D'aquí a mig any em tocarà jubilar-me com autònom amb la pensió mínima, atès que per falta de liquiditat sempre he pagat la cotització mínima a la Seguretat Social. Això vol dir que una vegada jubilat per poder complementar l'esquifida pensió -si és que l'Estat no fa fallida- hauré de seguir treballant, amb l'esperança que em rebaixin la cotització. I a esperar que em jubili la funerària.
Per sort, en la meva feina periodística puc practicar el teletreball i si he d'entrevistar a algú ho puc fer presencialment o per telèfon, tal com ho he fet en el període de confinament per la Covid-19. Però hi ha molta gent gran -jo ja m'incloc en aquesta categoria- que té autèntics problemes per adaptar-se a l'era digital. Si l'esperança actual de vida a Catalunya i a l'estat espanyol és de 83 anys, són legió els membres de la tercera edat que, tot i no ser illetrats, no acaben d'entendre el funcionament dels telèfons mòbils, els caixers automàtics, els comandaments a distància o els ordinadors, per citar alguns dels dispositius més corrents que funcionen amb tecnologia digital. La llista es podria ampliar al GPS, el glucòmetre, el tensiòmetre i molts altres aparells.
Els entrebancs més habituals amb què es troben els jubilats solen produir-se a l'hora de fer operacions i consultes als caixers automàtics, seguir les instruccions de les veus robòtiques dels telèfons, detectar els contactes telefònics més urgents a la pantalla, enviar missatges SMS, canviar els paràmetres d'un rellotge digital o sintonitzar els programes de la televisió. Si estan davant d'un ordinador, els costa entendre el sistema Windows, el funcionament del ratolí o la utilització de claus i contrasenyes; i en un estadi més avançat, el manejament del correu electrònic, la navegació per internet, la configuració d'un perfil, els xats amb familiars i amics, veure vídeos, escriure documents mitjançant un processador de text, veure fotos, conèixer el pronòstic del temps, utilitzar les aplicacions per fer videotrucades, utilitzar el Twitter i el Facebook, o seguir les instruccions que apareixen a la pantalla en anglès.
Cada vegada hi ha més fabricants de telefonia mòbil -amb totes les variants possibles- que desenvolupen models adaptats a les persones d'edat avançada, amb accessos a totes les funcions de l'aparell mitjançant una interfície senzilla, sense confusió i amb poques complicacions, amb textos grans i icones diferenciades per colors que ajuden a distingir els elements fàcilment, com ara una tecla especial per trucar directament al telèfon d'emergència 112.
Fa pocs anys, la Universitat de Vic va fer un experiment per fomentar la inclusió social de les persones més grans en la tecnologia mòbil amb la creació d'una setantena de "parelles digitals" intergeneracionals, formades per joves de Vic que durant tres dies van esdevenir professors particulars d'alguns jubilats a qui van ensenyar a connectar-se al wifi, utilitzar la càmera, esborrar fotografies o converses del Whatsapp, fer videotrucades, crear un perfil de Facebook i tota mena de funcions destinades a superar la bretxa digital i treure benefici del telèfon o la tauleta com a eines inclusives.
Més enllà de millorar i estendre la teleassistència, seria bo que aquesta mena d'experiment proliferessin i que, a banda de la generosa implicació dels voluntaris, les administracions creessin mecanismes per assistir, informar i arribar al major nombre possible de persones necessitades d'orientació.
Però si la socialització de les noves tecnologies ha d'arribar als membres de la Tercera Edat, encara és més urgent, a les portes d'iniciar-se el nou curs escolar de l'època de la pandèmia per la Covid-19, que les administracions facilitin l'accés a la informàtica i als ordinadors a un elevat percentatge de nens i adolescents en edat escolar.
Cada vegada més estem assistint a la introducció dels ordinadors en el procés d'aprenentatge dels alumnes de l'última etapa d'educació primària i sobretot als estudis d'ESO i batxillerat en els instituts. Però paral·lelament al creixent protagonisme dels ordinadors, constatem una progressiva disminució de la utilització dels llibres de text.
La realitat s'entossudeix a palesar l'existència d'una escletxa digital que perjudica els alumnes pertanyents a famílies pobres, ja siguin autòctones com del col·lectiu immigrant. El fet és que no totes les famílies poden pagar un ordinador per a cada un dels seus fills en edat escolar; i encara menys, contractar una línia d'internet amb tarifa plana. En aquest context, per garantir l'alfabetització digital de tots els alumnes, les institucions educatives estan obligades a contribuir a facilitar l'accés a equips informàtics en horari escolar i també en horari extraescolar a aquells estudiants que no disposin d'ordinador a casa. O, per anar bé, deixar en préstec a aquests alumnes un ordinador, com si els concedís una beca.
L'escletxa digital es va fer molt palesa durant els mesos de primavera corresponents al tercer trimestre escolar, durant el qual molts alumnes de primària i secundària van quedar exclosos de les tasques relacionades amb el seguiment dels respectius cursos a través dels sistemes informàtics, ja fossin mòbils, tauletes o ordinadors. Molts d'ells, tinguessin accés o no aquests aparells, tampoc no disposaven d'una connexió wifi, no tenien impressora, ni la facilitat per entendre les directrius provinents de les escoles i instituts, sovint lligades als programes PDF i a una inacabable llista d'enllaços digitals.
Segons les dades oficials, el 30% dels alumnes immigrants no tenen ordinador a casa seva, encara que la xifra dels que tenen ordinador, però no estan connectats amb internet és bastant més elevada. En el cas dels alumnes autòctons, el percentatge d'alumnes que no tenen ordinador a casa se situa al voltant del 20%. Per països, els alumnes estrangers més perjudicats per l'escletxa són els marroquins, romanesos, sud-americans de diferents procedències, xinesos, pakistanesos...
Els alumnes que a casa no tenen accés a internet no poden buscar informació, enviar un correu electrònic a l'instant i aconseguir coses que, fa molt de temps, es consideraven impossibles. Per això és imprescindible que és proporcionar a aquests estudiants accés a Internet a l'escola, tot i que la mesura no està exempt de problemes potencials.
Tanmateix, és evident que quan els estudiants tenen la possibilitat d'utilitzar Internet a l'escola, poden buscar ràpidament gairebé tota la informació necessària per fer la tasca o un projecte. Sense Internet, l'única opció és que alumnes han d'anar a la biblioteca de l'escola, que emmagatzema una quantitat limitada de llibres sobre un grapat de temes. L'accés a Internet és especialment útil per als estudiants quan han de consultar diverses fonts per a una feina d'investigació. Els estudiants poden passar menys temps buscant i més temps elaborant un document ben escrit i informatiu.
Internet té, evidentment, pros i contres. Però cal que a l'escola no es creïn guetos per raó de pobresa i/o procedència, i que tots els alumnes –amb les obligades restriccions i controls, tingui accés a la xarxa, sense que això signifiqui que s'hagin de desterrar els llibres. Igual que passa amb el debat sobre si la premsa i els llibres digitals acabaran desplaçant els diaris i els llibres amb suport de paper, el temps ho dirà. Però de moment, els llibres –i en aquest cas els llibres escolars de text- són una eina bàsica. La primera.
Per sort, en la meva feina periodística puc practicar el teletreball i si he d'entrevistar a algú ho puc fer presencialment o per telèfon, tal com ho he fet en el període de confinament per la Covid-19. Però hi ha molta gent gran -jo ja m'incloc en aquesta categoria- que té autèntics problemes per adaptar-se a l'era digital. Si l'esperança actual de vida a Catalunya i a l'estat espanyol és de 83 anys, són legió els membres de la tercera edat que, tot i no ser illetrats, no acaben d'entendre el funcionament dels telèfons mòbils, els caixers automàtics, els comandaments a distància o els ordinadors, per citar alguns dels dispositius més corrents que funcionen amb tecnologia digital. La llista es podria ampliar al GPS, el glucòmetre, el tensiòmetre i molts altres aparells.
Els entrebancs més habituals amb què es troben els jubilats solen produir-se a l'hora de fer operacions i consultes als caixers automàtics, seguir les instruccions de les veus robòtiques dels telèfons, detectar els contactes telefònics més urgents a la pantalla, enviar missatges SMS, canviar els paràmetres d'un rellotge digital o sintonitzar els programes de la televisió. Si estan davant d'un ordinador, els costa entendre el sistema Windows, el funcionament del ratolí o la utilització de claus i contrasenyes; i en un estadi més avançat, el manejament del correu electrònic, la navegació per internet, la configuració d'un perfil, els xats amb familiars i amics, veure vídeos, escriure documents mitjançant un processador de text, veure fotos, conèixer el pronòstic del temps, utilitzar les aplicacions per fer videotrucades, utilitzar el Twitter i el Facebook, o seguir les instruccions que apareixen a la pantalla en anglès.
Cada vegada hi ha més fabricants de telefonia mòbil -amb totes les variants possibles- que desenvolupen models adaptats a les persones d'edat avançada, amb accessos a totes les funcions de l'aparell mitjançant una interfície senzilla, sense confusió i amb poques complicacions, amb textos grans i icones diferenciades per colors que ajuden a distingir els elements fàcilment, com ara una tecla especial per trucar directament al telèfon d'emergència 112.
Fa pocs anys, la Universitat de Vic va fer un experiment per fomentar la inclusió social de les persones més grans en la tecnologia mòbil amb la creació d'una setantena de "parelles digitals" intergeneracionals, formades per joves de Vic que durant tres dies van esdevenir professors particulars d'alguns jubilats a qui van ensenyar a connectar-se al wifi, utilitzar la càmera, esborrar fotografies o converses del Whatsapp, fer videotrucades, crear un perfil de Facebook i tota mena de funcions destinades a superar la bretxa digital i treure benefici del telèfon o la tauleta com a eines inclusives.
Més enllà de millorar i estendre la teleassistència, seria bo que aquesta mena d'experiment proliferessin i que, a banda de la generosa implicació dels voluntaris, les administracions creessin mecanismes per assistir, informar i arribar al major nombre possible de persones necessitades d'orientació.
Però si la socialització de les noves tecnologies ha d'arribar als membres de la Tercera Edat, encara és més urgent, a les portes d'iniciar-se el nou curs escolar de l'època de la pandèmia per la Covid-19, que les administracions facilitin l'accés a la informàtica i als ordinadors a un elevat percentatge de nens i adolescents en edat escolar.
Cada vegada més estem assistint a la introducció dels ordinadors en el procés d'aprenentatge dels alumnes de l'última etapa d'educació primària i sobretot als estudis d'ESO i batxillerat en els instituts. Però paral·lelament al creixent protagonisme dels ordinadors, constatem una progressiva disminució de la utilització dels llibres de text.
La realitat s'entossudeix a palesar l'existència d'una escletxa digital que perjudica els alumnes pertanyents a famílies pobres, ja siguin autòctones com del col·lectiu immigrant. El fet és que no totes les famílies poden pagar un ordinador per a cada un dels seus fills en edat escolar; i encara menys, contractar una línia d'internet amb tarifa plana. En aquest context, per garantir l'alfabetització digital de tots els alumnes, les institucions educatives estan obligades a contribuir a facilitar l'accés a equips informàtics en horari escolar i també en horari extraescolar a aquells estudiants que no disposin d'ordinador a casa. O, per anar bé, deixar en préstec a aquests alumnes un ordinador, com si els concedís una beca.
L'escletxa digital es va fer molt palesa durant els mesos de primavera corresponents al tercer trimestre escolar, durant el qual molts alumnes de primària i secundària van quedar exclosos de les tasques relacionades amb el seguiment dels respectius cursos a través dels sistemes informàtics, ja fossin mòbils, tauletes o ordinadors. Molts d'ells, tinguessin accés o no aquests aparells, tampoc no disposaven d'una connexió wifi, no tenien impressora, ni la facilitat per entendre les directrius provinents de les escoles i instituts, sovint lligades als programes PDF i a una inacabable llista d'enllaços digitals.
Segons les dades oficials, el 30% dels alumnes immigrants no tenen ordinador a casa seva, encara que la xifra dels que tenen ordinador, però no estan connectats amb internet és bastant més elevada. En el cas dels alumnes autòctons, el percentatge d'alumnes que no tenen ordinador a casa se situa al voltant del 20%. Per països, els alumnes estrangers més perjudicats per l'escletxa són els marroquins, romanesos, sud-americans de diferents procedències, xinesos, pakistanesos...
Els alumnes que a casa no tenen accés a internet no poden buscar informació, enviar un correu electrònic a l'instant i aconseguir coses que, fa molt de temps, es consideraven impossibles. Per això és imprescindible que és proporcionar a aquests estudiants accés a Internet a l'escola, tot i que la mesura no està exempt de problemes potencials.
Tanmateix, és evident que quan els estudiants tenen la possibilitat d'utilitzar Internet a l'escola, poden buscar ràpidament gairebé tota la informació necessària per fer la tasca o un projecte. Sense Internet, l'única opció és que alumnes han d'anar a la biblioteca de l'escola, que emmagatzema una quantitat limitada de llibres sobre un grapat de temes. L'accés a Internet és especialment útil per als estudiants quan han de consultar diverses fonts per a una feina d'investigació. Els estudiants poden passar menys temps buscant i més temps elaborant un document ben escrit i informatiu.
Internet té, evidentment, pros i contres. Però cal que a l'escola no es creïn guetos per raó de pobresa i/o procedència, i que tots els alumnes –amb les obligades restriccions i controls, tingui accés a la xarxa, sense que això signifiqui que s'hagin de desterrar els llibres. Igual que passa amb el debat sobre si la premsa i els llibres digitals acabaran desplaçant els diaris i els llibres amb suport de paper, el temps ho dirà. Però de moment, els llibres –i en aquest cas els llibres escolars de text- són una eina bàsica. La primera.