Notícia econòmica i política de gran abast ahir a la tarda. El patronat de la Fundació la Caixa va acordar per unanimitat que l'entitat i el seu braç inversor, Criteria, que controla un terç de Caixabank, tornessin a Barcelona. L'octubre de 2017 van decidir, aleshores sense unanimitat, atemorides per les retirades de dipòsits i molt pressionades pel poder polític espanyol, marxar de Catalunya. El banc, que per ara no torna i que és ja el segon de l'Estat, va traslladar la seva seu a València, i Criteria i la Fundació, que guarda les essències de l'antiga caixa d'estalvis i de la seva potent obra social, a Palma, ciutat que ara deixen.
La sortida va accentuar el clima de tensió política, va tenir costos reputacionals davant una part de la societat catalana i va arrossegar altres companyies, entre elles, òbviament, les de la seva galàxia de participades. Algunes són molt potents i estratègiques i també molt arrelades al nostre país, com és el cas de l'energètica Naturgy, l'antiga Gas Natural, ara amb seu social a Madrid.
El retorn és una decisió complexa i meditada i presa en el secret de les decisions corporatives pròpies d'un context competitiu i amb interessos creuats. S'explica per diversos factors. La crispació que el 2017 hi havia a Catalunya pel xoc entre els independentistes, aleshores al Govern, amb majoria al Parlament i que van recórrer a la via unilateral per la negativa del PP i PSOE al diàleg i al dret a decidir, i els unionistes i el govern espanyol s'ha esmorteït. Al comunicat afirmaven que "les circumstàncies" del trasllat, ahir presentat com a "temporal", ja "no es donen". Ara, si de cas, la crispació és a Madrid, com sempre que la dreta, majoritària al DF i als seus cercles de poder econòmic, funcionarial, judicial i mediàtic, no controla el govern espanyol pel contrapès de la perifèria, singularment Catalunya i el País Basc.
El relat de la desescalada avalat pels fets i ara també per la Caixa ha facilitat que Salvador Illa, amb gran complicitat patronal (Josep Sánchez Llibre, de Foment, es presenta com un actor clau), hagi pogut empènyer el retorn d'empreses. Era un dels seus objectius quan va arribar a Palau i vol exhibir-ho com el fruit de la "normalitat" d'enterrar el procés (veurem si l'independentisme), si pot ser sense concessions de fons més enllà de les materials, com ara la condonació del FLA, o competencials, com la delegació de competències d'immigració.
I perquè Illa es pogués apuntar el punt de "la feina feta sense soroll" era imprescindible la complicitat i el concurs de la Moncloa, plenament implicada en fer possible l'èxit del PSC a la Generalitat i que, després de l'absorció —malgrat que es va presentar com una fusió— de la nacionalitzada Bankia, té el 18% de Caixabank. El gestiona a través del FROB, a qui precisament el Consell de Ministres va autoritzar la setmana passada a allargar dos anys més el termini de desinversió al banc. Ahir mateix, mentre s'acordava el retorn al patronat, Illa estava reunit amb el ministre d'Economia, Carlos Cuerpo, a Palau.
Han jugat els factors polítics, una major estabilitat, i també què fa la competència, és clar. El retorn del Banc Sabadell, que va marxar abans que ho fes la Caixa el 2017, s'emmarcava en l'intent de polititzar l'opa hostil del BBVA, que l'Estat podria fer inviable si imposés noves condicions. El gest de l'entitat que presideix Josep Oliu no és, lògicament, innocu per una entitat que ahir mateix recordava les seves profundes arrels a Catalunya. Una circumstància que comparteix amb el banc vallesà, que tampoc havia traslladat el gruix de l'estructura corporativa a la seu social formal.
I hi ha un últim factor. El president de la Fundació i de Criteria, Isidre Fainé, impulsa una altra decisió estratègica rellevant. Ho fa poc després del relleu del basc José Ignacio Goirigolzarri, ex de Bankia, per Tomàs Muniesa, pedrera de la Caixa, a Caixabank i dels canvis al patronat. La d'ahir tindrà conseqüències i la determinació de Fainé no és la d'algú en retirada.
Al marge de les raons de la Caixa —corporatives i polítiques com ho van ser també les de la sortida en una proporció que ningú estableix amb certesa— i dels moviments institucionals, hi ha un fet que és incontrovertible i que va més enllà de les torres negres de la Diagonal. Illa va dir que la Catalunya que presideix ha de tornar a ser la locomotora d'Espanya. Per exhibir dinamisme econòmic li calen segur dos ingredients: un estat que no la castigui amb el finançament, les infraestructures i les inversions com ha passat fins ara amb governs d'un signe o l'altre, i que al nostre país s'hi radiqui més poder financer i seus corporatives de grans empreses.
Un retorn que n’accelerarà d’altres: totes les claus del moviment de la Caixa; per Pep Martí.
Sánchez guanya tranquil·litat, però no pressupostos; per Bernat Surroca.
Crònica: Tecnologia sostenible: la revolució que necessita inversió; per Guillem Delso.
Canvis de velocitat i més radars: noves mesures a l'AP-7 davant l'onada d'accidents.
Futbolítica: Benfiquistes contra el règim colonial; per Ramon Usall.
El passadís
L'acte de presentació de la nova sèrie documental de la periodista Txell Feixas al 3Cat va omplir l'Aula Magna de la Facultat d'Economia i Empresa de la UB. No era a la seva agenda oficial, però el conseller d'UE i Acció Exterior, Jaume Duch, no es va voler perdre aquesta producció carregada d'històries de reivindicació, activisme i lluita. Duch va fer un discurs contundent just l'endemà que Donald Trump reivindiqués les seves polítiques expansionistes i aranzelàries. "Vivim un moment estrany, gairebé perillós, on els grans equilibris de la segona meitat del segle XX es trenquen davant dels nostres ulls", va afirmar Duch, que va reclamar als mitjans més "periodisme de pau i feminista". Al seu discurs va relatar una anècdota amb Feixas: "Ens vas fer patir una mica quan estaves al Líban". Ella hi va anar just quan Israel va iniciar la invasió. A Duch el van interpel·lar diverses persones del públic sobre què fa el Govern per l'habitatge i per protegir les dones amb menys recursos. Va dedicar una bona estona a parlar-hi en acabar l'acte.
Vist i llegit
Us agrada la literatura? Us interessen els secrets del procés creatiu dels autors? La periodista Lea del Pozo, ara al sector editorial, ha posat en marxa el pòdcast "Secretos a voces" per conversar de forma pausada amb les escriptores sobre els seus llibres i com els escriuen. La primera a passar-hi ha estat Cristina Sánchez Andrade, que acaba de publicar Habitada (Anagrama) i que és una de les més reconegudes en castellà. A la conversa surten el trauma i la bogeria i les mares que no estimen els seus fills, però també l'economia narrativa i l'humor en la literatura. El podeu escoltar aquí.
El nom propi
Mariano Rajoy (Santiago de Compostela, 1955) va comparèixer ahir al Congrés a la comissió sobre l'Operació Catalunya. L'expresident espanyol del PP, que ho va ser durant els anys del procés, ho va fer per dir, com era de preveure, que ell no en sabia res de tot plegat. Una afirmació que costa molt de creure atesa l'estreta relació que col·laboradors seus molt propers, com els exministres Jorge Fernández Díaz, que ahir també va comparèixer, i María Dolores de Cospedal, tenien amb els protagonistes de les clavegueres policials. Ja el 2014, quan encara li quedaven quatre anys a la Moncloa, es van començar a publicar informacions periodístiques molt explícites de plegat. El que va passar (construir dossiers falsos, fer investigacions prospectives, espiar rivals polítics...) és inacceptable en un sistema democràtic sa i en el cas espanyol va, a més, pel camí de quedar impune. Per més que Rajoy recorregués a la seva murrieria davant les preguntes dels diputats "per no crear mal ambient" ell en va ser com a mínim còmplice.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.