Aquests dies hem de pujar tots a "El 47", l’autobús segrestat per Manolo Vital, el conductor que els anys 70 en va segrestar un per demostrar que podia enfilar-se fins a Torre Baró i donar servei a tots aquells veïns a qui l’Ajuntament de Barcelona del moment girava l’esquena i no els donava els serveis. Eduard Fernández dona vida a aquest xofer, i per coses de la producció cinematogràfica també dona vida al protagonista d’una de les pel·lícules preseleccionades espanyoles per anar als Òscars: Marco.
La història d'Enric Marco Batlle, el sindicalista que va ser secretari general de la CNT i president de l’Amical de Mauthausen, i on va falsejar la seva biografia fent-se passar com un supervivent dels camps d’extermini nazi, i anant a explicar el drama que no havia patit. I tot també per la interpretació d’Eduard Fernández que ja s’ha pogut veure al festival de Venècia.
Dues biografies ben diferents, la de l’heroi quotidià, i la de l’impostor. La gran capacitat interpretativa d’Eduard Fernàndez ha de fer versemblants les dues posicions davant la vida: la de la lluita i la veritat, i la de l’estafa i la mentida. Hi ha sempre aquesta pregunta que cova damunt nosaltres i que de tant en tant ens peta a la cara: quin percentatge de veritat estem disposats a resistir? Que també es pot capgirar per: quin percentatge de mentida estem disposats a resistir? Francesc Torralba ja va escriure fa uns anys: “Quanta transparència podem digerir?” És la manera de saber de quina manera les persones, o organitzacions o també partits fem anar mentides i veritats segons convé.
Recordo una vegada quan feia poc que vaig arribar a Madrid, on vaig ser el delegat de Catalunya Ràdio, que vaig coincidir en un sopar de feina, al Club Siglo XXI (era la fórmula de sopar amb un ponent a qui després es podien fer preguntes), i en una taula de periodistes a qui tot just començava a conèixer, a un dels assistents que en preguntar-li com es deia i on treballava, em va dir que era el delegat de Catalunya Ràdio a Madrid. Em vaig ennuegar, i una mena de suor freda em va fer pensar que, potser sense saber-ho, aquell home em substituïa. I li vaig etzibar: què caram, el delegat era jo! L’impostor vivia d’anar sopant i dinant fent-se passar per altri.
Tot això passava, com també l’engany de Marco, o el de l’Ajuntament de Barcelona dels anys setanta, en una època en què no hi havia xarxes socials, i que l’escrutini per contrastar allò que se’ns diu era més lent (tret del cas del fals delegat que em va esclatar als morros). És clar que em direu que justament on també costa de saber què és veritat o mentida és a les xarxes que és per allà on corren les fake news com “la sang que va omplir set rieres" de la cançó.
Dir la veritat -manté Torralba- pot resultar dolorós, però evitar-la és tractar a l’altre com a un menor. La veritat és opaca i a vegades necessitem mentides per viure. Eduard Fernàndez sap posar-se com ningú a la pell d’un o altre, a una banda o altra de paret. El que ens cal a tots plegats és viure del costat de la veritat, i saber quanta estem disposats a resistir-ne!