De totes les carpetes que va tenir el procés, la relació amb les elits econòmiques és la més desconeguda i, per tant, la més crua. Dos moments serveixen per explicar com la cúpula del procés va passar del menysteniment a la desorientació. El 18 de setembre del 2015, quan les principals entitats financeres van emetre un comunicat per avisar que podien marxar de Catalunya en cas d'independència, Junts pel Sí -que agrupava CDC, ERC i independents- va respondre amb un eslògan simple: "Bon vent i banca nova". Dos anys després, amb el referèndum celebrat i la DUI sobre la taula, els somriures van quedar congelats, entre altres coses perquè s'havia garantit que els bancs no marxarien.
Però ho van entomar de pressa Carles Puigdemont i Oriol Junqueras quan Josep Oliu, president del Banc Sabadell, els va informar en privat que mouria la seu social fora de Catalunya davant la incertesa política. També quan els van començar a arribar els moviments de grans empreses, en coordinació amb el ministre Luis de Guindos, per traslladar-se sense necessitat de passar per una junta d'accionistes. Al final, n'hi va haver prou amb els consells d'administració. Si el retorn del Sabadell està íntimament lligat a la batalla de l'opa del BBVA, la tornada a casa de La Caixa s'ha volgut presentar com el triomf -quasi definitiu- de la "normalitat" que projecta Salvador Illa des del Palau de la Generalitat.
L'entitat financera liderada per Isidre Fainé, sempre hàbil a l'hora de navegar el context polític i econòmic, és el principal grup industrial de l'Estat. En els últims temps està ampliant la cartera d'inversions. Aquesta setmana, per exemple, ha comprat un 5% de Veolia -propietària d'Agbar- per 1.000 milions d'euros. Mesos abans, va fer més gran la participació a ACS, es va convertir en la primera accionista de la immobiliària Colonial i, d'acord amb el govern de Sánchez, va incrementar la presència a Telefónica, companyia estratègica. La influència de La Caixa és innegable, com també ho és el bon to que s'exhibeix amb la Moncloa. La pregunta, per tant, és aquesta: el retorn a Catalunya és fruit del retorn a l'estabilitat institucional, o és que l'estabilitat institucional es consolida amb el retorn de l'entitat?
Resulta evident que el país viu moments de més pau que el 2017. No hi ha manifestacions cada setmana, no hi ha amenaces sobre l'ordenament constitucional, el govern espanyol declina un llenguatge basat en el diàleg i l'entesa i, sobretot, els protagonistes del referèndum són ara els principals aliats del PSOE. El mateix PSOE que, fa quasi vuit anys, defensava l'aplicació de l'article 155 i abonava, per acció o per omissió, la fugida d'empreses de Catalunya. De la guerra econòmica de l'Estat la tardor del referèndum se n'ha parlat poquíssim -només una investigació dels periodistes Àlex Font i Albert Martín a l'Ara hi va aportar llum-, és indestriable del que va acabar passant i descriu tots els actors.
Perquè, a punt de complir-se una dècada, episodis com el retorn de La Caixa recorden com l'Estat es va prendre molt més seriosament el desafiament de l'independentisme que no pas els seus promotors. Si a Palau sabien que el govern espanyol mouria cel i terra per projectar una Catalunya desestabilitzada i empobrida després del referèndum, vol dir que els plans posteriors a l'1-O eren inexistents. I, si no ho sabien, és que van fallar totes les antenes. Anys després, quan Caixabank va adquirir Bankia, Pere Aragonès quasi se n'assabenta per la premsa. Va haver de ser un directiu del grup qui es desplacés, a títol personal, al despatx de l'aleshores vicepresident a la Zona Franca per informar-lo.
Si el 2017 hi va haver una reacció coordinada entre el poder econòmic i el polític, costa d'argumentar que ara no hi sigui. Si es vol projectar estabilitat, què millor que fer tornar el vaixell insígnia de l'entitat financera més identificada amb Catalunya? L'única diferència entre el 2025 i l'any passat, per posar un exemple, és que la Generalitat ja no està governada per un partit independentista. Però en l'anterior legislatura, amb Aragonès a Palau, fos en solitari o amb Junts, en cap moment es va posar en escac l'Estat. La proposta més agosarada era la de pactar un referèndum amb un acord de claredat. Les xifres macroeconòmiques eren bones. En termes generals, referèndum al marge, tot va igual.
I si existeix estabilitat, en el fons, és perquè qui el 2017 rebia els avisos -Puigdemont i Junqueras, a qui les elits els demanaven reiteradament que descartessin la DUI i convoquessin eleccions autonòmiques- és ara el principal suport de Sánchez. També el d'Illa, en el cas dels republicans, que hi han pactat el finançament singular i amb qui tenen ganes de parlar dels pressupostos del 2026 amb els recursos inclosos del nou model. El missatge és que, amb l'independentisme com a subaltern, com a aliat menor de l'equació, les grans empreses sí que poden tornar. Com si el mirall trencat de fa quasi vuit anys s'hagi recompost fins a recuperar un aspecte més saludable per a les elits que s'hi miren.
Al mirall, en tot cas, encara se li veuen les cicatrius. Perquè, en la moneda de la normalitat, el PSC i el PSOE només hi veuen una de les cares, que és el triomf a les institucions tant polítiques com econòmiques. En el revers, això sí, s'hi amaguen unes relacions amb Puigdemont -Sánchez i Illa no s'hi han reunit- i Junqueras -quan podrà ser rebut a la Moncloa?- que encara generen una certa urticària. I això que tant ERC com Junts -escorada més cap a la dreta que en temps del procés, agent de confiança de Foment a Madrid- s'han esforçat per refer ponts. La tornada de La Caixa referma la mort del procés, però no serveix per amagar-ne unes ferides que encara persisteixen.