Està sent una tornada de vacances –per a qui les hagi pogut gaudir- farcida de sorpreses. Tot i que sorpreses no és ben bé el mot apropiat. Seria més pertinent parlar de neguits, desenganys, frustracions o desconcerts, atès que sorpresa és la reacció davant quelcom que succeeix de manera inesperada. És a dir, que no s'espera.
Val a dir, que el nivell d'esperança d'una servidora amb relació a la satisfacció davant els esdeveniments previsibles i el que pogués arribar a fer aquest Govern, no és precisament molt alt. Clar que, des d'aquesta posició, tampoc podria afirmar que els successos sorgits coincidint amb l'inici de curs m'han provocat noves decepcions, fiascos o torbacions. Més aviat han estat constatacions d'allò que previsiblement podia ocórrer. Vegem-ne el perquè.
Sabem fins a quin punt va costar enllestir el nomenament del Molt Honorable President Pere Aragonès. I, tot sigui dit, gràcies a la CUP es va poder sortir de l'impàs. També tenim present el viacrucis viscut per a la conformació del nou govern de la Generalitat. Tots aquells ara si, ara no, potser tampoc, potser fins i tot... la percepció que al nou president Aragonès malgrat que compta amb JxCat com a únics socis de govern -la CUP-Guanyem no va acceptar formar-ne part- aquests mateixos li movien l'estora sota els peus.
La desafecció entre ERC i JxCat no és nova. Ve de lluny. Però parlant del present, cal recordar que feia més d'un mes que la diputada Laura Borràs havia obtingut per majoria simple i, en segona votació, la presidència del Parlament. Nomenament que ja havia suposat un estira-i-arronsa entre aquests socis de govern, preocupats per pressionar i enllestir un pacte de govern que els permetés tirar endavant i governar. I novament va ser la CUP-Guanyem –en aquesta ocasió amb la seva abstenció– qui en va facilitar l'elecció.
I sí, és el que tenen les eleccions democràtiques: no sempre obté la majoria dels vots aquella força política que, d'entrada, creu que les té guanyades. El pols entre ERC i JxCat no ha deixat d'estar present en tot moment. No se'n van salvar ni les mesures per fer front a la pandèmia... I és lògic, són forces polítiques diferents, fins i tot força contradictòries i/o enfrontades en alguns aspectes importants.
Però el repte era o pacte de govern o noves eleccions. I cap d'aquests dos rivals independentistes volia o podia passar novament pel tràngol que això comportava ni volien o podien entomar el clam ciutadà d'un electorat exhaust de consultes, urnes i promeses d'unitat independentista. Calia doncs fer de la necessitat virtut, i buscar una sortida prou satisfactòria per ambdues parts.
I malgrat tots i malgrat tot, es va conformar Govern. I dia sí i dia també els desacords, les lamentacions, les acusacions, les rivalitats del "i jo més" ens han conduït al punt que ens trobem avui.
No seré pas jo qui defensarà a ulls clucs o amb desmesurada esperança els resultats de la taula de diàleg. I menys encara seré la que menystingui que el diàleg i la negociació són principis bàsics en el terreny de la lluita democràtica, i que no poden ser banalitzats i/o utilitzats com a cortines de fum per desviar l'atenció de l'objectiu previst, dividir i fracturar la confiança dels contraris. O el que és pitjor, denigrar al límit del ridícul eines tan importants i necessàries.
Ara bé, quan es parla de coalició de govern, quan s'han obert expectatives, quan els ànims de la gent no són precisadament espectaculars, quan comença a aparèixer l'escepticisme, quan passa tot això no saber on donar-les és dolent. Però és encara més perniciós oferir espectacles de desavinences i contradiccions que havien d'estar o solucionades o aparcades. Les diferencies no resoltes han ofert al govern espanyol l'oportunitat de burxar en les diferències de la representació catalana i de publicitar l'escletxa oberta en la confiança d'aquesta representació.
Dubtes, tots. Esperança, mesurada i seriosament condicionada. Però en aquesta ocasió no calia cedir, perdre o guanyar. Simplement calia que ERC i Junts embolcallessin i protegissin les limitacions i les diferències existents. Calia senzillament tenir maneres, i un cop més han fallat les maneres i l'alçada política.
Val a dir, que el nivell d'esperança d'una servidora amb relació a la satisfacció davant els esdeveniments previsibles i el que pogués arribar a fer aquest Govern, no és precisament molt alt. Clar que, des d'aquesta posició, tampoc podria afirmar que els successos sorgits coincidint amb l'inici de curs m'han provocat noves decepcions, fiascos o torbacions. Més aviat han estat constatacions d'allò que previsiblement podia ocórrer. Vegem-ne el perquè.
Sabem fins a quin punt va costar enllestir el nomenament del Molt Honorable President Pere Aragonès. I, tot sigui dit, gràcies a la CUP es va poder sortir de l'impàs. També tenim present el viacrucis viscut per a la conformació del nou govern de la Generalitat. Tots aquells ara si, ara no, potser tampoc, potser fins i tot... la percepció que al nou president Aragonès malgrat que compta amb JxCat com a únics socis de govern -la CUP-Guanyem no va acceptar formar-ne part- aquests mateixos li movien l'estora sota els peus.
La desafecció entre ERC i JxCat no és nova. Ve de lluny. Però parlant del present, cal recordar que feia més d'un mes que la diputada Laura Borràs havia obtingut per majoria simple i, en segona votació, la presidència del Parlament. Nomenament que ja havia suposat un estira-i-arronsa entre aquests socis de govern, preocupats per pressionar i enllestir un pacte de govern que els permetés tirar endavant i governar. I novament va ser la CUP-Guanyem –en aquesta ocasió amb la seva abstenció– qui en va facilitar l'elecció.
I sí, és el que tenen les eleccions democràtiques: no sempre obté la majoria dels vots aquella força política que, d'entrada, creu que les té guanyades. El pols entre ERC i JxCat no ha deixat d'estar present en tot moment. No se'n van salvar ni les mesures per fer front a la pandèmia... I és lògic, són forces polítiques diferents, fins i tot força contradictòries i/o enfrontades en alguns aspectes importants.
Però el repte era o pacte de govern o noves eleccions. I cap d'aquests dos rivals independentistes volia o podia passar novament pel tràngol que això comportava ni volien o podien entomar el clam ciutadà d'un electorat exhaust de consultes, urnes i promeses d'unitat independentista. Calia doncs fer de la necessitat virtut, i buscar una sortida prou satisfactòria per ambdues parts.
I malgrat tots i malgrat tot, es va conformar Govern. I dia sí i dia també els desacords, les lamentacions, les acusacions, les rivalitats del "i jo més" ens han conduït al punt que ens trobem avui.
No seré pas jo qui defensarà a ulls clucs o amb desmesurada esperança els resultats de la taula de diàleg. I menys encara seré la que menystingui que el diàleg i la negociació són principis bàsics en el terreny de la lluita democràtica, i que no poden ser banalitzats i/o utilitzats com a cortines de fum per desviar l'atenció de l'objectiu previst, dividir i fracturar la confiança dels contraris. O el que és pitjor, denigrar al límit del ridícul eines tan importants i necessàries.
Ara bé, quan es parla de coalició de govern, quan s'han obert expectatives, quan els ànims de la gent no són precisadament espectaculars, quan comença a aparèixer l'escepticisme, quan passa tot això no saber on donar-les és dolent. Però és encara més perniciós oferir espectacles de desavinences i contradiccions que havien d'estar o solucionades o aparcades. Les diferencies no resoltes han ofert al govern espanyol l'oportunitat de burxar en les diferències de la representació catalana i de publicitar l'escletxa oberta en la confiança d'aquesta representació.
Dubtes, tots. Esperança, mesurada i seriosament condicionada. Però en aquesta ocasió no calia cedir, perdre o guanyar. Simplement calia que ERC i Junts embolcallessin i protegissin les limitacions i les diferències existents. Calia senzillament tenir maneres, i un cop més han fallat les maneres i l'alçada política.