Una de les característiques que va definir la dictadura portuguesa de l’Estado Novo, que entre 1932 i 1968 va encapçalar António de Oliveira Salazar, és la seva reivindicació del projecte nacionalista i colonial que representava l’Imperi Portuguès. Salazar i el seu règim insistien, sempre que podien, en reclamar que Portugal no era un país petit sinó que, gràcies als territoris que controlava a l’Àfrica i que comprenien el Cap Verd, São Tomé i Príncipe, Guinea Bissau, i, sobretot, Angola, i Moçambic, el seu era un imperi que poca cosa tenia a envejar als que posseïen les grans nacions industrialitzades europees.
En aquest sentit, cal posar de relleu el paper que el futbol, i molt especialment els èxits internacionals del Benfica, va tenir a l’hora de mostrar al món la veritable naturalesa d’aquest imperi. Igual que havia fet el colonialisme portuguès del segle XIX, de naturalesa extractiva i que pretenia obtenir dels territoris que dominava matèries primeres i mà d’obra a un baix preu, el futbol portuguès es va contagiar d’aquesta pràctica i, des de l’inici del segle XX, els principals clubs lusitans, amb el Benfica al capdavant, van obrir filials a les diferents colònies portugueses amb l’objectiu de descobrir nous talents per importar-los a la metròpoli així com per crear un imaginari que reforcés la pertinença d’aquests territoris a l’Imperi Portuguès. Així, doncs, per citar-ne només un exemple, Luanda, la capital d’Angola, va veure com, durant la dècada dels 20 del segle XX, s’hi creaven dos filials dels grans equips lisboetes, l’Sporting Clube de Luanda i l’Sport Luanda e Benfica, als quals la dècada següent s’afegiria el Futebol Clube Luanda, vinculat al FC Porto, el tercer gran equip lusità.
Aquests equips filials van començar a donar els seus fruits durant la dècada dels cinquanta, quan molts jugadors originaris de les colònies van iniciar la seva incorporació als clubs metropolitans que disputaven la lliga portuguesa. Aquesta circumstància va servir per reforçar aquests equips amb l’arribada del talent africà, però també per convertir-los en representants de la idea del Portugal imperial que tan fermament defensaven Salzar i el seu règim.
D’entre aquestes incorporacions són especialment destacables les de l’angolès Joaquim Santana, que va tenir un paper clau en la victòria del Benfica a la Copa d’Europa de 1961, la primera de la seva història, que va vèncer després de derrotar al Barça a la final, i del moçambiquès Eusébio, que va prendre el lloc a Santana a la Copa d’Europa de 1962, on el Benfica va repetir victòria després de vèncer al Reial Madrid. Al costat de Santana i d’Eusébio, aquell històric Benfica comptava també a les seves files amb Mário Coluna, un altre moçambiquès que brillava amb la samarreta "encarnada" dels benfiquistes.
Les victòries del Benfica a nivell continental van fer que el règim de Salazar no dubtés en instrumentalitzar els èxits del club pels seus propòsits que passaven per trencar el seu aïllament internacional i per mostrar al món la naturalesa de l’Imperi colonial portuguès. Així, doncs, el Benfica i els seus triomfs van servir a la dictadura per projectar internacionalment la imatge desitjada del Portugal imperial. Ara bé, no tots els benfiquistes compartien aquesta idea i abraçaven la causa de l’Estado Novo. Ben al contrari. A les files del club de Lisboa van ser diversos els qui van alçar la seva veu contra el règim colonial.
Si bé és cert que els grans noms del Benfica campió d’Europa no es van posicionar mai públicament, mentre jugaven, en favor de la independència de les colònies d’on eren originaris, també ho és que la dictadura sempre els va mirar amb recel, com ho demostra la detenció de Joaquim Santana per part de la PIDE, la temuda policia política del règim, o la prohibició expressa a Eusébio de fitxar per un equip estranger, malgrat les moltes ofertes que tenia, per la por del règim a perdre la tutela sobre qui ja s’havia convertit en una de les grans imatges de Portugal al món.
La por de parlar lliurement, que pel que sembla no va evitar que alguns dels jugadors financessin d’amagat els moviments d’alliberament nacional dels seus territoris d’origen, es va esvair amb la independència de les colònies quan, per exemple, Mário Coluna es va convertir en diputat del FRELIMO, el Front d’Alliberament de Moçambic, que havia guiat la lluita del seu poble per la plena sobirania.
Malgrat que la majoria de futbolistes no es van posicionar, en actiu, contra el règim colonial i en favor de la independència dels territoris africans sota control portuguès, cal esmentar algunes i molt dignes excepcions d’entre les quals podem destacar a Daniel Chipenda. Aquest jove d’origen angolès va arribar al Portugal metropolità per estudiar geologia a la Universitat de Coïmbra i ben aviat va començar a jugar a futbol per poder així ajudar a mantenir la seva família.
Chipenda va vestir la samarreta de l’Académica de Coïmbra així com la del Benfica, amb qui es va proclamar campió de la lliga portuguesa de la temporada 1956-57. Tot i així, la seva gran prioritat vital sempre va ser la lluita per la independència de la seva Angola natal, un fet que va dur-lo a crear les Joventuts del Moviment Popular per l’Alliberament d’Angola, els joves del MPLA, una militància que combinava amb la pràctica del futbol alt més al nivell. Fruit de la seva activitat política, el 21 de juny de 1961, Daniel Chipenda va ser detingut i empresonat, un fet que va posar fi a la seva carrera futbolística i que va fer que, un cop alliberat, el setembre de 1962, fugís de Portugal camí d’Angola on es va enrolar a les files de l’Exèrcit Popular per a l’Alliberament d’Angola, la branca militar del MPLA, i va desenvolupar un paper clau en la guerra que va acabar duent el seu país a la llibertat.
Un altre esportista del Benfica, si bé en aquest cas de la seva secció d’atletisme, que es va distingir per la seva presa de posició contra el colonialisme va ser l’angolès Ruy Mingas, que posteriorment desenvoluparia una carrera musical d’èxit que va dur-lo, ni més ni menys, que a ser el compositor de l’himne de l’Angola independent.
Més enllà de la pràctica esportiva, cal destacar la relació entre una altra figura cabdal del moviment de lluita contra el colonialisme portuguès i el Benfica. És el cas d’Amílcar Cabral, un dels dirigents anti-colonials més importants d’Àfrica, que va fundar i liderar el Partit Africà per la Independència de Guinea i Cap Verd (PAIGC), i que durant la seva etapa com a estudiant d’agronomia a Lisboa no es perdia pràcticament cap partit del Benfica a l’estadi da Luz alhora que participava en el moviment estudiantil d’oposició a la dictadura i al seu règim colonial.
El vincle de Cabral amb el Benfica va anar força més enllà de la simpatia pels seus colors, ja que, un cop va retornar a Guinea, el dirigent independentista va esdevenir president de l’Sport Bissau e Benfica, un dels filials africans del club lisboeta establert a la capital de la Guinea Portuguesa.
Per si aquests exemples de benfiquistes contra el règim colonial no fossin suficients, caldria afegir-hi aquells que, tenint origen portuguès metropolità, es van posicionar contra la dictadura i en favor de la llibertat de les colònies. De fet, en la Revolució dels Clavells del 25 d’abril de 1974, que va acabar amb la dictadura més llarga d’Europa i que va ser el preludi de la independència de les colònies portugueses, hi van tenir un paper clau dos afeccionats del Benfica.
El primer, Fernando José Salgueiro Maia, un dels capitans de l’exèrcit que va liderar l’aixecament contra la dictadura, que tenia, des de ben jove, una oberta simpatia pel Benfica, com ho demostra la imatge que acompanya aquest text. Una simpatia que compartia el també militar Otelo Saraiva de Carvalho, el cervell de la Revolució dels Clavells.
De fet, les simpaties pel Benfica eren compartides també per Álvaro Cunhal, el secretari general del Partit Comunista Portuguès (PCP), que va poder tornar del seu exili un cop va triomfar la revolució i que va exercir el càrrec de ministre sense cartera al govern provisional portuguès que va permetre la independència de les seves antigues colònies. Una llibertat per la qual diversos benfiquistes com ell havien combatut amb totes les seves forces.