Opinió

​El cant de la merla

«Aquella simfonia que per a nosaltres és plàcida, potser estimulant, és una mostra de tensió i desig sexual»

marc ordeix nacio
09 de juny del 2022
De bon matí i fins al capvespre, des del capdamunt d'una noguera, refila el merlot, negre fosc, amb el bec groc, potser daurat, apuntant al cel. Ressona melòdicament pels carrers del barri antic, pels balcons i els patis. Es fica per les escletxes de les portes i finestres que, amb l'arribada del bon temps, són mig obertes. Acompanya classes, reunions, àpats, converses, amants, amics. El seu cant, i el de molts altres ocells, ens relaxa i ens allunya de les dèries, les guerres, els neguits.

Però aquella simfonia que per a nosaltres és plàcida, potser estimulant, és una mostra inequívoca de tensió i desig sexual. Es podria traduir així: "merles: soc el més guapo del barri... I trobo més cucs que ningú, i els més sucosos!". També és una amenaça per als altres mascles, potser dient: "aquest jardí és casa meva i, si algú s'hi pensa acostar, que es vagi preparant, com a mínim, per a un bon pessic!".

Des del Què diuen els ocells? de Verdaguer fins al Blackbird singing in the dead of night de John Lennon, sempre hem traduït en positiu el llenguatge dels ocells, siguin merles, falcies, aloses o rossinyols. Potser patim d’incomprensió dels senyals de la natura i, especialment, del seu paisatge sonor. O, tot i comprendre’ls, preferim, petit qui peti, escoltar-los innocentment i tranquil·lament, mirar-nos el món amb un filtre de color de rosa.

Nascut a Vic (1966). Doctor en Biologia. Vaig treballar en l’anàlisi d’aigües i control d’estacions depuradores d’aigües residuals. Des del 2001, coordino el Centre d’Estudis els Rius Mediterranis del Museu del Ter de Manlleu, associat a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, on també faig classes. Soc pare de tres fills magnífics.

El més llegit