06
de desembre
de
2020
Actualitzat:
05
de gener
de
2024,
8:23h
València, dijous 3 de desembre de 2020. La junta general d'accionistes de CaixaBank avala la fusió amb Bankia. D'aquesta manera, s'ha fet realitat el somni d'Isidre Fainé: que CaixaBank es convertís en el primer banc de l'estat espanyol, amb uns actius totals de 664.027 milions d'euros, dels quals més de 445.000 són aportats per l'entitat catalana. Es tracta de la fusió bancària per absorció més important a l'estat espanyol en les darreres dècades. Un procés en el qual ha estat determinant la figura d'Isidre Fainé, president de Fundació La Caixa, el professional de les finances que ha acumulat més poder i que haurà deixat impresa la seva acció en una era de grans inestabilitats econòmiques i socials d'aquest país.
L'operació del pas de ser una caixa d'estalvis a ser una fundació accionista majoritària del nou banc que va agafar el relleu financer de la Caixa d'estalvis Pensions de Barcelona, la Caixa de tota la vida, es va efectuar sota el guiatge d'Isidre Fainé. Es posava de manifest un dels trets de l'actual president, en la mesura que per sobreviure i reeixir amb èxit en aquest context es demana una energia i una força resolutiva que se situa més a prop de la duresa que de la condescendència.
L'home de caràcter afable i que busca la proximitat amb els seus interlocutors és el mateix que guia accions executives amb mà de ferro dins d'un guant de seda. Es pot dir que "el món s'atura quan Fainé entra en un despatx", una frase que en recorda una altra, que l'actor irlandès Cillian Murphy "glaça l'aigua només amb la mirada". No deu ser ni una cosa ni l'altra, però el cert és que el lideratge de Fainé sobre el seu entorn és intens i vigorós, dels que es fan notar.
Isidre Fainé Casas (Manresa, 1942), és doctor en Ciències Econòmiques, ISMP en Business Administration per la Universitat Harvard i diplomat en alta direcció per l'IESE. Una definició ràpida: és un home que s'ha construït a ell mateix. A diferència de molts altres cognoms il·lustres que ocupen setials del poder econòmic català, Fainé ha crescut a partir del material aspre d'uns orígens familiars gens acomodats.
Una infantesa difícil de postguerra: Manresa, la Torrassa, Santa Coloma...
Una frase que Fainé ha repetit en algunes intervencions públiques és que "un es cura de tot menys de la seva infantesa". Nascut en plena postguerra en una família de pagesos sense possibilitats del barri de les Escodines, a Manresa, el futur banquer va ensenyar a llegir i a escriure als seus pares. "Estic orgullós d'haver nascut en una família humil", va testimoniar a la seva ciutat nadiua quan va recollir un premi del diari manresà Regió7. El periodista Xavier Domènech hi va escriure que els Fainé eren una família d'agricultors en un dels barris més antics de la ciutat, un barri de cases modestes, "que dels seus portals encara en sortien carros tibats per mules, uns pocs carrers amb negocis modestos, amb llogaters que treballaven a les fàbriques".
Després van viure al barri obrer de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, un bastió anarquista d'abans de la Guerra Civil, on va fer la primera comunió a l'església dels Desemparats. Arran del casament de la seva germana, es van traslladar a Santa Coloma de Gramenet, on a tretze anys va tenir la seva primera feina en un taller de bicicletes. La seva següent feina va ser en una fàbrica de bobines elèctriques, als dinou. Sempre ha explicat que els pares li van ensenyar els valors de l'esforç i el treball dur, com el que van fer ells per pagar-li els estudis. Quan va assumir la presidència de la Caixa, va remarcar en un discurs que les seves mans són fortes i amb uns dits gruixuts "perquè es van desenvolupar enrotllant bobines".
Un caràcter marcat per la mare
Molt fidel a la memòria dels pares, Maria i Ramon, Fainé està convençut que ha heretat el caràcter de la seva mare, una persona amb esperit de negoci. Que va treballar en tasques de neteja, que va obrir diverses botigues (una lleteria, una altra de plats i olles...) i que solia regatejar quan comprava: "El preu el fixa qui compra", deia al seu fill. Però ell, sorprès perquè la mare, en canvi, no rebaixava el preu quan era darrere el taulell de la seva pròpia botiga, li va preguntar per què no accedia al regateig del comprador, i va rebre aquesta resposta: "El preu el fixa qui ven".
Recorda que el seu pare el motivava dient-li que el cognom Fainé (transcripció fonètica del que seria Feiner) significa "que fa feina". Davant d'un públic manresà, va rememorar que els seus pares li van transmetre "uns valors molt clars: treballar amb un alt grau d'exigència, estimar la justícia, guanyar-se la confiança de les persones, conèixer la gent i ajudar-la, defensar la llibertat, ser després i viure amb sobrietat".
"Vostè serà director general"
L'entrada de Fainé en el món financer va ser una mica casual. La seva vocació inicial era la d'estudiar Física. Però la comoditat de l'horari laboral matinal a la banca li va fer pensar que això li permetria ampliar els seus estudis a les tardes. Es va presentar com a aspirant per una plaça al Banco Atlántico. Aquesta és una anècdota coneguda, però que il·lustra molt del seu caràcter: el jove candidat va passar prop de dotze hores tot esperant el seu torn per l'entrevista, i ja era vespre quan el va rebre un dels directius. En sortir-ne, tenia la feina i s'enduia una frase premonitòria: "D'aquí a vint anys vostè serà director d'aquest banc".
Aleshores va canviar Física per Econòmiques. Va entendre molt bé l'operativitat de la banca, el que li va donar seguretat en decidir-se a emprendre aquest camí. També va ser aleshores quan, d'entre totes les àrees del negoci, va interessar-se pel front més delicat: el contacte directe amb el client, la feina d'oficina, una primera trinxera, la de la finestreta, que sempre ha considerat essencial perquè una entitat arreli en el territori. "Si pogués, posaria una oficina a cada cantonada", ha dit.
Banco Atlántico, Riva y García, Banca Jover, Bankunión...
El 1964, a vint-i-dos anys, va entrar de director d'inversions a l'Atlántico, propietat de la Rumasa de la família Ruíz Mateos. El 1970 va establir-se al Paraguai per intentar remuntar la fallida del Banco Asunción, des del càrrec de director general, en plena dictadura del general Alfredo Stroessner. De tornada a Catalunya, vindrien noves destinacions: director de personal a la Banca Riva y García; director general de Banca Jover i, a partir del 1978, la direcció general de Bankunión, del que en va impulsar una política de creixement.
Un dia de 1981, durant un vol d'avió, Josep Vilarasau -artífex de l'espectacular creixement de la Caixa d'Estalvis i Pensions entre 1976 i 2003- li va proposar anar a aquesta entitat, a la qual va accedir directament amb grau de sotsdirector general. A partir d'aquí, l'ascens d'Isidre Fainé a la cúpula del que seria la futura CaixaBank va ser gradual i sostinguda. I va tenir com a aliat una circumstància política: la llei financera aprovada pel Partit Popular a Madrid establia la jubilació obligatòria dels màxims directius de les caixes al complir els 70 anys, una mesura que afectava directament Vilarasau.
En aquell moment, el president de l'entitat tenia encara una sortida: una modificació de la llei catalana de Caixes per tal de facilitar la seva continuïtat en el càrrec. Però Artur Mas, home fort del Govern de Jordi Pujol com a conseller d'Economia, es va negar a modificar la llei catalana. El 1999, Vilarasau va passar de director general a president i va deixar una direcció general desdoblada en dos successors: Isidre Fainé i Antoni Brufau.
Ricard Fornesa va acabar substituint Vilarasau a la presidència el 2003, i poc després seria Brufau qui abandonaria la Caixa per assumir la presidència de Repsol. Fainé restava com a director general amb totes les atribucions del càrrec únic, i quatre anys després, el 2007, amb la jubilació de Fornesa, ascendia a la presidència de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona (CEPB).
La presència de Fainé al capdavant del complex financer i social Fundació La Caixa-Criteria Caixa i Caixabank ha marcat una era en la història del sector a Catalunya. El llistat dels càrrecs directius que ha ocupat en empreses i en patronats i entitats seria inacabable. En virtut de la participació de la Caixa, ha estat als consells d'administració d'Abertis (president), Telefónica (vicepresident), Gas Natural (president), Repsol, i d'altres companyies. Ha accedit a la presidència de la Confederación Española de Cajas de Ahorro i d'altres institucions espanyoles i internacionals. Entre els guardons rebuts, destaquen la Creu de Sant Jordi i el títol de Cavaller de l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor francesa, tots dos l'any 2010.
Decisions transcendentals
El mandat de Fainé al capdavant de l'entitat ha presenciat grans operacions estratègiques. La més decisiva ha estat la transformació de l'entitat financera en un banc: CaixaBank SA. Una altra ha estat l'expansió de la Fundació Bancària la Caixa, que gestiona l'Obra Social, la nineta dels ulls del dirigent financer i que és un factor clau en la seva trajectòria.
Una dada essencial en la seva visió de la banca va ser el convenciment, ja des de mitjans dels vuitanta, que s'aniria cap a la gran concentració d'entitats. Per això va intentar impulsar una Unió de Caixes Catalanes, un projecte que no va ser factible en el seu moment. Però la idea de la creació d'un gran empori financer la tenia ben fixada.
Un precedent que no va poder dur-se a terme va ser la fusió amb la Caja Madrid que dirigia Rodrigo Rato, el 2010. La caixa de la capital espanyola emprendria després una via de fusió amb altres caixes -entre elles la catalana Laietana- que donaria lloc a Bankia. Per la seva banda, la Caixa absorbia Caja de Guadalajara, Banca Cívica, Caixa de Girona, Caja de Burgos i Caja Canarias.
El primer contacte amb l'Opus Dei
La fe cristiana és un altre element essencial en la vida de Fainé. La seva proximitat a l'Opus Dei es considera una certesa que ha estat assenyalada algunes vegades, com en un perfil escrit per la periodista Ariadna Trillas a El País. En tot cas, ell no amaga que és un ferm creient catòlic. El seu primer contacte amb l'Obra fundada per Escrivá de Balaguer el va tenir de ben jove, quan treballava per ajudar els de casa i estudiava. Persones properes expliquen que va ser en una parròquia del barri de Fondo, a Santa Coloma. Un sacerdot el va asserenar amb una frase que va fer seva: "Una hora de treball és una hora d'oració". Més tard sabria que el sacerdot en qüestió -a qui va visitar en el darrer tram de la seva vida- pertanyia a l'Opus Dei.
L'anècdota té elements de categoria per entendre la seva personalitat perquè aplega tota una visió del món i denota una concepció del treball gairebé mística. Del treball i, per extensió, del poder que acabi creant aquest treball. Hi ha un fil conductor entre els ensenyaments de la mare ("A la vida has vingut a servir", però també "cal força de caràcter en els moments difícils") i allò que aprèn de l'entorn de l'Opus Dei.
Els qui han treballat amb Fainé han sentit frases com "el poder és servir" i "un gandul no pot ser un bon cristià". Recorden també quines són les tres qualitats que diu que valora en les persones i, en concret, en els que volen treballar en un banc: intel·ligència, ganes de menjar-se el món i bones relacions personals.
Davant el procés independentista: negocieu, negocieu
"La vida són grans acords", va assenyalar Fainé quan la periodista Mònica Terribas li va preguntar pel procés independentista el 2014. I va afegir que això sempre "implica una negociació". En la mateixa entrevista, va negar categòricament que ell estigués compromès en cap mena d'operació per fer de pont entre el govern espanyol i la Generalitat. "No faig lobby en aquest tema", va deixar dit.
El cert és que el seu nom va aparèixer de manera insistent en els mitjans com un actor entre les institucions polítiques per trobar una sortida que evités el temut xoc de trens. En les seves converses amb els presidents Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, sempre va insistir en el poder de la negociació. Aquest va ser un element constant. Un dels consells que els va donar era que defensessin un sostre d'autogovern com el del País Basc i que no s'enroquessin en una cosa que l'Estat no voldria concedir mai: un referèndum d'autodeterminació.
Fainé sembla estar convençut que Catalunya pot trobar el seu espai dins de l'estat espanyol i dins de la Unió Europea, "però ha de saber negociar". També ha defensat que quan la unió fiscal -no només la bancària- sigui una realitat, donarà moltes oportunitats a Catalunya, si les sap i les vol aprofitar.
Tardor del 2017: decisions que s'han hagut d'explicar
La decisió de CaixaBank i de la Fundació Bancària de traslladar les seves seus oficials fora de Catalunya després del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 va ser una mesura controvertida que va generar fortes crítiques en amplis sectors de la societat catalana. Fainé sempre ha negat que fos impulsor o inspirador del famós Decret Guindos que va facilitar el trasllat d'empreses sense passar per les juntes d'accionistes. Des del seu entorn s'assegura que la seva participació en el polèmic decret "va ser zero".
Una altra cosa és la decisió del trasllat de CaixaBank a València, i de la Fundació a les Illes. El mateix Fainé, en la seva compareixença davant la comissió del Parlament de Catalunya sobre els efectes de l'aplicació de l'article 155, el febrer d'enguany, després de negar que existissin pressions del poder polític, va advertir: "O els temes de confiança es maten ràpidament o el problema es fa cada vegada més gran. Els estalvis de la gent són sagrats i s'han de prendre decisions difícils en moments difícils i això va ser suficient per tallar una sortida de dipòsits que anava en majúscula".
Jordi Gual, aleshores president de Caixabank, va xifrar ens un 7.000 milions d'euros els fons retirats pels clients en la setmana posterior al referèndum: "Ho havíem de tallar en sec", va assegurar. En aquesta línia, Fainé ja havia explicat al Financial Times l'abril de 2015 -en un extens treball que el periòdic va dedicar a Caixabank- que "jo no tinc cap obligació política a Catalunya, excepte garantir que els estalviadors catalans no perdran els seus diners".
En algun moment, Fainé no ha amagat la seva irritació davant les crítiques rebudes per CaixaBank i la Fundació pel trasllat de les seus. Davant del Parlament va sentenciar que "som tan catalans com ho érem abans, o més". En privat, se li ha sentit dir que "de Catalunya, no ens trauran ni a canonades". En defensa d'aquesta posició, esgrimeix que el canvi va tenir un caràcter tècnic, però que la realitat diària del banc i de la fundació és que segueixen establertes com sempre amb els centres de decisió a Barcelona. Actualment, però, en medis de la conselleria d'Empresa de la Generalitat consultats per NacióDigital, es considera poc probable que l'entitat retorni les seves seus a Catalunya ni a curt ni a mitjà termini.
D'una banda, pesava la realitat inquietant que si es consolidava una Catalunya independent i fora de la Unió Europea, el banc quedaria desproveït del mantell del Banc Central Europeu i la seguretat de clients i accionistes correria un perill màxim. Des d'aquesta òptica, s'havia argumentat que traslladar la seu a territori UE era inevitable fins i tot des d'una estratègia independentista. En aquell moment, en la visió de Fainé i de la cúpula bancària, una idea estava clara: en cap cas es podia posar en risc la pertinença a la zona euro.
Tanmateix, no es podia perdre de vista l'impacte social i polític que va tenir aquesta migració, ja que va generar un efecte dominó que queda per veure si s'hauria produït o no, segons el que hagués fet Caixabank. Un corrent que va arrossegar companyies industrials que no tenien cap motiu real per canviar l'adreça de la seva seu.
Va ser en la mateixa compareixença al Parlament que Fainé va explicar que "tots els presidents catalans" havien demanat a CaixaBank que esdevingués el primer banc d'Espanya. Més d'un cop, ha expressat la sorpresa que li han causat algunes crítiques sorgides des del sobiranisme per l'aposta de l'entitat per conquerir el mercat espanyol.
L'arquitectura de Fundació La Caixa, Criteria i Caixabank
La presidència de la Fundació La Caixa i de CriteriaCaixa, que és la seva font d'ingressos, està concentrada en la persona d'Isidre Fainé, que va deixar la presidència de Caixabank per incompatibilitat de càrrecs. La Fundació -constituïda com a tal el juliol de 2014- és la continuadora de la històrica Caixa d'Estalvis i Pensions per a la Vellesa de Catalunya i Balears (i de la seva Obra Social i Cultural), fundada per Francesc de Moragas el 1904.
La reorganització del seu patrimoni i activitat financera va donar lloc a la constitució d'un banc de format clàssic, que és Caixabank, al qual va traslladar tota la seva operativa financera. Els actius que posseïa l'antiga caixa van quedar en mans de la Fundació, que els va agrupar en una societat instrumental que els gestiona, Criteria Caixa, de la que en posseeix el cent per cent del capital.
La Fundació es finança amb els recursos que li aporta el hòlding Criteria en concepte de dividends. Els actius de Criteria -amb un valor net de 13.024 milions a 30 de juny d'enguany- es distribueixen tres àmbits: el patrimoni immobiliari, les participacions industrials i les participacions bancàries. El primer bloc està valorat en 2.167 milions. Al segon, el de les accions en altres empreses, destaquen el 99% de Saba, el 24,4% de Naturgy, el 5,9% de Suez, el 5% de Cellnex o l'1,3% de Telefónica, Servihabitat, Adeslas... Al tercer, l'àrea bancària, hi trobem el control del 40% de l'actual Caixabank -que li confereix el govern de l'entitat- i la presència a Inbursa i a The Bank of East Asia. Criteria va firmar el 2019 un balanç amb un benefici consolidat de 1.098 milions d'euros.
Per davant del Santander i el BBVA al mercat
Caixabank, un cop culminada l'absorció de Bankia, serà el primer banc de l'estat espanyol, tot deixant enrere els gegants Santander i BBVA, campions del procés de fusions i absorcions dels darrers anys. Amb uns actius de 660.000 milions d'euros, una plantilla de 51.000 persones, una quota de mercat del 25% i uns 20 milions de clients, l'entitat haurà d'afrontar un procés de reestructuració que comportarà el tancament de sucursals i reduccions de plantilla, calculades en uns 10.000 llocs de treball, dels quals uns 7.500 serien susceptibles de jubilacions anticipades. Aquesta serà l'absorció número 85 que la Caixa -en un format o altre- du a terme en els seus 155 anys d'existència.
El repte del nou líder de sector bancari espanyol consistirà a maximitzar l'eficiència, reduir costos de gestió, aplicar sinergies i situar-se de ple en l'època de la banca digital, però sense perdre la connexió directa amb el client que caracteritzava l'esperit de les velles caixes. Un repte que no serà fàcil. I que ja no encapçalarà Jordi Gual, president de l'actual Caixabank, que serà substituït pel seu homòleg a Bankia, José Ignacio Goirigolzarri.
El català de la llista de filantrops
"De Bill Gates a Isidre Fainé". Així va titular un diari barceloní la notícia de l'aparició d'un llibre editat per Forbes sobre deu exemples de filantropia d'arreu del món. L'únic català era Isidre Fainé enmig d'un llistat que va incloure noms del món global com Warren Buffet, Mark Zuckerberg, George Soros, Carlos Slim i la parella Bill i Melinda Gates. El capítol dedicat al president de la Fundació La Caixa es titulava duia per nom "Un filantrop d'arrels humils", i posava molt en relleu que l'any 2018 que l'entitat havia destinat uns 545 milions d'euros a la seva Obra Social.
L'obra era el primer volum de la col·lecció Forbes Books. Sota el títol Filantropia i progrés l'editorial de la prestigiosa revista econòmica presentava aquesta activitat com un servei necessari a la comunitat que ha de ser comunicat per tal de generar un efecte contagi al món dels diners. La preocupació social i l'acció filantròpica és un dels elements clau per dibuixar el personatge. En el seu discurs el dia que va recollir el Premi Forbes a la Filantropia 2018 va recordar de nou els seus orígens tot dient que tenia molt present la "misèria col·lectiva" de la postguerra: "Li demanava a Déu que em permetés ajudar aquelles persones i m'ha donat aquesta gràcia".
Més enllà de la multitud de projectes als quals dona suport i lidera la Fundació, hi ha espais sensibles. Un d'aquests és la Fundació de l'Esperança, creada el 2015, ubicada a Ciutat Vella de Barcelona, per ajudar persones en situacions vulnerables i lluitar contra l'exclusió i per la inserció laboral, amb una especial atenció als infants. La Fundació està presidida per Fainé. Sobre l'activitat de la Fundació, Fainé n'ha dit que "ens permet avançar-nos, pensar a guarir les ferides abans que aquestes no siguin irreversibles i treballar pensant en el futur amb esperança".
És clar que sense diners, aquestes intervencions no són possibles. A partir d'aquest raonament, Fainé va reclamar davant la cimera de la CEOE del juny d'enguany que havia de ser aixecada la limitació de dividends imposada a les empreses per la pandèmia de la Covid-19. I va esgrimir xifres concretes, com que el programa contra la pobresa infantil en què treballa ha invertit 60 milions en 125 municipis i que ha ajudat 318.000 infants i les seves famílies". Una dada recent és que Criteria, el hòlding en què la Fundació La Caixa agrupa les seves participacions accionarials, ha aportat a aquesta uns 175 milions d'euros.
Faine no forma part de la direcció de Caixabank, però als seus 78 anys es troba en forma i planeja possibles accions per incidir en la visió del negoci bancari del segle XXI. Segurament passen per repensar molt a fons la relació amb el client i superar algunes etapes en què s'ha apuntat un allunyament de les idees mestres que van inspirar la creació de la institució fa més d'un segle.
Els qui el coneixen tenen clar que la seva obsessió, en aquest moment, és deixar tot llest per perpetuar per 50 anys més, almenys, el compromís social fundacional de la Caixa, amb més de 500 milions d'euros de pressupost anuals, i tercera fundació del món d'aquestes característiques.
S'ha teoritzat sovint -cal recordar el que va escriure l'historiador Vicens Vives- sobre la dificultat dels catalans per exercir el poder. I potser fins i tot per copsar-ne la seva naturalesa. Segles sense hegemonia no passen en va. Però hi ha hagut i hi ha catalans amb un sentit indiscutible del poder. En tot cas, des de dalt de tot d'una de les Torres Negres de la Diagonal, Isidre Fainé sembla desmentir la tesi.
L'operació del pas de ser una caixa d'estalvis a ser una fundació accionista majoritària del nou banc que va agafar el relleu financer de la Caixa d'estalvis Pensions de Barcelona, la Caixa de tota la vida, es va efectuar sota el guiatge d'Isidre Fainé. Es posava de manifest un dels trets de l'actual president, en la mesura que per sobreviure i reeixir amb èxit en aquest context es demana una energia i una força resolutiva que se situa més a prop de la duresa que de la condescendència.
L'home de caràcter afable i que busca la proximitat amb els seus interlocutors és el mateix que guia accions executives amb mà de ferro dins d'un guant de seda. Es pot dir que "el món s'atura quan Fainé entra en un despatx", una frase que en recorda una altra, que l'actor irlandès Cillian Murphy "glaça l'aigua només amb la mirada". No deu ser ni una cosa ni l'altra, però el cert és que el lideratge de Fainé sobre el seu entorn és intens i vigorós, dels que es fan notar.
Isidre Fainé Casas (Manresa, 1942), és doctor en Ciències Econòmiques, ISMP en Business Administration per la Universitat Harvard i diplomat en alta direcció per l'IESE. Una definició ràpida: és un home que s'ha construït a ell mateix. A diferència de molts altres cognoms il·lustres que ocupen setials del poder econòmic català, Fainé ha crescut a partir del material aspre d'uns orígens familiars gens acomodats.
Una infantesa difícil de postguerra: Manresa, la Torrassa, Santa Coloma...
Una frase que Fainé ha repetit en algunes intervencions públiques és que "un es cura de tot menys de la seva infantesa". Nascut en plena postguerra en una família de pagesos sense possibilitats del barri de les Escodines, a Manresa, el futur banquer va ensenyar a llegir i a escriure als seus pares. "Estic orgullós d'haver nascut en una família humil", va testimoniar a la seva ciutat nadiua quan va recollir un premi del diari manresà Regió7. El periodista Xavier Domènech hi va escriure que els Fainé eren una família d'agricultors en un dels barris més antics de la ciutat, un barri de cases modestes, "que dels seus portals encara en sortien carros tibats per mules, uns pocs carrers amb negocis modestos, amb llogaters que treballaven a les fàbriques".
L'església de Sant Bartomeu, al barri de les Escodines. Foto: Arxiu Gamisans/Arxiu Comarcal del Bages.
Després van viure al barri obrer de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, un bastió anarquista d'abans de la Guerra Civil, on va fer la primera comunió a l'església dels Desemparats. Arran del casament de la seva germana, es van traslladar a Santa Coloma de Gramenet, on a tretze anys va tenir la seva primera feina en un taller de bicicletes. La seva següent feina va ser en una fàbrica de bobines elèctriques, als dinou. Sempre ha explicat que els pares li van ensenyar els valors de l'esforç i el treball dur, com el que van fer ells per pagar-li els estudis. Quan va assumir la presidència de la Caixa, va remarcar en un discurs que les seves mans són fortes i amb uns dits gruixuts "perquè es van desenvolupar enrotllant bobines".
Un caràcter marcat per la mare
Molt fidel a la memòria dels pares, Maria i Ramon, Fainé està convençut que ha heretat el caràcter de la seva mare, una persona amb esperit de negoci. Que va treballar en tasques de neteja, que va obrir diverses botigues (una lleteria, una altra de plats i olles...) i que solia regatejar quan comprava: "El preu el fixa qui compra", deia al seu fill. Però ell, sorprès perquè la mare, en canvi, no rebaixava el preu quan era darrere el taulell de la seva pròpia botiga, li va preguntar per què no accedia al regateig del comprador, i va rebre aquesta resposta: "El preu el fixa qui ven".
Recorda que el seu pare el motivava dient-li que el cognom Fainé (transcripció fonètica del que seria Feiner) significa "que fa feina". Davant d'un públic manresà, va rememorar que els seus pares li van transmetre "uns valors molt clars: treballar amb un alt grau d'exigència, estimar la justícia, guanyar-se la confiança de les persones, conèixer la gent i ajudar-la, defensar la llibertat, ser després i viure amb sobrietat".
"Vostè serà director general"
L'entrada de Fainé en el món financer va ser una mica casual. La seva vocació inicial era la d'estudiar Física. Però la comoditat de l'horari laboral matinal a la banca li va fer pensar que això li permetria ampliar els seus estudis a les tardes. Es va presentar com a aspirant per una plaça al Banco Atlántico. Aquesta és una anècdota coneguda, però que il·lustra molt del seu caràcter: el jove candidat va passar prop de dotze hores tot esperant el seu torn per l'entrevista, i ja era vespre quan el va rebre un dels directius. En sortir-ne, tenia la feina i s'enduia una frase premonitòria: "D'aquí a vint anys vostè serà director d'aquest banc".
Isidre Fainé. Foto: CaixaBank.
Aleshores va canviar Física per Econòmiques. Va entendre molt bé l'operativitat de la banca, el que li va donar seguretat en decidir-se a emprendre aquest camí. També va ser aleshores quan, d'entre totes les àrees del negoci, va interessar-se pel front més delicat: el contacte directe amb el client, la feina d'oficina, una primera trinxera, la de la finestreta, que sempre ha considerat essencial perquè una entitat arreli en el territori. "Si pogués, posaria una oficina a cada cantonada", ha dit.
Banco Atlántico, Riva y García, Banca Jover, Bankunión...
El 1964, a vint-i-dos anys, va entrar de director d'inversions a l'Atlántico, propietat de la Rumasa de la família Ruíz Mateos. El 1970 va establir-se al Paraguai per intentar remuntar la fallida del Banco Asunción, des del càrrec de director general, en plena dictadura del general Alfredo Stroessner. De tornada a Catalunya, vindrien noves destinacions: director de personal a la Banca Riva y García; director general de Banca Jover i, a partir del 1978, la direcció general de Bankunión, del que en va impulsar una política de creixement.
Un dia de 1981, durant un vol d'avió, Josep Vilarasau -artífex de l'espectacular creixement de la Caixa d'Estalvis i Pensions entre 1976 i 2003- li va proposar anar a aquesta entitat, a la qual va accedir directament amb grau de sotsdirector general. A partir d'aquí, l'ascens d'Isidre Fainé a la cúpula del que seria la futura CaixaBank va ser gradual i sostinguda. I va tenir com a aliat una circumstància política: la llei financera aprovada pel Partit Popular a Madrid establia la jubilació obligatòria dels màxims directius de les caixes al complir els 70 anys, una mesura que afectava directament Vilarasau.
En aquell moment, el president de l'entitat tenia encara una sortida: una modificació de la llei catalana de Caixes per tal de facilitar la seva continuïtat en el càrrec. Però Artur Mas, home fort del Govern de Jordi Pujol com a conseller d'Economia, es va negar a modificar la llei catalana. El 1999, Vilarasau va passar de director general a president i va deixar una direcció general desdoblada en dos successors: Isidre Fainé i Antoni Brufau.
El president de CaixaBank, Isidre Fainé, i de Juan Manuel Vega Serrano, director del servei executiu de la comissió de prevenció del blanqueig de capitals i infraccions monetàries (Sepblac) en un acte en el Cercle Financer. Foto: Josep Molina/ACN.
Ricard Fornesa va acabar substituint Vilarasau a la presidència el 2003, i poc després seria Brufau qui abandonaria la Caixa per assumir la presidència de Repsol. Fainé restava com a director general amb totes les atribucions del càrrec únic, i quatre anys després, el 2007, amb la jubilació de Fornesa, ascendia a la presidència de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona (CEPB).
La presència de Fainé al capdavant del complex financer i social Fundació La Caixa-Criteria Caixa i Caixabank ha marcat una era en la història del sector a Catalunya. El llistat dels càrrecs directius que ha ocupat en empreses i en patronats i entitats seria inacabable. En virtut de la participació de la Caixa, ha estat als consells d'administració d'Abertis (president), Telefónica (vicepresident), Gas Natural (president), Repsol, i d'altres companyies. Ha accedit a la presidència de la Confederación Española de Cajas de Ahorro i d'altres institucions espanyoles i internacionals. Entre els guardons rebuts, destaquen la Creu de Sant Jordi i el títol de Cavaller de l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor francesa, tots dos l'any 2010.
Decisions transcendentals
El mandat de Fainé al capdavant de l'entitat ha presenciat grans operacions estratègiques. La més decisiva ha estat la transformació de l'entitat financera en un banc: CaixaBank SA. Una altra ha estat l'expansió de la Fundació Bancària la Caixa, que gestiona l'Obra Social, la nineta dels ulls del dirigent financer i que és un factor clau en la seva trajectòria.
Una dada essencial en la seva visió de la banca va ser el convenciment, ja des de mitjans dels vuitanta, que s'aniria cap a la gran concentració d'entitats. Per això va intentar impulsar una Unió de Caixes Catalanes, un projecte que no va ser factible en el seu moment. Però la idea de la creació d'un gran empori financer la tenia ben fixada.
Isidre Fainé, durant una visita a Guatemala. Foto: CaixaBank.
Un precedent que no va poder dur-se a terme va ser la fusió amb la Caja Madrid que dirigia Rodrigo Rato, el 2010. La caixa de la capital espanyola emprendria després una via de fusió amb altres caixes -entre elles la catalana Laietana- que donaria lloc a Bankia. Per la seva banda, la Caixa absorbia Caja de Guadalajara, Banca Cívica, Caixa de Girona, Caja de Burgos i Caja Canarias.
El primer contacte amb l'Opus Dei
La fe cristiana és un altre element essencial en la vida de Fainé. La seva proximitat a l'Opus Dei es considera una certesa que ha estat assenyalada algunes vegades, com en un perfil escrit per la periodista Ariadna Trillas a El País. En tot cas, ell no amaga que és un ferm creient catòlic. El seu primer contacte amb l'Obra fundada per Escrivá de Balaguer el va tenir de ben jove, quan treballava per ajudar els de casa i estudiava. Persones properes expliquen que va ser en una parròquia del barri de Fondo, a Santa Coloma. Un sacerdot el va asserenar amb una frase que va fer seva: "Una hora de treball és una hora d'oració". Més tard sabria que el sacerdot en qüestió -a qui va visitar en el darrer tram de la seva vida- pertanyia a l'Opus Dei.
L'anècdota té elements de categoria per entendre la seva personalitat perquè aplega tota una visió del món i denota una concepció del treball gairebé mística. Del treball i, per extensió, del poder que acabi creant aquest treball. Hi ha un fil conductor entre els ensenyaments de la mare ("A la vida has vingut a servir", però també "cal força de caràcter en els moments difícils") i allò que aprèn de l'entorn de l'Opus Dei.
Isidre Fainé a l'exposició «L’home darrere l’ànima» que commemora els 150 anys del naixement de Francesc Moragas. Foto: Fundació La Caixa.
Els qui han treballat amb Fainé han sentit frases com "el poder és servir" i "un gandul no pot ser un bon cristià". Recorden també quines són les tres qualitats que diu que valora en les persones i, en concret, en els que volen treballar en un banc: intel·ligència, ganes de menjar-se el món i bones relacions personals.
Davant el procés independentista: negocieu, negocieu
"La vida són grans acords", va assenyalar Fainé quan la periodista Mònica Terribas li va preguntar pel procés independentista el 2014. I va afegir que això sempre "implica una negociació". En la mateixa entrevista, va negar categòricament que ell estigués compromès en cap mena d'operació per fer de pont entre el govern espanyol i la Generalitat. "No faig lobby en aquest tema", va deixar dit.
El cert és que el seu nom va aparèixer de manera insistent en els mitjans com un actor entre les institucions polítiques per trobar una sortida que evités el temut xoc de trens. En les seves converses amb els presidents Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, sempre va insistir en el poder de la negociació. Aquest va ser un element constant. Un dels consells que els va donar era que defensessin un sostre d'autogovern com el del País Basc i que no s'enroquessin en una cosa que l'Estat no voldria concedir mai: un referèndum d'autodeterminació.
Foto de família dels 120 estudiats becats per 'la Caixa' amb el rei Felip VI i la reina Letizia, Carles Puigdemont, Soraya Sáenz de Santamaría i Isidre Fainé, el 23 de maig de 2017. Foto: Elisenda Rosanes/ACN.
Fainé sembla estar convençut que Catalunya pot trobar el seu espai dins de l'estat espanyol i dins de la Unió Europea, "però ha de saber negociar". També ha defensat que quan la unió fiscal -no només la bancària- sigui una realitat, donarà moltes oportunitats a Catalunya, si les sap i les vol aprofitar.
Tardor del 2017: decisions que s'han hagut d'explicar
La decisió de CaixaBank i de la Fundació Bancària de traslladar les seves seus oficials fora de Catalunya després del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 va ser una mesura controvertida que va generar fortes crítiques en amplis sectors de la societat catalana. Fainé sempre ha negat que fos impulsor o inspirador del famós Decret Guindos que va facilitar el trasllat d'empreses sense passar per les juntes d'accionistes. Des del seu entorn s'assegura que la seva participació en el polèmic decret "va ser zero".
Una altra cosa és la decisió del trasllat de CaixaBank a València, i de la Fundació a les Illes. El mateix Fainé, en la seva compareixença davant la comissió del Parlament de Catalunya sobre els efectes de l'aplicació de l'article 155, el febrer d'enguany, després de negar que existissin pressions del poder polític, va advertir: "O els temes de confiança es maten ràpidament o el problema es fa cada vegada més gran. Els estalvis de la gent són sagrats i s'han de prendre decisions difícils en moments difícils i això va ser suficient per tallar una sortida de dipòsits que anava en majúscula".
Jordi Gual, aleshores president de Caixabank, va xifrar ens un 7.000 milions d'euros els fons retirats pels clients en la setmana posterior al referèndum: "Ho havíem de tallar en sec", va assegurar. En aquesta línia, Fainé ja havia explicat al Financial Times l'abril de 2015 -en un extens treball que el periòdic va dedicar a Caixabank- que "jo no tinc cap obligació política a Catalunya, excepte garantir que els estalviadors catalans no perdran els seus diners".
Jordi Gual i Isidre Fainé, a la comissió del 155 del Parlament, el febrer de 2020. Foto: ACN.
D'una banda, pesava la realitat inquietant que si es consolidava una Catalunya independent i fora de la Unió Europea, el banc quedaria desproveït del mantell del Banc Central Europeu i la seguretat de clients i accionistes correria un perill màxim. Des d'aquesta òptica, s'havia argumentat que traslladar la seu a territori UE era inevitable fins i tot des d'una estratègia independentista. En aquell moment, en la visió de Fainé i de la cúpula bancària, una idea estava clara: en cap cas es podia posar en risc la pertinença a la zona euro.
Tanmateix, no es podia perdre de vista l'impacte social i polític que va tenir aquesta migració, ja que va generar un efecte dominó que queda per veure si s'hauria produït o no, segons el que hagués fet Caixabank. Un corrent que va arrossegar companyies industrials que no tenien cap motiu real per canviar l'adreça de la seva seu.
Va ser en la mateixa compareixença al Parlament que Fainé va explicar que "tots els presidents catalans" havien demanat a CaixaBank que esdevingués el primer banc d'Espanya. Més d'un cop, ha expressat la sorpresa que li han causat algunes crítiques sorgides des del sobiranisme per l'aposta de l'entitat per conquerir el mercat espanyol.
Nom: Isidre Fainé Casas (Manresa, 10 de juliol de 1942).
Família: casat amb Montserrat Garriga, amb vuit fills.
Càrrec: president de la Fundació La Caixa i CriteriaCaixa.
Un lloc: el barri de les Escodines, a Manresa (Bages), on va néixer.
Actitud davant el procés: defensor d'una sortida negociada dins de les possibilitats que podria assumir el govern espanyol.
L'arquitectura de Fundació La Caixa, Criteria i Caixabank
La presidència de la Fundació La Caixa i de CriteriaCaixa, que és la seva font d'ingressos, està concentrada en la persona d'Isidre Fainé, que va deixar la presidència de Caixabank per incompatibilitat de càrrecs. La Fundació -constituïda com a tal el juliol de 2014- és la continuadora de la històrica Caixa d'Estalvis i Pensions per a la Vellesa de Catalunya i Balears (i de la seva Obra Social i Cultural), fundada per Francesc de Moragas el 1904.
La reorganització del seu patrimoni i activitat financera va donar lloc a la constitució d'un banc de format clàssic, que és Caixabank, al qual va traslladar tota la seva operativa financera. Els actius que posseïa l'antiga caixa van quedar en mans de la Fundació, que els va agrupar en una societat instrumental que els gestiona, Criteria Caixa, de la que en posseeix el cent per cent del capital.
La Fundació es finança amb els recursos que li aporta el hòlding Criteria en concepte de dividends. Els actius de Criteria -amb un valor net de 13.024 milions a 30 de juny d'enguany- es distribueixen tres àmbits: el patrimoni immobiliari, les participacions industrials i les participacions bancàries. El primer bloc està valorat en 2.167 milions. Al segon, el de les accions en altres empreses, destaquen el 99% de Saba, el 24,4% de Naturgy, el 5,9% de Suez, el 5% de Cellnex o l'1,3% de Telefónica, Servihabitat, Adeslas... Al tercer, l'àrea bancària, hi trobem el control del 40% de l'actual Caixabank -que li confereix el govern de l'entitat- i la presència a Inbursa i a The Bank of East Asia. Criteria va firmar el 2019 un balanç amb un benefici consolidat de 1.098 milions d'euros.
Per davant del Santander i el BBVA al mercat
Caixabank, un cop culminada l'absorció de Bankia, serà el primer banc de l'estat espanyol, tot deixant enrere els gegants Santander i BBVA, campions del procés de fusions i absorcions dels darrers anys. Amb uns actius de 660.000 milions d'euros, una plantilla de 51.000 persones, una quota de mercat del 25% i uns 20 milions de clients, l'entitat haurà d'afrontar un procés de reestructuració que comportarà el tancament de sucursals i reduccions de plantilla, calculades en uns 10.000 llocs de treball, dels quals uns 7.500 serien susceptibles de jubilacions anticipades. Aquesta serà l'absorció número 85 que la Caixa -en un format o altre- du a terme en els seus 155 anys d'existència.
Les torres de Caixa Bank a l'avinguda Diagonal. Foto: Helena Margarit.
El repte del nou líder de sector bancari espanyol consistirà a maximitzar l'eficiència, reduir costos de gestió, aplicar sinergies i situar-se de ple en l'època de la banca digital, però sense perdre la connexió directa amb el client que caracteritzava l'esperit de les velles caixes. Un repte que no serà fàcil. I que ja no encapçalarà Jordi Gual, president de l'actual Caixabank, que serà substituït pel seu homòleg a Bankia, José Ignacio Goirigolzarri.
El català de la llista de filantrops
"De Bill Gates a Isidre Fainé". Així va titular un diari barceloní la notícia de l'aparició d'un llibre editat per Forbes sobre deu exemples de filantropia d'arreu del món. L'únic català era Isidre Fainé enmig d'un llistat que va incloure noms del món global com Warren Buffet, Mark Zuckerberg, George Soros, Carlos Slim i la parella Bill i Melinda Gates. El capítol dedicat al president de la Fundació La Caixa es titulava duia per nom "Un filantrop d'arrels humils", i posava molt en relleu que l'any 2018 que l'entitat havia destinat uns 545 milions d'euros a la seva Obra Social.
L'obra era el primer volum de la col·lecció Forbes Books. Sota el títol Filantropia i progrés l'editorial de la prestigiosa revista econòmica presentava aquesta activitat com un servei necessari a la comunitat que ha de ser comunicat per tal de generar un efecte contagi al món dels diners. La preocupació social i l'acció filantròpica és un dels elements clau per dibuixar el personatge. En el seu discurs el dia que va recollir el Premi Forbes a la Filantropia 2018 va recordar de nou els seus orígens tot dient que tenia molt present la "misèria col·lectiva" de la postguerra: "Li demanava a Déu que em permetés ajudar aquelles persones i m'ha donat aquesta gràcia".
Isidre Fainé, acompanyat dels participants del dia del voluntari de ''la Caixa''. Foto: Caixabank.
Més enllà de la multitud de projectes als quals dona suport i lidera la Fundació, hi ha espais sensibles. Un d'aquests és la Fundació de l'Esperança, creada el 2015, ubicada a Ciutat Vella de Barcelona, per ajudar persones en situacions vulnerables i lluitar contra l'exclusió i per la inserció laboral, amb una especial atenció als infants. La Fundació està presidida per Fainé. Sobre l'activitat de la Fundació, Fainé n'ha dit que "ens permet avançar-nos, pensar a guarir les ferides abans que aquestes no siguin irreversibles i treballar pensant en el futur amb esperança".
És clar que sense diners, aquestes intervencions no són possibles. A partir d'aquest raonament, Fainé va reclamar davant la cimera de la CEOE del juny d'enguany que havia de ser aixecada la limitació de dividends imposada a les empreses per la pandèmia de la Covid-19. I va esgrimir xifres concretes, com que el programa contra la pobresa infantil en què treballa ha invertit 60 milions en 125 municipis i que ha ajudat 318.000 infants i les seves famílies". Una dada recent és que Criteria, el hòlding en què la Fundació La Caixa agrupa les seves participacions accionarials, ha aportat a aquesta uns 175 milions d'euros.
Faine no forma part de la direcció de Caixabank, però als seus 78 anys es troba en forma i planeja possibles accions per incidir en la visió del negoci bancari del segle XXI. Segurament passen per repensar molt a fons la relació amb el client i superar algunes etapes en què s'ha apuntat un allunyament de les idees mestres que van inspirar la creació de la institució fa més d'un segle.
Els qui el coneixen tenen clar que la seva obsessió, en aquest moment, és deixar tot llest per perpetuar per 50 anys més, almenys, el compromís social fundacional de la Caixa, amb més de 500 milions d'euros de pressupost anuals, i tercera fundació del món d'aquestes característiques.
S'ha teoritzat sovint -cal recordar el que va escriure l'historiador Vicens Vives- sobre la dificultat dels catalans per exercir el poder. I potser fins i tot per copsar-ne la seva naturalesa. Segles sense hegemonia no passen en va. Però hi ha hagut i hi ha catalans amb un sentit indiscutible del poder. En tot cas, des de dalt de tot d'una de les Torres Negres de la Diagonal, Isidre Fainé sembla desmentir la tesi.