«Sketchcrawl»: la mirada de la realitat urbana de quaranta dibuixants vigatans

Aquests últims anys, arreu del món proliferen grups de persones que practiquen l’sketchcrawl, unes trobades maratonianes de dibuix, bàsicament esbossos del paisatge urbà, que després mostren i comparteixen a la xarxa d’Internet. A l’Estat espanyol hi ha nuclis molt dinàmics disseminats arreu, tot i que a Catalunya –sobretot a Barcelona, Girona, Terrassa i Vic– és on hi ha més practicants. El col·lectiu més nombrós i ben organitzat és el de Barcelona, que en una marató ha arribat a reunir més d’un centenar de participants i ha documentat els diversos barris de la capital catalana.
 
Sota l’impuls de l’arquitecte Ferran Blancafort, l’any 2010, una quarantena  d’sketchers vigatans van començar a trobar-se una vegada cada trimestre amb l’objectiu d’observar i documentar in situ la vida urbana i traslladar la realitat canviant a una llibreta en forma d’apunts fets amb pinzells, llapis, plomes i retoladors. Els dibuixos poden tenir una il·limitada varietat d’estils, eines i suports.


                                      ----------------------------------------
 
L’activitat artística de l’sketchcrawl (que es podria traduir per "esbós d’un dibuix"), va néixer casualment en un pub de San Francisco (EUA), impulsada per l’italià Enrico Casarosa mentre prenia apunts durant un comiat de solter. Quan la comitiva festiva va canviar de bar, ell va continuar fent esbossos dels locals que anaven visitant. Aleshores se li va encendre la bombeta i al cap d’unes setmanes va començar a organitzar rutes artístiques col·lectives obertes a altres dibuixants, amb la posterior difusió dels seus treballs per Internet.
 
Després de comprovar que els sketchers creixien com bolets i cada vegada més compartien els seus dibuixos, l’any 2007, el periodista i il·lustrador Gabriel Campanario, nascut a Catalunya i resident a Seattle, va crear el primer grup d’urban sketchers organitzat com una alternativa per exposar i promoure els dibuixos realitzats en directe als carrers i places de les ciutats. Des d’aleshores, cada any, l’organització impulsa una marató mundial en una ciutat diferent.

L’arquitecte Ferran Blancafort
 
L’arquitecte Ferran Blancafort Aliguer, el fundador dels sketchers , va néixer a Vic, a la clínica de l’Aliança,  el 18 febrer de 1953, “en època de rebaixes”, com ell mateix apunta irònicament. Es va criar a la placeta dels Màrtirs, l’entorn ciutadà on va viure fins als quinze anys i el paisatge urbà que juntament amb el carrer de la Fusina, el de Sant Pau i de vegades el Passeig, va esdevenir el marc dels seus jocs infantils i les típiques trapelleries de l’edat. Té gravades al seu disc dur cerebral –o a la retina– els tradicionals mercats de porcs dels dissabtes, però, també, les piles de sacs de pinso i farina que els camions deixaven a Can Quer, on els nens saltaven i s’amagaven com si fossin cabanes. A l’entrada de l’adolescència, se’n va anar a viure a prop de l’Estadi, en un dels mítics pisos de "la Caixa" i, posteriorment, al carrer Morgades.
 
El seu pas pels diversos centres educatius s’havia iniciat al parvulari de Sant Domènec, un indret on per atzar –o caprici de la vida– dècades després va acabar fent-hi classe, tot i que reconvertit en l’actual Escola d’Art i Superior de Disseny. Després de la primera etapa com a pàrvul, va anar al col·legi de Sant Miquel dels Sants fins a acabar el batxillerat.
 
Aleshores va decidir estudiar arquitectura a Barcelona. Un dels motius que el van impulsar a fer aquesta carrera va ser que entre les assignatures que la conformaven “no hi havia química”. Bromes a banda, diu sentir-se molt satisfet de la seva elecció, “perquè l’arquitectura, entesa com a servei, requereix una certa sensibilitat que em permet aportar el meu coneixement de la percepció de l’espai a una persona que no la té, i que es vol fer el seu domicili, sense tenir uns mitjans que jo li puc proporcionar a l’hora de fer la casa que vol. Quan vaig acabar els estudis tot semblava indicar que els arquitectes havíem de servir a la història de l’arquitectura; però, la realitat em va ensenyar que l’objectiu ha de ser servir a la gent”.
 
Entre els projectes d’obra pública que ha realitzat destaca la remodelació de la plaça vigatana de Don Miquel de Clariana, una de les més fotografiades de Vic, i una altra a la Garriga. Per a Blancafort, a la primera, “com que només ho podíem esguerrar, hi  vam passar de puntetes per no alterar-ne la seva bellesa natural: només pintar i escombrar. Ens vam limitar a posar-hi la sal i el pebre per reforçar els edificis i elements que ja hi havia. N’estic content i tinc bones sensacions de la resposta popular. En arquitectura, sovint, s’ha d’anar a favor del que ja hi ha, intentar analitzar perquè aquell lloc és aquell i no un altre, posar-s’hi a favor i destacar allò de bo que té. En aquest cas, un dels temes importants, entre d’altres, era la col·locació de l’escultura de l’Estudiant que vaig procurar convertir-la en una fita visual on convergeixen les mirades i les perspectives des de qualsevol punt”, explica.
           
Temps enrere, també va fer un projecte per a la plaça Gaudí que no va prosperar, tot i que últimament, després de la realització dels pressupostos participatius de fa uns mesos, s’hi farà una intervenció en línia amb l’antic projecte. Dels edificis privats que ha fet es mostra molt satisfet de la senyorial Casa Clariana i d’una casa unifamiliar a Tona, construïda amb estructura de fusta i materials ecològics que fan que la despesa energètica sigui mínima. O la rehabilitació de la casa del carrer de Gurb, on viuen el dissenyador Anton Granero i la seva família.
 
Aquestes últimes dècades, arreu han proliferat les anomenades “places dures", uns espais públics amb poca vegetació i molt ciment: “Jo no hi estic necessàriament en contra –diu–, depèn del lloc. Les places urbanes sempre han estat dures, tot i que de vegades s’han endurit massa, com el Passeig de Vic, un espai que no m’agrada com ha quedat. Però és evident que cada generació farà el seu passeig i mirarà de solucionar el desnivell i la diferència d’alçada entre una banda i l’altra. Però, no entenc què passa amb l’aversió als arbres. Aquest dies he visitat Alemanya, on hi ha una natura frondosa i molta vegetació, i m’he adonat que pertot arreu proliferen els arbres. Aquí, que en tenim pocs, i els pocs que hi ha no els hi volen. Com a màxim, treuen els antics i n’hi posen de nous. Però, això no cal. Els arbres adults sans poden viure. A l’hora de projectar espais públics s’ha de ser modest i no pensar que després de tu tot es farà malbé”.
 
Les trobades dels urban sketchers de Vic
 
Des del 2010, en els set anys de singladura, el grup vigatà d’sketchers, conformat per una quarantena de dibuixants,  ja ha fet vint-i-set trobades (quatre per any). A banda de Blancafort, el seu creador i impulsor, el nucli més actiu està conformat per Jordi Crusats, Josep Lázaro, Ton Granero, Albert Ylla, Joan Vall, Teresa Saumell, Quim Sosa, Toni Serrat i Jordi Solà, entre d’altres, que habitualment són els que més s’impliquen en l'organització de les diferents sessions de dibuix col·lectiu.
 
La majoria de trobades les han fetes a Vic, tot i que, també, han fet algunes sortides fora i s’han desplaçat a Manlleu, o a l’Empordà, i diverses vegades a Barcelona i a Girona. A banda de les reunions presencials, els diferents grups i dibuixants del país i de fora acostumen a comunicar-se entre ells per Internet. Si fa un temps ho feien mitjançant els blogs, ara el contacte és més habitual fer-lo a través de xats al Messenger, Facebook o  Instagram.
           
Aquest estiu, els dies 1 i 2 de juliol, dissabte i diumenge, els sketchers vigatans van organitzar una concorreguda II Trobada a la capital de la comarca que va comptar amb la participació de 80 dibuixants provinents principalment de Girona, Terrassa i Barcelona, a part, és clar de Vic. El lloc de reunió va ser l’Escola d’Art i Superior de Disseny, on l’organització va lliurar les llibretes especials pensades per a l’esdeveniment.
 
Durant la primera jornada, els sketchers es van repartir –individualment o en petits grups– per diversos indrets de la ciutat i van prendre apunts de l’ambient de la plaça Major i del mercat setmanal, l’entorn més reduït de la plaça del Pes, els voltants del Temple Romà o la plaça dels Màrtirs, entre d’altres indrets on es van desplaçar durant tot el matí per fer la seva activitat. A migdia, van fer un dinar al claustre de l’Escola d’Art, el centre neuràlgic. Allà, havent dinat, hi va haver un taller de dibuix en moviment amb ballarins de swing, una sessió de model, un taller d’enquadernació de llibretes i dues master class. Al vespre, el Casino va esdevenir el marc d’una sessió anomenada Dring & Drawn (dibuixar i veure), on els participants es dibuixaven els uns als altres tot prenent el cafè, una cervesa o un refresc.
 
L’endemà, es van trobar a les 10 del matí davant la seu de l’ACVIC (Centre d’Arts Contemporànies), al carrer de Sant Francesc –al costat de les Adoberies–, on van dibuixar el conjunt monumental conformat per la Catedral, el pont de Queralt, el riu o les mateixes Adoberies sobre el Mèder. Posteriorment van fer un recorregut per diversos carrers del nucli antic, on van fer els esbossos de rigor.
 
Blancafort, membre del grup impulsor que va coordinar i organitzar la trobada, explica que “tot plegat, va ser una moguda considerable, amb reunions preparatòries, la gestació del cartell, la comunicació amb els dibuixants a través del whatsapp, els contactes amb el Casino i l’Escola d’Art per preparar el dinar... Tot això una persona sola no ho pot fer i vam crear una comissió organitzadora que va ser un èxit. De tota manera, la feina és un peatge que ja tenim perfectament assumit i no ens suposa cap maldecap”.
 
La majoria de dibuixants tenen entre 35 i 60 anys
 
Com que l’esclat del moviment dels urban sketchers és relativament recent, semblaria lògic pensar que els seus practicants formen part d’una franja d’edat tirant a juvenil. Però, la realitat palesa que, tot i haver-hi dibuixants que ronden la vintena, la majoria tenen entre 35 i 60 anys, i habitualment tenen oficis emparentats amb la seva afició: dissenyadors, arquitectes, il·lustradors, pintors i persones interessades en les arts visuals.
 
Cada vegada que hi ha una sessió de treball, els dibuixants de Vic  es troben en un bar per esmorzar i es desplacen al lloc escollit, on fan els esbossos fins a l’hora de dinar –a diferència del grup de Barcelona, que acostuma a allargar l’activitat fins a la nit. Sovint, es troben al bar El Gravat, on parlen, prenen apunts, contrasten opinions sobre el tipus de plomes i pinzells, la varietat de papers o de les caixes d’aquarel·les.
 
En el cas dels dibuixants vigatans, l’objecte dels seus apunts i esbossos en una llibreta no sempre és urbà, perquè en alguna ocasió també han traslladat al paper paisatges i temes rurals dels voltants de la capital osonenca. Blancafort explica que “mentre els dibuixants de Barcelona acostumen a documentar escenes metropolitanes, nosaltres, per les característiques d’una ciutat petita, ens movem entre el món urbà, el principal, i el món de pagès. Tant podem dibuixar un claustre o edificis del nucli antic, com els camins que recorren el bosc de ribera i les masies. En aquest sentit, voldria ressaltar que a Sant Vicenç de Torelló també hi ha un grup d’sketchers autònoms, potser de caràcter més rural, format per una desena de persones”.
           
Blancafort explica que, en general, a la majoria de dibuixants del grup “no els agrada gaire dibuixar arquitectura urbana contemporània. A mi m’interessa tot, però pel que copso hi ha la tendència a fer esbossos dels nuclis antics o de situacions i ambients urbans, com els mercats o escenes quotidianes”.
 
Convé recordar que, cinquanta anys enrere, alguns pintors vigatans tenien el costum de trobar-se per anar a pintar en grup pallers, ponts i masies dels voltants de la ciutat. En aquest cas, però, no es limitaven a fer apunts, si no que realitzaven obres in situ, a l’indret escollit, amb els seus cavallets ben instal·lats. Per a en Ferran, la diferència principal entre aquells pintors i els actuals sketchers és el suport de les respectives obres. “En el cas dels pintors d’abans el suport era la tela. Nosaltres no fem pintura: dibuixem en petit format en una llibreta, sense cavallet ni tela. A més, nosaltres no pretenen fer una obra acabada. Ens limitem a explicar la història de l’entorn de la ciutat, els barris, els llocs on vivim i de vegades els llocs on viatgem."
 
“El dibuixant, com el caçador que segueix les petjades de la presa, té un projecte”
 
Parlant dels antics concursos de pintura ràpida –com el que durant dècades es va celebrar a Vic coincidint amb el Mercat del Ram–, Blancafort considera que “el seu esperit inicial era interessant, però al final es va convertir en un certamen molt endogàmic, amb els premis repartits entre els de sempre. Deixant  a part que sigui un concurs o una competició, la pintura ràpida la puc trobar una activitat lloable. Però, em sembla que en el cas dels sketchers hi ha més bonhomia i humilitat i no s’entén com una competició alhora que no es considera els apunts com a obres acabades”.
 
En aquest sentit, la filosofia dels dibuixants va lligada al concepte de la vida com una successió d’apunts: “No tenim cap intenció de començar a dibuixar i deixar-ho tot ben acabat i polit. L’sketchcrawl són escenes de la realitat, una determinada mirada en un moment concret que es pot allargar més o menys. Mirar per a dibuixar comporta tenir un projecte: el dibuixant, com el caçador que segueix les petjades de la presa, té un projecte, els dos volen assolir una fita. Més enllà de veure-hi, per dibuixar s’ha de tenir una mirada atenta. I si la fotografia te l’emportes a casa, el dibuix et fa estar allà per satisfer la necessitat de voler entendre i percebre el món físic, ensenya a mirar, a ser conscient de la llum, dels colors...”
 
Més enllà de les trobades regulars fixades prèviament al calendari, l’arquitecte explica que a Girona a l’estiu molts dibuixants es troben cada tarda. De fet, alguns sketchers de Vic sovint s’apunten a les sessions gironines. De tant en tant, els vigatans també improvisen sortides ocasionals en grups més reduïts, per afinitats personals i amistat, o també practiquen la seva afició de manera individual quan en tenen ganes, quan viatgen i fan vacances, per exemple, o quan troben algun esdeveniment atractiu que els impulsa a dibuixar, al marge del calendari. És el cas de Ferran Blancafort que, en un viatge a Alemanya per veure la mítica exposició d’art contemporani de Kassel, va documentar alguns dels llocs visitats i fins i tot va fer apunts dels viatges d’anada i de tornada a l’interior de l’avió:  “Si t’agrada dibuixar no t’avorreixes mai. La nostra activitat és una mena de fotografia activa. Aquesta activitat  és molt llaminera, si no la fas, la trobes a faltar. Quan fa dies que dibuixes encara te’n venen més ganes. És una qüestió d’entrenament, com més practiques la connexió entre la ment i la mà s’incrementa”.
 
Un llibre amb apunts d’una gira de Quimi Portet
 
L’any 2010, Blancafort va fer el seguiment de la gira de concerts del músic vigatà Quimi Portet i del seu grup, tots ells amics de l’arquitecte, de qui ell va anar recopilant esbossos fets durant les actuacions, les proves de so o fins i tot els àpats dels músics. Fruit d’aquest treball es va publicar el llibre auto-editat  Apunts d’una gira. Quimi Portet world tour 2010  ("Col·lecció de Moments"), amb un recull dels treballs de l’sketcher.
  
En un escrit introductori, la crítica d’art Anna Palomo escrivia que els apunts de Blancafort “transmeten amb rigor, però sense encotillaments, l’esperit de l’instant i excel·leixen entre unes característiques que no es troben en la fotografia ni en la literatura”. En un escrit del mateix Quimi Portet a manera de pròleg, el músic deia: “El que més m’agrada dels dibuixos d’en Ferran és que em sembla que els entenc. En aquesta època d’abstraccions, simbolismes, desconstruccions, matèries, traços i palles mentals diverses, l’aparició d’un home que quan pinta un ànec, pinta un ànec i tothom ho entén; l’aparició d’un home així, deia, és un pur miracle. No enganyo a ningú si dic que per al meu ‘conjunt’ i per a mi mateix, ha estat un plaer fer d’ànecs per a ell durant prop d’un any”.
 
Finalment, Ferran Blancafort explica així la seva experiència: “Abans, les arts plàstiques i les arts sonores eren, i es deien, dibuix i música, i solien ser una activitat extraescolar. A mi m’interessaven totes dues, però vaig haver d’escollir. A les postres, som on som, i ara no sé tocar cap instrument, però amb més o menys encert intento representar el que veig tot dibuixant. El mot extra pot indicar una quantitat excepcional o una qualitat superior d’alguna cosa. Extra és, també, el figurant o actor secundari d’una pel·lícula. Això ha estat per a mi aquesta plaent experiència d’intentar copsar quins són els gestos que fan la música. Una extraescolar que ha estat realment extra, tant en la quantitat com en la qualitat, i que m’ha fet sentir com un extra, acompanyant una banda d’amics fantàstics”.
 
A l’inici d’un nou curs acadèmic, i a banda de la seva activitat professional com a arquitecte, Blancafort reprendrà la seva activitat docent a l’Escola d’Art i Superior de Disseny, un centre d’ensenyament que sempre ha tingut les portes obertes als sketchers. I més enllà d’aquestes dues activitats, continuarà fent apunts de l’entorn urbà, o del que sigui, i organitzant noves trobades. I qui sap si presentarà de nou alguns dels seus treballs en una exposició individual com va fer fa un temps al Col·legi Aparelladors, o en una de col·lectiva, al costat dels dibuixos del grup vigatà, com les que es van fer a l’Albergueria i al Col·legi d’Arquitectes.