La qüestió anava més enllà del vessant esportiu o d'aconseguir un rècord mundial d'assistència. I transcendeix la competició, els gols, el guanyar o perdre, l'ambient festiu que es demana, la fotografia d'un estadi ple i, fins i tot, un club. El partit d'aquest dimecres al Camp Nou no és ni simbòlic ni una celebració sense més sinó el paradigma del pols que lliura el feminisme a tots els nivells. En aquest cas, en una dimensió, el futbol, que aglutina la màxima expressió de les desigualtats estructurals del sistema patriarcal: des del monopoli masculí a tots els nivells -al camp, als vestidors, a la cúpula del club, a l'arbitratge i al públic- al menysteniment esportiu, social i econòmic que històricament pesa sobre els equips femenins.
"Serà l'inici d'una nova era", pronosticava la capitana del Barça, Alexia Putellas en la prèvia del matx. I, certament, el partit té vocació de marcar un punt d'inflexió, de sacsejar els fonaments de tots els paràmetres sobre els quals es regeix el món del futbol, de deconstruir prejudicis i de democratitzar oportunitats. Les jugadores del club blaugrana han estat clau a l'hora d'apuntalar referents per a les noves generacions, uns referents que elles mateixes han reconegut públicament que van trobar a faltar quan somniaven amb ser el que ara són. Elles són ara ambaixadores de la democratització d'aquest somni suant al camp i fora d'ell, de la mateixa manera que ho són les seves rivals encara que no aixequin copes, i això passa per deixar de ser una excepció tant al terreny de joc com als equips directius.
Per això és tan important disseccionar imatges, actituds i comportaments efímers més estètics que no pas estructurals que ja s'estan donant. Perquè avui hem vist una allau de suports en boca dels jugadors dels equips masculins, s'han assegut a la graderia del Camp Nou a aplaudir-les, el club traurà pit i les portades de la premsa esportiva en parlaran com quasi mai ho fan. La pregunta és si tindran continuïtat els partits del femení a l'estadi noble i si aquest entusiasme es mantindrà i vindrà acompanyat dels merescuts recursos i reconeixement o bé veurem de nou com un partit de lliga masculí és considerat per la presidència del club més rellevant que un de Champions del femení. O com es repeteixen afirmacions com que si no juguen amb freqüència al Camp Nou és perquè el futbol femení no es capaç d'omplir l'estadi perquè no genera prou ingressos.
És molt gratuït verbalitzar consignes d'aquest tipus sense assenyalar com el futbol femení ha estat relegat durant dècades als propis clubs, com ha estat menystingut mentre tots els focus estaven centrats en els equips masculins i les seves xifres milionàries. Evidentment, no pot generar ingressos allò en què no s'inverteix prou. I que no s'hagi invertit prou ni s'hagi promocionat o professionalitzat com es mereixia només troba explicació en la falta de reconeixement pel simple fet de ser dones. En definitiva, l'ostracisme, la desigualtat i el menyspreu contra els quals les jugadores, siguin del Barça o del Madrid, sigui al Camp Nou o a un entrenament i sigui a la Champions o un amistós, estan abocades a combatre. Avui ho han fet amb escalf, però i demà i demà passat? I quan en comptes de golejades vinguin temps de derrotes?
Les responsabilitats dels clubs són compartides amb les federacions i els mitjans de comunicació, amb una influència determinant sobre l'opinió pública. Promocionar l'esport femení i, en aquest cas, el futbol, passa també per la rellevància mediàtica i l'emissió de partits en horaris de molta audiència. És clau poder arribar al gran públic per trencar imaginaris, esperonar l'assistència als partits i que les jugadores siguin no només referents per a les nenes sinó també per als nens. A això s'hi suma que, des del vessant periodístic, hi ha la gran assignatura pendent de trencar el monopoli masculí de la narració dels partits. Les dones periodistes poden narrar els partits de futbol femení, sí; però també els de futbol masculí, on topen amb un mur en forma d'absència o bé d'assumpció de papers secundaris.
El feminisme no és una moda d'un dia sinó una batalla diària per ser lliures i assolir una igualtat a la qual s'intenta fer creure que no hi tenim dret o bé es fomenta el miratge que ja existeix, precisament, per impedir que avanci. El masclisme és capaç d'enfortir les seves arrels amb una sofisticació tan minuciosa que, quan es veu amenaçat, crea trampes perverses de la mà del màrqueting, perquè hi hagi victòries que ja es donin per guanyades i així no haver de renunciar als privilegis del sistema preexistent. El futbol femení es reivindica en un partit on moltes no hi poden ser com un acte de rebel·lia contra el patró que avui les ovaciona al mateix temps que els nega la igualtat.
"Serà l'inici d'una nova era", pronosticava la capitana del Barça, Alexia Putellas en la prèvia del matx. I, certament, el partit té vocació de marcar un punt d'inflexió, de sacsejar els fonaments de tots els paràmetres sobre els quals es regeix el món del futbol, de deconstruir prejudicis i de democratitzar oportunitats. Les jugadores del club blaugrana han estat clau a l'hora d'apuntalar referents per a les noves generacions, uns referents que elles mateixes han reconegut públicament que van trobar a faltar quan somniaven amb ser el que ara són. Elles són ara ambaixadores de la democratització d'aquest somni suant al camp i fora d'ell, de la mateixa manera que ho són les seves rivals encara que no aixequin copes, i això passa per deixar de ser una excepció tant al terreny de joc com als equips directius.
Per això és tan important disseccionar imatges, actituds i comportaments efímers més estètics que no pas estructurals que ja s'estan donant. Perquè avui hem vist una allau de suports en boca dels jugadors dels equips masculins, s'han assegut a la graderia del Camp Nou a aplaudir-les, el club traurà pit i les portades de la premsa esportiva en parlaran com quasi mai ho fan. La pregunta és si tindran continuïtat els partits del femení a l'estadi noble i si aquest entusiasme es mantindrà i vindrà acompanyat dels merescuts recursos i reconeixement o bé veurem de nou com un partit de lliga masculí és considerat per la presidència del club més rellevant que un de Champions del femení. O com es repeteixen afirmacions com que si no juguen amb freqüència al Camp Nou és perquè el futbol femení no es capaç d'omplir l'estadi perquè no genera prou ingressos.
És molt gratuït verbalitzar consignes d'aquest tipus sense assenyalar com el futbol femení ha estat relegat durant dècades als propis clubs, com ha estat menystingut mentre tots els focus estaven centrats en els equips masculins i les seves xifres milionàries. Evidentment, no pot generar ingressos allò en què no s'inverteix prou. I que no s'hagi invertit prou ni s'hagi promocionat o professionalitzat com es mereixia només troba explicació en la falta de reconeixement pel simple fet de ser dones. En definitiva, l'ostracisme, la desigualtat i el menyspreu contra els quals les jugadores, siguin del Barça o del Madrid, sigui al Camp Nou o a un entrenament i sigui a la Champions o un amistós, estan abocades a combatre. Avui ho han fet amb escalf, però i demà i demà passat? I quan en comptes de golejades vinguin temps de derrotes?
Les responsabilitats dels clubs són compartides amb les federacions i els mitjans de comunicació, amb una influència determinant sobre l'opinió pública. Promocionar l'esport femení i, en aquest cas, el futbol, passa també per la rellevància mediàtica i l'emissió de partits en horaris de molta audiència. És clau poder arribar al gran públic per trencar imaginaris, esperonar l'assistència als partits i que les jugadores siguin no només referents per a les nenes sinó també per als nens. A això s'hi suma que, des del vessant periodístic, hi ha la gran assignatura pendent de trencar el monopoli masculí de la narració dels partits. Les dones periodistes poden narrar els partits de futbol femení, sí; però també els de futbol masculí, on topen amb un mur en forma d'absència o bé d'assumpció de papers secundaris.
El feminisme no és una moda d'un dia sinó una batalla diària per ser lliures i assolir una igualtat a la qual s'intenta fer creure que no hi tenim dret o bé es fomenta el miratge que ja existeix, precisament, per impedir que avanci. El masclisme és capaç d'enfortir les seves arrels amb una sofisticació tan minuciosa que, quan es veu amenaçat, crea trampes perverses de la mà del màrqueting, perquè hi hagi victòries que ja es donin per guanyades i així no haver de renunciar als privilegis del sistema preexistent. El futbol femení es reivindica en un partit on moltes no hi poden ser com un acte de rebel·lia contra el patró que avui les ovaciona al mateix temps que els nega la igualtat.