Sempre havia tingut unes ungles de paper, amb menys resistència que la pua més fina i incapaces de tenir una prominència notable amb la qual erigir-se per sobre de la punta dels dits. Una cosa tan i tan dèbil que en intentar polsar qualsevol de les cordes de la guitarra, les ungles s'esberlaven i s'esqueixaven de manera que a sobre de cadascun dels meus dits només hi quedava desolació i impotència.
Això no tindria cap rellevància si no fos pel fet que vaig decidir tocar la guitarra i que, no conformant-me en tocar-la amb pua o simplement amb la punta carnosa dels meus dits, vaig entestar-me a aconseguir el so cristal·lí i pur que atorga el toc precís d'una ungla ben llimada.
El primer pas va consistir en adobar les ungles de la meva mà dreta amb una espècie de producte d'allò més amargant per tal d'aconseguir que deixés de mossegar-me-les. L'èxit va arribar aviat, no tant per mèrit del producte sinó per entendre que sempre disposaria de la mà esquerra per alleujar l'ansietat i en els pitjor dels casos -només com a emergència- també disposava de les dels dos peus. A partir d'aquí mil i un productes per enfortir les ungles m'acompanyaven diàriament, tant químics com naturals, tant farmacèutics com recomanats per amics o Internet, molts, moltíssims, masses. L'únic positiu que vaig aconseguir de tota aquella etapa va ser la ferma decisió que mai més tornaria a utilitzar aquella mena de pixum caní que no tenia cap efecte en els meus dits.
Abandonada l'etapa del "nodrir", vaig començar a investigar sobre altres opcions més adreçades a la interpretació guitarrística i -eureka!- resulta que existien unes fibres de seda que barrejades amb una resina natural podien crear una ungla artificial d'allò més resistent i emmotllable al gust del consumidor. Vaig passar força temps amb aquest invent i fins i tot vaig arribar a escriure amb suec -el producte el fabricava un bon home d'allà- a l'empresa que ho distribuïa donant-los les gràcies per tot el que havien fet per mi.
Malauradament però, un dia em va arribar un pot de resina que presagiava tots els mals auguris: havien canviat la composició química del producte i allò que tan bé m'havia anat temps enrere ara només em servia per maleir al fabricant i el seu canvi inexplicable. Vaig haver d'abandonar-ho per sempre.
Va ser llavors, com per art de màgia, quan un guitarrista flamenc -avesat a l'univers de l'ungla guitarrística - va recomanar-me el que, segons ell, era "el puto mejor sitio pa las uñas del mundo". Aquest meravellós local comercial establert a la plaça de les Glòries de Barcelona portava l'imponent nom de "Angel's Nails" i estava regentat per un bon exèrcit d'admirables treballadors asiàtics.
El meu primer dia allà va ser dur. Allò era un centre d'estètica -femenina- on hi havia tot de senyoretes amb les mans atansades cap a diferents asiàtics i aquests amb una precisió que no he tornat a veure enlloc, eren capaç de crear ungles de totes les mides i tots els colors. Les miradetes cap a la meva persona i els comentaris amb veu baixa van ser una constant durant totes les vegades que hi vaig anar, però al final ja no en feia cas, i de fet em feien sentir important. "L'home que es fa les ungles".
La qüestió és que allà hi feien ungles de porcellana i -oh, amics!- allò va ser la glòria per a mi i la meva guitarra. Aquells artistes asiàtics aconseguien conformar una ungla artificial a sobre la meva a través d'una combinació misteriosa de productes químics entre els quals hi recordo una pols rosada, un líquid lila i uns quants trepants petitíssims a la punta dels quals posaven llimes de tot tipus. Durant quatre anys de la meva vida els vaig visitar mensualment per tal de fer-me aquella manicura fantàstica.
A començaments d'aquest estiu va arribar el dia fatídic. En apropar-m'hi per tal de restaurar la meva mà ja vaig percebre que dels vidres de l'aparador no en sortia l'habitual llum de fluorescent i només d'arribar ja vaig certificar que havien fugit, qui sap si a Xina o a Nova York, erigits com els més grans creadors d'ungles de porcellana del món. El pànic es va apoderar de mi durant uns dies. Els havia perdut, els havia perdut per sempre i no tornarien.
Després de passar el dol vaig considerar que havia de reaccionar com fos i que m'havia d'aixecar d'aquest cop terrible així que vaig investigar si a la comarca hi havia algun altre centre similar regentat per artistes amb el mateix talent i de la mateixa procedència. La fortuna em va visitar ben aviat i va ser així com vaig descobrir una perruqueria asiàtica just al costat del Mercat Municipal de la capital.
El primer dia també va ser difícil, vaig haver d'insistir en què no volia final feliç i que tan sols hi havia anat perquè em fessin les ungles de la mà dreta. Quan el bon home ho va comprendre em va oferir un nou i revolucionari producte que no vaig poder rebutjar. "Ungles de gel". Un misteriós i enigmàtic gel que un cop col·locat sobre l'ungla artificial es posa dins d'un forn amb llum ultraviolada i s'endureix com la roca, una fita de la tecnologia, una efemèride per la humanitat. Aquell nou vigatà m'havia fet veure la llum, aquell era el futur de les meves ungles, aquell gel màgic m'acompanyaria per sempre més.
Il·luminat com ho estava per aquesta nova troballa, fa dues setmanes em vaig atrevir a comprar-me un kit format per tots els productes necessaris: el gel, les llimes, el forn, el trepant etc, i això sí, tots i cadascun d'ells d'un color rosa d'allò més glamourós. Ara he esdevingut un artista de les ungles i sóc jo mateix qui -sense dependre d'artistes asiàtics-, me les faig i desfaig quan ho necessito.
Això, estimats, és superació.
Això no tindria cap rellevància si no fos pel fet que vaig decidir tocar la guitarra i que, no conformant-me en tocar-la amb pua o simplement amb la punta carnosa dels meus dits, vaig entestar-me a aconseguir el so cristal·lí i pur que atorga el toc precís d'una ungla ben llimada.
El primer pas va consistir en adobar les ungles de la meva mà dreta amb una espècie de producte d'allò més amargant per tal d'aconseguir que deixés de mossegar-me-les. L'èxit va arribar aviat, no tant per mèrit del producte sinó per entendre que sempre disposaria de la mà esquerra per alleujar l'ansietat i en els pitjor dels casos -només com a emergència- també disposava de les dels dos peus. A partir d'aquí mil i un productes per enfortir les ungles m'acompanyaven diàriament, tant químics com naturals, tant farmacèutics com recomanats per amics o Internet, molts, moltíssims, masses. L'únic positiu que vaig aconseguir de tota aquella etapa va ser la ferma decisió que mai més tornaria a utilitzar aquella mena de pixum caní que no tenia cap efecte en els meus dits.
Abandonada l'etapa del "nodrir", vaig començar a investigar sobre altres opcions més adreçades a la interpretació guitarrística i -eureka!- resulta que existien unes fibres de seda que barrejades amb una resina natural podien crear una ungla artificial d'allò més resistent i emmotllable al gust del consumidor. Vaig passar força temps amb aquest invent i fins i tot vaig arribar a escriure amb suec -el producte el fabricava un bon home d'allà- a l'empresa que ho distribuïa donant-los les gràcies per tot el que havien fet per mi.
Malauradament però, un dia em va arribar un pot de resina que presagiava tots els mals auguris: havien canviat la composició química del producte i allò que tan bé m'havia anat temps enrere ara només em servia per maleir al fabricant i el seu canvi inexplicable. Vaig haver d'abandonar-ho per sempre.
Va ser llavors, com per art de màgia, quan un guitarrista flamenc -avesat a l'univers de l'ungla guitarrística - va recomanar-me el que, segons ell, era "el puto mejor sitio pa las uñas del mundo". Aquest meravellós local comercial establert a la plaça de les Glòries de Barcelona portava l'imponent nom de "Angel's Nails" i estava regentat per un bon exèrcit d'admirables treballadors asiàtics.
El meu primer dia allà va ser dur. Allò era un centre d'estètica -femenina- on hi havia tot de senyoretes amb les mans atansades cap a diferents asiàtics i aquests amb una precisió que no he tornat a veure enlloc, eren capaç de crear ungles de totes les mides i tots els colors. Les miradetes cap a la meva persona i els comentaris amb veu baixa van ser una constant durant totes les vegades que hi vaig anar, però al final ja no en feia cas, i de fet em feien sentir important. "L'home que es fa les ungles".
La qüestió és que allà hi feien ungles de porcellana i -oh, amics!- allò va ser la glòria per a mi i la meva guitarra. Aquells artistes asiàtics aconseguien conformar una ungla artificial a sobre la meva a través d'una combinació misteriosa de productes químics entre els quals hi recordo una pols rosada, un líquid lila i uns quants trepants petitíssims a la punta dels quals posaven llimes de tot tipus. Durant quatre anys de la meva vida els vaig visitar mensualment per tal de fer-me aquella manicura fantàstica.
A començaments d'aquest estiu va arribar el dia fatídic. En apropar-m'hi per tal de restaurar la meva mà ja vaig percebre que dels vidres de l'aparador no en sortia l'habitual llum de fluorescent i només d'arribar ja vaig certificar que havien fugit, qui sap si a Xina o a Nova York, erigits com els més grans creadors d'ungles de porcellana del món. El pànic es va apoderar de mi durant uns dies. Els havia perdut, els havia perdut per sempre i no tornarien.
Després de passar el dol vaig considerar que havia de reaccionar com fos i que m'havia d'aixecar d'aquest cop terrible així que vaig investigar si a la comarca hi havia algun altre centre similar regentat per artistes amb el mateix talent i de la mateixa procedència. La fortuna em va visitar ben aviat i va ser així com vaig descobrir una perruqueria asiàtica just al costat del Mercat Municipal de la capital.
El primer dia també va ser difícil, vaig haver d'insistir en què no volia final feliç i que tan sols hi havia anat perquè em fessin les ungles de la mà dreta. Quan el bon home ho va comprendre em va oferir un nou i revolucionari producte que no vaig poder rebutjar. "Ungles de gel". Un misteriós i enigmàtic gel que un cop col·locat sobre l'ungla artificial es posa dins d'un forn amb llum ultraviolada i s'endureix com la roca, una fita de la tecnologia, una efemèride per la humanitat. Aquell nou vigatà m'havia fet veure la llum, aquell era el futur de les meves ungles, aquell gel màgic m'acompanyaria per sempre més.
Il·luminat com ho estava per aquesta nova troballa, fa dues setmanes em vaig atrevir a comprar-me un kit format per tots els productes necessaris: el gel, les llimes, el forn, el trepant etc, i això sí, tots i cadascun d'ells d'un color rosa d'allò més glamourós. Ara he esdevingut un artista de les ungles i sóc jo mateix qui -sense dependre d'artistes asiàtics-, me les faig i desfaig quan ho necessito.
Això, estimats, és superació.