Costarà anys acabar d’entendre el que ha passat aquest diumenge, però més val que ho comencem a entendre des d’avui. Un Estat ha llançat la seva força policial contra una de les seves minories nacionals només perquè aquesta desitjava votar la seva autodeterminació. Ho ha fet sent perfectament conscient del que feia, emparat per una incontestable i transversal majoria parlamentària, assumint les seves conseqüències i vanagloriant-se dels seus resultats.
En 40 anys des de la caiguda del franquisme, l'estat espanyol no ha estat capaç de trobar una raó alternativa a la violència per mantenir la seva integritat territorial. El pacte constitucional, a Euskadi o a Catalunya, sempre acaba resumint-se en la superioritat militar, policial o judicial. Les minories nacionals només poden fer front a això per mitjà de la negociació entre desiguals, és a dir, mitjançant l'acceptació de la imposició, o mitjançant la ruptura.
Espanya ha demostrat aquest diumenge que no disposa d'un sistema de contra-pesos prou fort per garantir els drets polítics del poble català. La demostració de violència física viscuda als carrers del país obliga els responsables catalans a repensar la senda per la qual proposen que el seu país camini. I obliga els dirigents espanyols a preguntar-se per quin tipus de cultura política han construït durant les últimes dècades.
Tot i la reflexió, el mal ja està fet. Qui és capaç d'usar la violència de la manera que hem vist s'invalida com a interlocutor, almenys fins que renunciï a aquesta violència. I qui es vanagloria d'haver ferit centenars de persones per imposar les seves idees, és obvi que no està en condicions d'oferir les mínimes garanties per resoldre l'assumpte de forma acordada. No, tret que la seva posició canviï radicalment.
Qualsevol consens que tracti de florir en el futur català vindrà marcat pel que s'ha viscut aquest diumenge i pel que en el fons es constata. Si fins ara podia parlar-se de crisi constitucional, el que ha passat aquest 1-O no és una ruptura, és directament un esquinç que difícilment podrà cosir-se. I per descomptat no passarà per un diàleg bilateral que una de les parts respon a cops de porra sinó per la recerca de mediació a l'exterior.
En 40 anys des de la caiguda del franquisme, l'estat espanyol no ha estat capaç de trobar una raó alternativa a la violència per mantenir la seva integritat territorial. El pacte constitucional, a Euskadi o a Catalunya, sempre acaba resumint-se en la superioritat militar, policial o judicial. Les minories nacionals només poden fer front a això per mitjà de la negociació entre desiguals, és a dir, mitjançant l'acceptació de la imposició, o mitjançant la ruptura.
Espanya ha demostrat aquest diumenge que no disposa d'un sistema de contra-pesos prou fort per garantir els drets polítics del poble català. La demostració de violència física viscuda als carrers del país obliga els responsables catalans a repensar la senda per la qual proposen que el seu país camini. I obliga els dirigents espanyols a preguntar-se per quin tipus de cultura política han construït durant les últimes dècades.
Tot i la reflexió, el mal ja està fet. Qui és capaç d'usar la violència de la manera que hem vist s'invalida com a interlocutor, almenys fins que renunciï a aquesta violència. I qui es vanagloria d'haver ferit centenars de persones per imposar les seves idees, és obvi que no està en condicions d'oferir les mínimes garanties per resoldre l'assumpte de forma acordada. No, tret que la seva posició canviï radicalment.
Qualsevol consens que tracti de florir en el futur català vindrà marcat pel que s'ha viscut aquest diumenge i pel que en el fons es constata. Si fins ara podia parlar-se de crisi constitucional, el que ha passat aquest 1-O no és una ruptura, és directament un esquinç que difícilment podrà cosir-se. I per descomptat no passarà per un diàleg bilateral que una de les parts respon a cops de porra sinó per la recerca de mediació a l'exterior.