Quan era jove, Nadal m'encantava. Regals, família, cantar a la missa del Gall (el que té quan es forma part d'un cor), dinar de manera més solemne (sense gent de fora de casa, perquè nosaltres ja érem deu), prendre un parell de copes de cava que després, com que em tocava rentar els plats, m'ajudaven a fer-ho ballant... I el fred tallant de Cantonigrós, tot i que sempre acostumava (acostuma) a fer bon temps aquest dia.
Ara, s'ha girat la truita: cada vegada m'agraden menys aquestes festes. Em sap greu dir-ho, però és així. Suposo que és una conseqüència de veure torrons a les botigues abans de Tots Sants, llums de Nadal pertot a mitjan novembre (gràcies, Cantoni, per esperar que sigui realment el moment de fer-ho!), de rebaixes, divendres negre i organització minuciosa de qui ve i qui marxa i qui es queda a la família el dia de Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any i Reis. Tot plegat són boires que m'enterboleixen el cervell fins al meravellós 7 de gener, dia Internacional de la Rutina Diària.
En canvi, m'agrada la muntanya per Nadal. Molt. És una època de silenci. Tot calla. D'altra banda, els arbres estan despullats, com si es volguessin mostrar tal com són: ossats i esvelts. I el boix grèvol llueix vestit de festa, boles vermelles i fulles punxants, verdes i brillants que enlluernen. El terra, ple de fulles que es van assecant, fa crec crec a cada pas i ens recorda que la vida és això: caminar fent crec crec, deixant petja.
No hi ha ningú, o poca gent. Només els que, com jo, estimen la muntanya quan, per culpa o gràcies al fred, tothom l'abandona. I caminar-hi és impregnar-se de festa. D'una festa natural, de la festa dels sentits i de l'ànima, que ens ajudarà a emprendre el 2026 amb un bri d'esperança.
Bones festes.