Com a diputat del PSC i regidor de Manlleu, observo amb preocupació com el debat sobre la immigració a Catalunya s'ha anat desfigurant entre alarmismes interessats i lectures simplistes que poc tenen a veure amb la realitat del país. El que ens hi juguem és molt més que una discussió identitària: ens hi juguem la supervivència de l'estat del benestar, la capacitat de mantenir els nostres serveis públics i el model de convivència que ha definit Catalunya durant dècades. Per això és especialment significatiu que Foment del Treball hagi reclamat amb claredat un pacte social a favor de la immigració. Quan la patronal catalana, que representa milers d'empreses de tots els sectors, afirma que necessitem l'arribada de noves persones "com l'aire per respirar", no exagera. Constata una evidència que des del municipalisme coneixem molt bé: Catalunya envelleix, i sense més població activa el nostre sistema econòmic i social no es pot sostenir.
La demografia és tossuda. En els propers anys es jubilaran centenars de milers de catalans i no disposem del relleu generacional necessari per cobrir els llocs de treball que reclama la nostra economia. Fins i tot mantenint els fluxos actuals d'arribada de nous ciutadans, faltarien més d'un milió de treballadors d'aquí al 2035. En aquest context, qualsevol discurs que proposi limitar o frenar la immigració no només és irresponsable des d'un punt de vista ètic, sinó directament suïcida des d'un punt de vista econòmic. Sense noves persones treballant i cotitzant no hi haurà pensions, ni escoles, ni hospitals, ni serveis socials. L'estat del benestar només pot sobreviure si l'alimentem amb una base sòlida de contribuents, i aquesta base no creix si no incorporem població jove procedent de fora.
En aquest punt cal posar en valor el paper que juguen les empreses catalanes, no només com a motor econòmic, sinó com a autèntics agents de cohesió social. A Catalunya, els centres de treball són avui un dels espais més potents de convivència i integració. En ells hi conviuen llengües, cultures i trajectòries diverses que s'articulen al voltant d'un projecte compartit: produir, aportar, construir futur. L'empresa catalana, lluny de la caricatura, és sovint una gran escola de ciutadania. I per això és del tot coherent que sigui la pròpia patronal qui demani un pacte social que permeti ordenar, facilitar i integrar la immigració com un element estructural del nostre desenvolupament. No es tracta de fer un favor a les empreses, sinó de reconèixer que sense elles no existeix prosperitat ni cohesió territorial.
Aquesta mirada enllaça plenament amb el que defensava l'anterior article No només de pa viu l'home: no n'hi ha prou amb garantir el sosteniment material, cal garantir també un projecte de país compartit. La immigració no s'ha d'abordar únicament des de l'òptica laboral o econòmica, sinó des de la convicció que construir comunitat exigeix sumar, incloure i dotar de sentit una societat que canvia. No vivim només de pa: vivim també de pertinença, de justícia i de vincles.
Des del progressisme, i en particular des del PSC, hem de defensar aquesta mirada sense complexos. Catalunya no podrà mantenir el seu estat del benestar, sinó incorpora nous catalans. Però tampoc ho podrà fer si no acompanya aquesta incorporació amb polítiques valentes
d'integració, educació, habitatge i convivència. Necessitem un gran acord de país, no una batalla ideològica. Necessitem rigor, no demagògia. I necessitem treballar colze a colze amb les empreses, amb els sindicats i amb els municipis, que som qui veiem cada dia com la diversitat, ben gestionada, es converteix en fortalesa.
Catalunya sempre ha avançat quan ha sabut sumar, no pas quan ha aixecat murs. El nostre progrés ha estat fruit de l'obertura, del treball i de la cohesió. Avui, davant un repte demogràfic històric, hem de tornar a fer el que millor sabem fer: construir plegats. La immigració no és una amenaça, és una oportunitat i una necessitat. I si som capaços de gestionar-la amb intel·ligència i humanitat, serà també la garantia que el nostre estat del benestar, la nostra convivència i el nostre projecte de país continuïn vius i forts en les pròximes dècades. Aquest és el camí.