Vivim temps convulsos en els quals la ràbia i la por adoben el terreny perquè el populisme, el feixisme i l’extrema dreta imposin el seu discurs d’odi. La incertesa i la volatilitat que s’han apoderat del context polític i social en l’àmbit internacional, tenen declinacions pròpies a Catalunya on, per primera vegada en molts anys, és punyent l’absència, especialment a les institucions, però també al carrer, d’un projecte de país capaç de cohesionar socialment i ser font d’il·lusió col·lectiva.

El desafiament a la democràcia que comporta l’auge dels moviments reaccionaris arreu del món suposa, a Catalunya, una doble amenaça. D’una banda, el creixement de l’extrema dreta espanyola que ens nega com a nació i posa en perill tot allò que ens defineix com a país (des de la llengua al limitat poder polític de l'autogovern autonòmic). De l’altra, la infiltració d’aquesta ideologia en l’independentisme català qüestiona la idea d’un sol poble i d’un projecte nacional obert i inclusiu. Siguem clars: Aliança Catalana, amb el seu projecte identitari, etnicista, xenòfob i racista, és avui el principal llast del moviment d’alliberament nacional.

Tot plegat ens situa els catalanistes (i, per tant, demòcrates) davant d’un mirall que ens commina a trobar la recepta per fer possible que els temps d’avui donin pas a un nou període històric de conquestes socials i nacionals. No és moment de solucions o dreceres tàctiques sinó de bastir una resposta col·lectiva entre partits polítics, entitats, moviments socials i la ciutadania. 

Aquesta resposta ha de partir d’una constatació elemental: si les amenaces que caracteritzen el moment actual tenen declinacions singulars en el cas català, la resposta també ha de partir dels elements que fan singular la nostra realitat social i política.

Som una nació oberta al món, una terra d’acollida, on el català és llengua comuna i de progrés social. Una nació amb la voluntat de governar-se a ella mateixa. En definitiva, una nació que es reconeix sobirana i vol exercir com a tal, al servei de tots els ciutadans i totes les ciutadanes. El primer pas és, doncs, que el catalanisme de les diferents tradicions polítiques s’aplegui de nou al voltant d’aquests principis i faci de la sobirania una línia vermella infranquejable.

Per retrobar-nos en aquests consensos, que haurien de ser irrenunciables, ens cal abordar de manera sincera el que el país ha viscut els darrers 15 anys. Des del 2017 hem viscut moments de gran transcendència: vam votar en referèndum, però no vam poder implementar-ne els resultats; l’Estat intervingué la Generalitat i desfermà una repressió política que traspassà els límits democràtics; tots els aparells de l’estat es van bolcar en una causa general contra un moviment democràtic i pacífic. Després de molts anys, l’independentisme ha perdut la majoria al Parlament i el Govern de la Generalitat. I malgrat tot, hem condicionat successius governs espanyols, aconseguint el reconeixement de l’existència del conflicte i l’aprovació de la llei d’amnistia. 

Aquest seria el segon pas: els partits polítics catalans hem d’assumir que avui continua existint un conflicte de sobirania entre Catalunya i l’Estat. La repressió és una mostra evident que aquest conflicte polític continua ben viu. Però no n’és la causa, que continua sent la impossibilitat de desenvolupar, dins l’Estat espanyol, el projecte de país que necessitem i anhelem.

L’existència i pervivència d’aquest conflicte polític és el principal dèficit democràtic de l’Estat. La força de qualsevol democràcia es mesura en el grau de protecció i desenvolupament dels drets individuals i col·lectius. I el d’autodeterminació resulta fonamental quan es volen construir projectes col·lectius en clau democràtica. Per això, el conflicte només es resoldrà quan la ciutadania de Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur polític.

Per tant, aquest és el tercer pas: reprendre el procés de resolució democràtica del conflicte polític. La raó és que, davant l’ascens de l’extrema dreta a Catalunya, la resposta passa necessàriament per aquest camí. Perquè a l’extrema dreta se la combat sempre i arreu, amb més democràcia, amb més drets, també en clau nacional. I el catalanisme, l’expressió majoritària del qual avui és l’independentisme, té una llarga història de lluita contra la reacció i el feixisme i una posició privilegiada per plantejar un projecte alternatiu de defensa radical de la democràcia i dels drets humans i polítics.

L’ideal d’un país nacionalment lliure i socialment just que el catalanisme sempre ha defensat passa per la defensa d’una identitat oberta, dinàmica, inclusiva, lligada sempre a les llibertats i la democràcia. L’independentisme, si es vol guanyador, ha d’oferir un projecte nacional en construcció permanent, plural i divers on tothom se’n senti part.

Compartir, doncs, un projecte comú basat en la voluntat de ser, on no se li pregunta a ningú d’on ve sinó que se’l convida bastir un projecte nacional de futur, que no és tancat ni acabat,  que partint d’una història i una llengua, les nostres, les pròpies, vol convertir la nació en un punt d’arribada.

Tenim la responsabilitat de presentar un projecte nacional il·lusionant, de futur. Plural i compartit. Inclusiu i democràtic. Carregat d’esperança. I convidar a tothom a construir-lo plegats. Perquè als temps convulsos, foscos i amenaçadors que vivim hi hem de contraposar esperança  i il·lusió. I que hi ha de més esperançador que construir plegats el país on hem de viure? Què hi ha de més il·lusionador que decidir conjuntament quin camí ha d’emprendre?

I això no és una quimera: el passat debat de política general va veure aprovada per una majoria de més del 80% dels diputats, una resolució que constatava la necessitat d’impulsar una gran entesa de país, oberta a agents socials i societat civil, en defensa de la democràcia i per avançar en la sobirania nacional i social de Catalunya. No ens cal un artefacte institucional complex, només un espai de trobada on tots els actors cridats acudim amb voluntat d’escolta i amb el propòsit d’explorar tots els camins democràtics per assolir la sobirania que la ciutadania reclama, per posar-la al servei de la construcció d’un projecte nacional col·lectiu i integrador per a les generacions actuals i futures.

Avui, al Parlament existeix aquest ampli consens democràtic. Un consens difícil de trobar en altres àmbits i que, per tant, hem d’aprofitar. No podem deixar passar aquesta oportunitat perquè davant el desànim tenim la responsabilitat de construir l’esperança.