La setmana passada Catalunya Ràdio donava a conèixer el cas del Wudi, un noi que havia patit agressions físiques i verbals per part d'uns agents dels Mossos d'Esquadra. En un moment en què a molts països es repeteixen les mobilitzacions impulsades pel moviment Black Lives Matter i que, com a mínim, s'ha obert el debat a espais on fins ara no s'havia fet, els àudios del Wudi sobre el tractament rebut van caure com aigua freda.
Moltes persones vivim tranquil·les des de la manca de perill que ens suposa ser blanques i de classe mitjana. No vull dir-li "privilegi" al fet de poder viure sense patir por en veure representants d'institucions. Això hauria de ser la norma i, quan això no passa, el que hi ha és una clara vulneració. Entenc que l'efecte és que una part de la població té "privilegis" respecte d'altres minories o comunitats però no haurien de ser privilegis perquè són drets fonamentals i democràtics.
No podem encarar aquest debat sense acceptar que tots som encara racistes – d'igual forma que som masclistes – perquè ho tenim culturalment i socialment assimilat. Aquelles persones que es treballen per deconstruir aquests prejudicis i estructures mentals que hem normalitzat durant dècades, saben que encara són una mica racistes o masclistes.
Si sortim des d'aquest punt base, podem encetar la resta del trajecte. Entre els cossos policials, igual que entre els sanitaris, educatius o qualsevol altre sector, hi ha comportaments racistes i masclistes. És així i en som part, però això no vol dir que no s'hi pugui fer res i, més important, que no calgui fer-ho.
Les institucions públiques tenen més responsabilitat que ningú en donar exemple. En creure's de debò que tota persona és igual i que, si no ho és, és perquè es més vulnerable i necessita més suport, no al revés. En les institucions públiques s'han d'aplicar protocols de detecció de comportaments antidemocràtics i buscar propostes per reduir-los i treballar per eliminar-los. És vital que en els àmbits bàsics, educació, salut i protecció, la ciutadania sigui tractada amb els menys biaixos possibles i amb tanta igualtat com puguem.
En el cas dels cossos de seguretat pública, s'ha d'aconseguir capgirar la visió corporativista per fer entendre que el millor per al cos és no ser còmplice d'aquests comportaments. No amagar-los, silenciar-los o donar-los supor. S'ha d'aconseguir que ser un/a bon/a agent sigui sinònim de tenir els valors democràtics molt interioritzats i, per tant, ser totalment estricte amb l'incompliment d'aquests.
Els cossos de seguretat tenen el monopoli de l'ús de la força. Junt amb mestres i sector sanitari, són en qui dipositem la màxima confiança possible: la de la protecció de les persones i de les nostres vides en comunitat (l'educació dels nostres infants o la cura dels nostres cossos). Aquesta confiança ha de ser tornada amb responsabilitat i consciència. No podem viure en una societat on les persones passin por en veure policies en funció del seu gènere, el seu color, la seva roba o la llengua que utilitzin. No podem passar cap comportament esbiaixat, ens hi va la convivència democràtica i en pau.
Moltes persones vivim tranquil·les des de la manca de perill que ens suposa ser blanques i de classe mitjana. No vull dir-li "privilegi" al fet de poder viure sense patir por en veure representants d'institucions. Això hauria de ser la norma i, quan això no passa, el que hi ha és una clara vulneració. Entenc que l'efecte és que una part de la població té "privilegis" respecte d'altres minories o comunitats però no haurien de ser privilegis perquè són drets fonamentals i democràtics.
No podem encarar aquest debat sense acceptar que tots som encara racistes – d'igual forma que som masclistes – perquè ho tenim culturalment i socialment assimilat. Aquelles persones que es treballen per deconstruir aquests prejudicis i estructures mentals que hem normalitzat durant dècades, saben que encara són una mica racistes o masclistes.
Si sortim des d'aquest punt base, podem encetar la resta del trajecte. Entre els cossos policials, igual que entre els sanitaris, educatius o qualsevol altre sector, hi ha comportaments racistes i masclistes. És així i en som part, però això no vol dir que no s'hi pugui fer res i, més important, que no calgui fer-ho.
Les institucions públiques tenen més responsabilitat que ningú en donar exemple. En creure's de debò que tota persona és igual i que, si no ho és, és perquè es més vulnerable i necessita més suport, no al revés. En les institucions públiques s'han d'aplicar protocols de detecció de comportaments antidemocràtics i buscar propostes per reduir-los i treballar per eliminar-los. És vital que en els àmbits bàsics, educació, salut i protecció, la ciutadania sigui tractada amb els menys biaixos possibles i amb tanta igualtat com puguem.
En el cas dels cossos de seguretat pública, s'ha d'aconseguir capgirar la visió corporativista per fer entendre que el millor per al cos és no ser còmplice d'aquests comportaments. No amagar-los, silenciar-los o donar-los supor. S'ha d'aconseguir que ser un/a bon/a agent sigui sinònim de tenir els valors democràtics molt interioritzats i, per tant, ser totalment estricte amb l'incompliment d'aquests.
Els cossos de seguretat tenen el monopoli de l'ús de la força. Junt amb mestres i sector sanitari, són en qui dipositem la màxima confiança possible: la de la protecció de les persones i de les nostres vides en comunitat (l'educació dels nostres infants o la cura dels nostres cossos). Aquesta confiança ha de ser tornada amb responsabilitat i consciència. No podem viure en una societat on les persones passin por en veure policies en funció del seu gènere, el seu color, la seva roba o la llengua que utilitzin. No podem passar cap comportament esbiaixat, ens hi va la convivència democràtica i en pau.