La separació de Marc-André Ter Stegen, porter i capità del Barça, ha portat cua. El comunicat que va emetre aquest dilluns al matí a través de les xarxes socials contra el programa Que no surti d'aquí, de Catalunya Ràdio, ha tingut conseqüències a tots nivells. El format conduït per Juliana Canet, Marta Montaner i Roger Carandell va transmetre que la ruptura entre Ter Stegen i la seva exparella estava motivada per una infidelitat d'ella amb l'entrenador personal, i això va obrir la capsa dels trons. L'episodi, que no s'ha tancat del tot, ha motivat la cancel·lació del programa d'aquest dimarts, un comunicat del Col·legi de Periodistes i l'habitual reacció a l'antic Twitter, trufada d'interessos empresarials i polítics.
De tot plegat se'n poden extreure una sèrie de conclusions. La primera és que el Que no surti d'aquí és un programa necessari en l'espai mediàtic català. Si la llengua del país aspira a la normalització completa -que li cal, si es fa un cop d'ull a l'enquesta d'usos més recent-, hi ha d'haver contingut de tot tipus en català. Per ser un país normal, Catalunya necessita el seu star system i periodistes que es dediquin a cobrir-lo. Preservant la privacitat quan calgui, amb tots els límits que estableix la professió -i la professionalitat-, però amb el toc frívol que ha d'acompanyar aquest tipus de contingut. Els recol·lectors de premis Pulitzer potser ho veuen amb menyspreu, però no tots els públics se sedueixen igual.
El fet que el programa s'emeti a l'emissora pública del país, en tot cas, obliga a disposar d'un punt més de prudència. No només a l'hora de transmetre segons quines informacions, sinó a l'hora de defensar-se públicament després del comunicat -en castellà i anglès- de Ter Stegen. "No expliquem les notícies amb vocació periodística", com indica una de les frases del text que va difondre el Que no surti d'aquí, encaixa de manera defectuosa en un programa de Catalunya Ràdio. I suposa una contradicció: quan s'expliquen notícies, és indestriable que hi hagi un component periodístic. Dit això, l'emissora pública també sap on es posa quan compra un format com aquest. No pot ser ortodox al 100%.
Les disculpes d'aquest dimarts, a través d'una entrevista conduïda per Ricard Ustrell, denoten un acte de contrició que té a veure amb dues dinàmiques: la necessitat d'abaixar el volum sobre un cas de separació entre dos adults amb dos fills -es diguin com es diguin, es dediquin al que es dediquin-, i la voluntat d'atenuar els danys per al programa i per a l'emissora. L'episodi farà el salt al Parlament: Agustí Colomines, sempre interessat en el funcionament dels mitjans públics -la crítica sovint pesa més que l'elogi- i de ploma afilada, ja ha fet saber que Junts l'elevarà a la comissió de control de la CCMA. Que el Col·legi de Periodistes també s'hagi pronunciat indica la volada que ha agafat el cas.
O, si més no, denota la volada que el Col·legi ha volgut donar a la polèmica. El comunicat és legítim -només faltaria-, però sobta la diferència en la duresa amb aquest cas concret i d'altres episodis possiblement més lesius per a la professió. Ho feia constar el periodista i guionista Patrick Urbano: en casos d'assetjament sexual a periodistes, l'entitat ha optat pel silenci. No consta cap pronunciament públic sobre el fet que, per exemple, Saül Gordillo, que és exdirector de Catalunya Ràdio, continuï tenint finestra pública des del diari El Punt Avui un cop condemnat per agressió sexual i mentre està pendent de judici per un altre cas de la mateixa categoria quan era director del diari El Principal.
I encara hi ha un altre factor que influeix sobre el que ha passat aquests dies amb el Que no surti d'aquí: el Barça. El club blaugrana disposa d'un poder -explícit i a l'ombra- que permet explicar la reacció de Catalunya Ràdio. Qualsevol pressió que exerceixi el Barça -com pot passar amb altres entitats, especialment de sectors financers o de l'alimentació- no és aliena a les decisions que puguin adoptar mitjans que tractin amb profusió l'actualitat esportiva. Apostar per un format del cor en català, com ha fet l'emissora pública amb encert i valentia, té beneficis indiscutibles en el panorama comunicatiu del país, però comporta trepitjar ulls de poll. Que, en el cas del Barça, no es perdonen.