Que les portes tancades obren finestres m'ho diuen i no m'ho crec gaire. També hi ha portes com nines russes que es van tancant l'una dins l'altra sens treva i t'impedeixen respirar. A la meva tia se li va morir la filla i després el marit i després el cervell, digue'm sisplau on veus l'aire (ja et dic jo que no n'hi ha).
Quan es tanca una porta es tanca una porta i per allà ja no hi entres ni picant tres cops abans. Però la vida és caòtica com la taula del meu despatx, que acumula llibres per llegir i llibres per desar i rebuts i receptes i la targeta d'una botiga d'espardenyes i una crema amb àrnica contra contractures i un esmalt d'ungles de color blau.
Una porta tancada no obre res i l'efecte papallona potser és un invent, però el món té tantes portes i finestres que riu-te'n dels palaus. Quan el destí t'estampa una porta als nassos no, perquè llavors només plores i no veus res i les ulleres qui sap on paren, però quan el dolor ja és teu –quan el dolor ja ets tu– pot passar que un matí vulguis ventilar la cambra i en surtis volant.
Deu ser part de la gràcia. Que fins i tot dins dels parèntesis terribles hi ha versos que t'esgarrapen el cor i colors més enllà del negre i pètals de rosa planxats entre diccionaris i noves paraules d'amor. És dissabte i és març i torno de l'òptica amb faldilles i sense mitges, escoltant cançons al sol. M'anima la música i allò que em vas dir ahir i que m'hagin arreglat les ulleres de franc. Crec que durant una estona he perdut la por.
A la taula del despatx també hi tinc un estoig ple de claus que no sé quines portes obren, però les guardo per si de cas.
Quan es tanca una porta es tanca una porta i per allà ja no hi entres ni picant tres cops abans. Però la vida és caòtica com la taula del meu despatx, que acumula llibres per llegir i llibres per desar i rebuts i receptes i la targeta d'una botiga d'espardenyes i una crema amb àrnica contra contractures i un esmalt d'ungles de color blau.
Una porta tancada no obre res i l'efecte papallona potser és un invent, però el món té tantes portes i finestres que riu-te'n dels palaus. Quan el destí t'estampa una porta als nassos no, perquè llavors només plores i no veus res i les ulleres qui sap on paren, però quan el dolor ja és teu –quan el dolor ja ets tu– pot passar que un matí vulguis ventilar la cambra i en surtis volant.
Deu ser part de la gràcia. Que fins i tot dins dels parèntesis terribles hi ha versos que t'esgarrapen el cor i colors més enllà del negre i pètals de rosa planxats entre diccionaris i noves paraules d'amor. És dissabte i és març i torno de l'òptica amb faldilles i sense mitges, escoltant cançons al sol. M'anima la música i allò que em vas dir ahir i que m'hagin arreglat les ulleres de franc. Crec que durant una estona he perdut la por.
A la taula del despatx també hi tinc un estoig ple de claus que no sé quines portes obren, però les guardo per si de cas.