Si tot un director general de l'OTAN, la insigne presidenta de la Comissió Europea, un aspirant a premi Nobel com el president dels Estats Units, i altres distingits dirigents polítics d'ací i d'allà ens ho recomanen amb tanta vehemència, deu ser que tenen raó: ja estem trigant a bufar-nos la paga en tancs, míssils i avions de combat.
Sembla que és qüestió de dies que ens ataquin els russos, els bacteris infecciosos i els virus informàtics; amb tota probabilitat, coincidint amb una altra apagada general. Jo, de moment, ja tinc el garatge ple de paper de vàter i l'armari de les corbates farcit de llaunes de tonyina. La part escatològica de la subsistència la tinc estratègicament resolta. Però amb això no en fem prou.
5% del PIB en defensa? No n'hi ha ni per començar! Per poc que el Ministeri torni a comprar uns quants submarins que no floten i un parell de vaixells de guerra que no càpiguen al port, tornarem a estar amb una mà al davant i l'altra al darrere!
Si es tracta de finançar unes forces de l'ordre que ens puguin protegir, no s'hi val a fer el garrepa. Caldrà ampliar l'estoc de porres i pistoles elèctriques, naturalment. Però també tenir a punt un romanent per contractar psicòlegs; no fos cas que els policies tinguessin algun tipus de trauma després d'allisar-nos les costures a les manifestacions, com van fer, tan compungidament, l'octubre del 2017 i durant les protestes del 2019.
I què me'n dieu del territori? El nostre (sic) exèrcit ja es va veure en un compromís per defensar l'illa de Perejil, amb les seves tres cabres inequívocament ibèriques. Com no hem de tenir a punt un arsenal per preservar la hispanitat de les Medes, les Illes Formigues i l'Illa Rodona de Cap Ras, amb les seves garotes i els seus crancs?
Però sobretot, volem dotar amb generositat pressupostària el ministeri de defensa perquè garanteixi la ciberseguretat nacional. Us imagineu un atac informàtic que afecti l'organització horària de RENFE o les bases de dades dels jutjats i dels registres civils? Ens podríem trobar amb un país on els trens passessin quan bonament poguessin i unes operacions immobiliàries que s'haguessin de registrar manualment, amb retards de més d'un any! Inconcebible! Inimaginable! Intolerable!
I d'on han de sortir les misses, per què la nostra contribució a aquest nou ordre mundial estigui a l'altura del que s'espera de nosaltres?
La pregunta ofèn. Sembla evident que tenim un sistema sanitari que no ens el mereixem. Les llistes d'espera per a operacions quirúrgiques no arriben als cinc anys, i a les sales d'urgències ningú hi passa tres dies seguits esperant el cribratge. Aquí podem retallar a cor què vols, cor què desitges.
I els autònoms: si encara n'hi ha, vol dir que establir-se per compte propi és una ganga. Jo crec que la quota que haurien de pagar hauria de ser del 100%. Que treballin per vocació, com tothom.
A més, la mantega engreixa.