Avís per al lector: Abans de començar, una advertència: cada estiu creuo els dits per no tornar a parlar de biquinis i de parts de dalt, però no me'n surto. I mira que, enguany, gairebé ja el donava per acabat. Així que, som-hi: un tema recurrent.
Divendres, Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, traductora, escriptora i activista feminista, va denunciar a través de les xarxes socials que l'havien fet fora d’una piscina del complex d’hotels de PortAventura perquè no duia part de dalt del banyador. Concretament, es banyava amb pantaló de banyador, igual que, si fa no fa, la meitat dels altres usuaris del recinte, atès que és la peça tradicional que fan servir molts homes per banyar-se.
Primer, el vigilant, i, després, la direcció de l’hotel van fer-li saber que la normativa prohibia a les dones banyar-se amb el tors nu. No sé si som conscients de com n’és de discriminatòria aquesta mesura que, de facto, és la que impera a la majoria de les piscines municipals i complexos esportius. Fa uns quants estius –el 2017– va néixer un compte a les xarxes socials anomenat Mugrons Lliures que va recollir la protesta i, més endavant, la reivindicació d’unes dones de l’Ametlla del Vallès que van decidir fer topless a la piscina municipal.
Després que el vigilant les instés a fer complir la normativa, va acabar intervenint-hi la policia municipal perquè es posessin la part de dalt del biquini i es tapessin amb l’amenaça d’una multa de més de mil euros. Van desistir, però van presentar denúncia a l’Ajuntament i va començar una lluita de més recorregut. De l’anècdota, va néixer aquesta plataforma que va aconseguir revertir-ho en el seu municipi, i va presentar el seu manifest a l’Ajuntament de Barcelona –que els va donar la raó i al cap de dos anys i va permetre el topless a les piscines municipals– i també es van dirigir al Síndic de Greuges, que també els va reconèixer-ne el dret.
Aquesta reivindicació de poder anar amb els pits enlaire igual com ho fan els homes conviu amb una realitat cada vegada més estesa; però respon a una observació personal i no tinc cap estudi amb dades que ho corrobori. Personalment, em sembla que cada vegada és menys majoritari el topless, especialment entre les noies més joves. A la platja, sol ser una pràctica minoritària i acostumen a practicar-lo dones de mitjana edat o més grans, que no pas les més joves. Un corrent que sembla coincidir amb el fet que cada vegada és més difícil fer nudisme, fins i tot, a les platges que estan descrites com a tal, o que tradicionalment han acollit aquesta pràctica. Ni més ni menys, aquest estiu ha estat notícia les situacions de tibantor entre els naturistes de l’Illa Roja de Begur i els banyistes tèxtils, agreujada per la instal·lació d’una guingueta, on els primers se sentien discriminats, i abduïen burles i vexacions per part dels segons.
A parer meu, aquesta regressió de la nuesa com un alliberament té a veure amb una programació constant i incisiva que pregona com han de ser els cossos, i com s’ha d’entendre la bellesa. D’això, no n’és un exemple sols la publicitat o els continguts audiovisuals tradicionals, ho és també la basta divulgació que es fa del cànon a través de les xarxes socials. Que, per exemple, a Instagram estiguin prohibits els mugrons femenins, és només un exemple d’això que dic. Però que hàgim vist cues d’hores de banyistes per fer-ser una foto a cales com la d’Aiguablava i Sa Tuna (Begur) però també a la Caló des Moro (Mallorca) són símptomes d’aquest comportament general de viure per exhibir, per explicar-se, per projectar-se. Una pressió que no és només estètica, també és la d’un estil de vida i d’un estat d’ànim: exclusivitat (encara que hagis de fer dues hores de cua per accedir-hi) i felicitat (qui vol tenir motius per protestar, per reivindicar per preocupar d’altra cosa que no sigui passar-s’ho bé durant les vacances, encara que el preu de la llum estigui pels núvols!). En definitiva, si no pots penjar una foto en pilotes a l’Instagram perquè no està permès, qui vol banyar-se nu o en topless? Si el que cotitzen són els likes, la norma impera més que mai.
Però, tornant als pits enlaire, dues consideracions. Que és una mesura que discrimina per gènere, no ens hauria de fer discutir. Les platges i les piscines són plenes d’homes amb mamelles prominents i mugrons generosos que exhibeixen sense cap recança. I ja és sabut que la mida no importa, perquè no s’exigeix a les dones que es tapin en funció de si les metes són més grosses o més petites. Simplement, si ets dona, te les tapes.
Aquesta imposició té una funció castradora. Constantment, s’educa i es programa la dona –a totes les edats– perquè entengui que el seu cos no és neutre. I si no és neutre, sempre està sent sexualitat. Es fa quan totes les marques de roba infantil fan biquinis de dues peces a partir de la talla de dos anys. Com és de difícil comprar només la calceta d’un banyador infantil, ho sabran els pares i mares conscienciats –i, amb sort, escandalitzats– que potser s’hi hauran trobat aquest estiu. Una àrdua missió que consisteix a fer saber que no vols adquirir una peça que no necessites perquè està pensada per uns pits que són inexistents, i que acostuma a anar acompanyada de la impossibilitat de fer-se només amb una calceta de bany. Quan el sistema prefabrica un marc mental que fa normal un biquini per a una nena que no té pits, i és molt lluny, encara de tenir-ne, se l’està sexualitzant.
I a les dones adultes, quan se les obliga a tapar-se se les està discriminant per gènere. I en el fons d’aquesta raó hi ha el substrat que uns pits femenins tenen una càrrega eròtica que no tenen els altres. En conseqüència, hi ha un biaix de gènere que sexualitza un cos per ser femení i no el sexualitza per ser masculí. Un greuge profund per la igualtat efectiva entre homes i dones. En fi. Que cadascú faci el que vulgui. Però les raons per les quals un home pot anar amb el seu pitam enlaire i una dona, no, no s’aguanten per enlloc. Feu-vos-ho mirar.
Divendres, Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, traductora, escriptora i activista feminista, va denunciar a través de les xarxes socials que l'havien fet fora d’una piscina del complex d’hotels de PortAventura perquè no duia part de dalt del banyador. Concretament, es banyava amb pantaló de banyador, igual que, si fa no fa, la meitat dels altres usuaris del recinte, atès que és la peça tradicional que fan servir molts homes per banyar-se.
Primer, el vigilant, i, després, la direcció de l’hotel van fer-li saber que la normativa prohibia a les dones banyar-se amb el tors nu. No sé si som conscients de com n’és de discriminatòria aquesta mesura que, de facto, és la que impera a la majoria de les piscines municipals i complexos esportius. Fa uns quants estius –el 2017– va néixer un compte a les xarxes socials anomenat Mugrons Lliures que va recollir la protesta i, més endavant, la reivindicació d’unes dones de l’Ametlla del Vallès que van decidir fer topless a la piscina municipal.
Després que el vigilant les instés a fer complir la normativa, va acabar intervenint-hi la policia municipal perquè es posessin la part de dalt del biquini i es tapessin amb l’amenaça d’una multa de més de mil euros. Van desistir, però van presentar denúncia a l’Ajuntament i va començar una lluita de més recorregut. De l’anècdota, va néixer aquesta plataforma que va aconseguir revertir-ho en el seu municipi, i va presentar el seu manifest a l’Ajuntament de Barcelona –que els va donar la raó i al cap de dos anys i va permetre el topless a les piscines municipals– i també es van dirigir al Síndic de Greuges, que també els va reconèixer-ne el dret.
Aquesta reivindicació de poder anar amb els pits enlaire igual com ho fan els homes conviu amb una realitat cada vegada més estesa; però respon a una observació personal i no tinc cap estudi amb dades que ho corrobori. Personalment, em sembla que cada vegada és menys majoritari el topless, especialment entre les noies més joves. A la platja, sol ser una pràctica minoritària i acostumen a practicar-lo dones de mitjana edat o més grans, que no pas les més joves. Un corrent que sembla coincidir amb el fet que cada vegada és més difícil fer nudisme, fins i tot, a les platges que estan descrites com a tal, o que tradicionalment han acollit aquesta pràctica. Ni més ni menys, aquest estiu ha estat notícia les situacions de tibantor entre els naturistes de l’Illa Roja de Begur i els banyistes tèxtils, agreujada per la instal·lació d’una guingueta, on els primers se sentien discriminats, i abduïen burles i vexacions per part dels segons.
A parer meu, aquesta regressió de la nuesa com un alliberament té a veure amb una programació constant i incisiva que pregona com han de ser els cossos, i com s’ha d’entendre la bellesa. D’això, no n’és un exemple sols la publicitat o els continguts audiovisuals tradicionals, ho és també la basta divulgació que es fa del cànon a través de les xarxes socials. Que, per exemple, a Instagram estiguin prohibits els mugrons femenins, és només un exemple d’això que dic. Però que hàgim vist cues d’hores de banyistes per fer-ser una foto a cales com la d’Aiguablava i Sa Tuna (Begur) però també a la Caló des Moro (Mallorca) són símptomes d’aquest comportament general de viure per exhibir, per explicar-se, per projectar-se. Una pressió que no és només estètica, també és la d’un estil de vida i d’un estat d’ànim: exclusivitat (encara que hagis de fer dues hores de cua per accedir-hi) i felicitat (qui vol tenir motius per protestar, per reivindicar per preocupar d’altra cosa que no sigui passar-s’ho bé durant les vacances, encara que el preu de la llum estigui pels núvols!). En definitiva, si no pots penjar una foto en pilotes a l’Instagram perquè no està permès, qui vol banyar-se nu o en topless? Si el que cotitzen són els likes, la norma impera més que mai.
Però, tornant als pits enlaire, dues consideracions. Que és una mesura que discrimina per gènere, no ens hauria de fer discutir. Les platges i les piscines són plenes d’homes amb mamelles prominents i mugrons generosos que exhibeixen sense cap recança. I ja és sabut que la mida no importa, perquè no s’exigeix a les dones que es tapin en funció de si les metes són més grosses o més petites. Simplement, si ets dona, te les tapes.
Aquesta imposició té una funció castradora. Constantment, s’educa i es programa la dona –a totes les edats– perquè entengui que el seu cos no és neutre. I si no és neutre, sempre està sent sexualitat. Es fa quan totes les marques de roba infantil fan biquinis de dues peces a partir de la talla de dos anys. Com és de difícil comprar només la calceta d’un banyador infantil, ho sabran els pares i mares conscienciats –i, amb sort, escandalitzats– que potser s’hi hauran trobat aquest estiu. Una àrdua missió que consisteix a fer saber que no vols adquirir una peça que no necessites perquè està pensada per uns pits que són inexistents, i que acostuma a anar acompanyada de la impossibilitat de fer-se només amb una calceta de bany. Quan el sistema prefabrica un marc mental que fa normal un biquini per a una nena que no té pits, i és molt lluny, encara de tenir-ne, se l’està sexualitzant.
I a les dones adultes, quan se les obliga a tapar-se se les està discriminant per gènere. I en el fons d’aquesta raó hi ha el substrat que uns pits femenins tenen una càrrega eròtica que no tenen els altres. En conseqüència, hi ha un biaix de gènere que sexualitza un cos per ser femení i no el sexualitza per ser masculí. Un greuge profund per la igualtat efectiva entre homes i dones. En fi. Que cadascú faci el que vulgui. Però les raons per les quals un home pot anar amb el seu pitam enlaire i una dona, no, no s’aguanten per enlloc. Feu-vos-ho mirar.