L'aigua és un fil constant en la vida d'Ángel Simón Grimaldos, el president d'Agbar a qui el màxim responsable de CriteriaCaixa, Isidre Fainé, va col·locar al seu costat com a conseller delegat el febrer passat, confirmant una notícia que s'esperava de feia temps en els cercles econòmics. Les darreres decisions de Criteria, que s'ha llançat a inversions potents en sectors estratègics, expliquen el sentit de la seva designació. Simón dirigia Agbar des del 2010 i, tot i que d'inici hi havia de continuar abandonant les funcions executives, aquest dijous hi ha renunciat definitivament. Trenca així un lligam constant amb aquesta font de vida que l'ha acompanyat sempre.
Ángel Simón va néixer a Manresa el 1957. Un fet que comparteix amb Fainé, però a diferència del seu cap ell no és un manresà. La capital del Bages era només el lloc on hi havia l'hospital més proper. Els pares i els avis de Simón eren de Sant Salvador de la Vadella, a Cercs, només uns pocs quilòmetres per sota del naixement del Llobregat. Va ser batejat a l'església romànica de Sant Salvador, del segle IX, l'únic vestigi que resta del Cercs històric anegat un dia per construir l'embassament de la Baells.
El mateix Simón ha explicat com va créixer envoltat d'aigua. Va ser quan de petit acompanyava el seu pare, enginyer de professió que va treballar als embassaments de Sau i Susqueda i va dirigir les obres de desviament del curs d'aigua per preservar les carreteres. Després, com molta gent de la conca alta del riu, la seva família va emigrar a Barcelona i ell sempre s'ha sentit sociològicament de Barcelona. La decisió sobre el seu camí professional, d'altra banda, estava feta.
Va coronar els estudis com a enginyer de camins, canals i ports per la Universitat Politècnica. Aquesta formació també el va dur a sentir-se atret per l'obra d'Ildefons Cerdà i la creació de l'Eixample. Aquesta seria, amb el temps, una connexió clau per ell que amb el temps el vincularia estretament a l'Institut Cerdà. En alguna ocasió s'ha referit a Cerdà com un exponent d'un urbanisme progressista, que volia sotmetre el desenvolupament urbà al disseny d'una vida millor per a la gent. Molt aviat va entrar en contacte amb el que seria la gestió de l'aigua. Ho va fer a través de Sogemasa, una empresa pública vinculada a la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), que va ser vista pel president Jordi Pujol com un contrapoder a la Generalitat.
Simón va aprendre molt d'aquelles batalles entre els dos grans poders que s'erigien en la "Catalunya dual" que va sorgir de la Transició: un pujolisme hegemònic al Govern i un poder municipal entorn el PSC de Pasqual Maragall. Va ser l'alcalde de la capital qui va designar Simón com a gerent de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), el 1989, just quan la CMB fou suprimida per Pujol. Van ser uns anys en què l'avui conseller delegat de Criteria va teixir poderosos vincles polítics mentre consolidava un perfil de gestió. D'aquella època prové que se l'hagi ubicat en l'entorn del PSC, tot i que mai hi ha militat.
El 1995 va començar la seva vinculació a Agbar. Primer com a delegat a Portugal i més tard a Xile, on va ser gerent d'Aguas Andinas SA. La seva defensa de la col·laboració pública-privada també es va anar covant en aquests anys, en què amics i detractors assenyalen la seva habilitat per combinar interessos i vincles polítics, de la Catalunya del tripartit al Xile de la Concertación i d'Eduardo Frei.
Quan va tornar a Barcelona, el 2002, ja era un directiu cobejat. Ricard Fornesa, president d'Agbar, el va nomenar director general de la companyia. Fornesa seria també president de la Caixa i de la seva Fundació, de manera que Agbar i la Caixa sempre han estat referències en la trajectòria d'Ángel Simón. El 2010 va accedir a la presidència del grup Agbar. Era un moment clau, després que el grup francès Suez assolís el 75% de la companyia, fet que per força neguitejava el Govern. L'accés de Simón al cim d'Agbar, que alguns observadors van considerar tota una concessió dels francesos, va tranquil·litzar la Generalitat.
"És un empresari dur, però té sensibilitat social"
En els àmbits empresarials, és un directiu elogiat i ha estat present en òrgans de direcció de diverses institucions, de la Cambra de Comerç al Cercle d'Economia, on alguns socis el volien per presidir l'entitat. Se li reconeix una aposta ferma per la transformació tecnològica d'Agbar i un convenciment en la transició energètica i els objectius de desenvolupament sostenible. L'aposta per la reutilització de l'aigua ha estat clara per Simón. Des de diverses fonts s'assegura que dins del món econòmic, ha demostrat militar en l'ala més preocupada per la cohesió social. Un dirigent empresarial diu d'ell: "És un negociador dur, no és Teresa de Calcuta, però té sensibilitat social". Una sensibilitat que, asseguren fonts econòmiques que coneixen Simón, quedarà reflectida en la nova etapa de Criteria, essencial per preservar l'obra social de la Fundació la Caixa.
Que és dur a l'hora de defensar els interessos de les companyies que dirigeix és ben sabut. Ho va demostrar en la batalla judicial contra l'adjudicació de l'Ens d'Abastament d'Aigua Ter-Llobregat (ATL) a Acciona, una operació costosa i controvertida de privatització decidida pel Govern d'Artur Mas en temps de retallades i necessitats d'ingressos urgents per als fons públics. Agbar, derrotada per Acciona, va recórrer als tribunals, que finalment van anul·lar el concurs.
Batalla contra les municipalitzacions
També va batallar fort contra els intents d'ajuntaments d'esquerres de municipalitzar el servei. Agbar sempre ha defensat que la seva gestió era més eficaç pel ciutadà que si la recuperaven els consistoris. Va imposar-se a Ada Colau en el pols de l'alcaldessa per l'intent de municipalitzar l'aigua a Barcelona. El 2019, el Tribunal Suprem va donar la raó a la companyia de Simón per preservar el model de la societat público-privada d'Agbar i Criteria amb la participació pública d'AMB (amb un 15%).
El febrer, Fainé el va cridar a Criteria. Tocava un gir estratègic que ara es comença a veure. Una persona que coneix bé Simón explica que és un home auster, singular, molt discret, i que no forma part del paisatge d'homes de poder amb segona residència a l'Empordà. Li agrada recordar que ell no hi té casa. Un home amb una visió del rellotge vital similar al d'Isidre Fainé, que esmerça poca estona en còctels i sopars, aliè a la "pijería" i que no té pressa, però no es pot permetre perdre temps. Se sent en el moment d'aprofitar el seu.