A la vida hi ha diverses coses prou reconfortants com ho són assaborir gambes de Palamós a la planxa, llegir Proust a la tarda, fer un glop fresc de Martín Codax, masturbar-se o bé escoltar Puccini amb els ulls tancats. Són totes elles coses sensacionals i el simple fet de saber que com a éssers humans tenim la fortuna de poder-ne gaudir ja és plaent per se.
Nogensmenys totes i cadascuna d'aquestes coses meravelloses estan destinades a la complaença vers un mateix i conclourem fàcilment, sense desmerèixer-ne cap ni una, que són meravelles egoistes.
Un va fent la seva feina de la millor manera possible i amb això no vull referir-me per res del món a fer-la tan bé com hom pugui sinó, estrictament, "de la millor manera possible". Considerar els límits propis com a dispensa per a no exigir-se superar-los és com a mínim deshonest. Així doncs, un va fent la seva feina de la millor manera possible procurant que el què en resulta del seu ofici, el patrimoni que lliura a la humanitat, només sigui superable just en el segon després d'haver-ho acabat, quan l'experiència mateixa il·luminarà amb nova llum aquest camí. Un va fent això.
Si s'ha estat fidel a aquest rumb tard o d'hora arriba un gest infinitament més reconfortant i més plaent que totes i cadascuna de les meravelles presentades a l'inici d'aquest excels article en un bucle etern. És el moment en que algú et demana que siguis el seu mestre. Just l'instant en que algú considera que d'entre tots els professionals del teu ofici amb els quals ha estat coetani, tu i només tu ets la persona adequada per traslladar-li el coneixement d'allò que portes tants i tants anys aprenent i exercint i que anhela de conèixer amb profunditat. Quan esdevens un mestre (i no m'estic pas referint a un graduat en magisteri, sinó a un veritable mestre) aquest patrimoni que lliures s'escampa també en el terreny d'allò immaterial instaurat exclusivament en les pròpies persones, el coneixement únic sobre una professió concreta.
Aquest és el veritable èxit d'una carrera i el més gran reconeixement possible.
Nogensmenys totes i cadascuna d'aquestes coses meravelloses estan destinades a la complaença vers un mateix i conclourem fàcilment, sense desmerèixer-ne cap ni una, que són meravelles egoistes.
Un va fent la seva feina de la millor manera possible i amb això no vull referir-me per res del món a fer-la tan bé com hom pugui sinó, estrictament, "de la millor manera possible". Considerar els límits propis com a dispensa per a no exigir-se superar-los és com a mínim deshonest. Així doncs, un va fent la seva feina de la millor manera possible procurant que el què en resulta del seu ofici, el patrimoni que lliura a la humanitat, només sigui superable just en el segon després d'haver-ho acabat, quan l'experiència mateixa il·luminarà amb nova llum aquest camí. Un va fent això.
Si s'ha estat fidel a aquest rumb tard o d'hora arriba un gest infinitament més reconfortant i més plaent que totes i cadascuna de les meravelles presentades a l'inici d'aquest excels article en un bucle etern. És el moment en que algú et demana que siguis el seu mestre. Just l'instant en que algú considera que d'entre tots els professionals del teu ofici amb els quals ha estat coetani, tu i només tu ets la persona adequada per traslladar-li el coneixement d'allò que portes tants i tants anys aprenent i exercint i que anhela de conèixer amb profunditat. Quan esdevens un mestre (i no m'estic pas referint a un graduat en magisteri, sinó a un veritable mestre) aquest patrimoni que lliures s'escampa també en el terreny d'allò immaterial instaurat exclusivament en les pròpies persones, el coneixement únic sobre una professió concreta.
Aquest és el veritable èxit d'una carrera i el més gran reconeixement possible.