Els afables ninots de la Pilarín Bayés: 60 anys a l'imaginari popular

La branca materna de Pilarín Bayés (Vic, 1941), un avi andalús i una àvia argentina, li va aportar una mentalitat receptiva i oberta al món. A la banda paterna, el seu avi metge (originari de Tona i establert a Vic) i  la seva àvia (filla del mític pintor olotí Joaquim Vayreda), li van transmetre l’esperit d’arrelament a la terra i la vena artística.

Filla d’un metge especialitzat en els pulmons i una mare amb avantpassats il·lustres que es va educar a Gibraltar,  la Pilarín -que té tres germanes i un germà- va créixer a la plaça de la Catedral, de Vic. L’any 1959 va entrar a estudiar a Belles Arts a Barcelona i sis anys després es va casar amb el vigatà Joan Maria Sala i Claveras (EPD), amb qui va tenir quatre fills.

Acabada la carrera va començar a col·laborar amb la revista Cavall Fort, i amb diverses editorials i publicacions de premsa. Des d’aleshores i durant pràcticament seixanta anys ha publicat prop d’un miler de llibres, molts dels quals adreçats al públic infantil, Alguns d’ells, traduïts a nou idiomes.

Considerada una baula que enllaça amb l’ofici dels il·lustradors catalans d’abans de la Guerra Civil, aquesta treballadora infatigable ha conreat tots els formats: el dibuix animat, la il·lustració de llibres, contes didàctics, històrics, biogràfics, etnogràfics o geogràfics, a més de calendaris, cartells, mapes, acudits, auques, pintures murals....

Un matí molt calorós d’estiu, conversem al jardí de casa seva, al costat de la Creu del Mercer, als afores de Vic, a prop del riu Gurri, al camí de la font dels Frares. Per sort, l’ombra dels arbres ens procura frescor i ens deslliura de pagar el peatge de  la ‘bogor’ (un terme molt vigatà associat a l’enganxosa xafogor canicular que la Pilarín utilitza molt sovint sota la forma de  ‘bobor’). Tot prenent un cafè i unes pastes a pocs metres de l‘estudi on treballa, un edifici separat de la casa i molt a prop d’on estan enterrades  les cendres del seu difunt marit Joan Maria, mort el 2106, fem un repàs exhaustiu de la trajectòria vital i professional de la ninotaire més coneguda del país.
 
Pilarín Bayés de Luna va néixer el 21 d’abril de 1941, en plena postguerra, amb la primavera ja consolidada, en una casa de pedres romàniques i gòtiques de la plaça de la catedral de Vic, on es va criar i va créixer. En el moment del seu bateig li van posar els noms de Maria Pilar (Pilarín) Montserrat i Tura (aquest darrer nom en honor de la seva àvia paterna olotina, Tura Vayreda). 

Antecedents  a Antequera i Argentina, Tona i Olot.

El seu avi matern,  Miguel de Luna Pérez del Río, originari d’Antequera, va ser tot un personatge. Segons explica la seva neta, “ell mateix s’autoanomenava  ‘el primer xarnego’ que va arribar a Barcelona, a principis del segle XX, procedent d’Andalusia. Aleshores es va barallar amb el seu pare perquè va venir a Barcelona a estudiar enginyeria i es va quedar a Catalunya, mentre que el seu progenitor el volia al seu costat, a Antequera. En Miguel, un home emprenedor que va dur a terme l’electrificació de la zona del Pirineu lleidatà, també era una persona entesa en qüestions d’art, que acostumava a visitar exposicions i estava al dia de les tendències modernes. Durant la Guerra Civil es va exiliar a Holanda, on es va convertir en un entès en pintura flamenca”.Miguel de Luna es va casar amb Rosita Margenat, el pare de la qual Josep Margenat (el besavi de la Pilarín) “era un català bon vivant de Reus que havia viscut una vida d’aventura i havia fet fortuna a l’Argentina venent terrisses i porcellanes. Era de tendències progressistes i va enviar les filles a estudiar a Europa; una d’elles la meva àvia Rosita, nascuda a Argentina, però de mare gallega, va anar a estudiar a una escola de França. Quan al meu besavi ‘indià’ li va semblar que tenia prou calers fets, va venir amb la família a Espanya. Primer es van establir a Orense (la terra de la meva besàvia), però com que al besavi no li va agradar, finalment es van instal·lar a Barcelona”.

La Rosita Margenat i en Miguel de Luna s’havien conegut a Barcelona mentre ell era estudiant i “curiosament va passar tres anys seguits per sota el balco de la Rosita, de qui estava enamorat, sense dir-li res, perquè aleshores un individu que encara no havia acabat la carrera no podia dir res a ningú. Fins que un bon dia, quan ja havia acabat els estudis, va anar a trobar el meu besavi al Cercle del Liceu per demanar-li la mà de la Rosita”.

Candi Bayés, l’avi patern de la Pilarín va néixer a Tona: “Però quan va acabar la carrera de medicina es va establir a Vic i va muntar una consulta a la plaça Major, a les voltes de baix, a l’edifici conegut com ‘Can Rocafiguera petit’, encara que al cap de poc a la família els va sortir l’oportunitat de comprar la casa de la plaça de la Catedral avui coneguda com Can Bayés, on el besavi Antoni Bayés Fuster, no va arribar a viure mai. L’avi Candi, un home molt assequible, era metge de medicina general -llavors en deien de família- i també tenia cura de molts convents. Molt devot i partidari del bisbe Torras i Bages, les novícies de l’Escorial li deien ‘el pare de santa Teresina’, perquè tenia barbeta blanca, era baixet i molt maquet. Un bon home, encara que deien que tenia una mica de mal geni”.
 
L’àvia paterna de la Pilarín, Tura Vayreda (Tureta), era la filla del conegudíssim pintor i filòsof d’Olot  Joaquim Vayreda, un dels més destacats paisatgistes catalans del segle XIX, un home que després de fer els primers estudis a la capital de la Garrotxa va ampliar la seva formació a Barcelona i va fer estades a París. Fundador del Centre Artístic d'Olot, nucli de l'anomenada Escola d'Olot de pintura, el seu estil va estar influït per l'escola francesa de Barbizon i la seva pintura es va arribar a aproximar a l'impressionisme.

Segons la seva neta, “Joaquim Vayreda va popularitzar i socialitzar la pintura, i gràcies a ell molta gent es va veure amb cor de pintar. Va ser un personatge molt popular. Era un ‘progre’ carlí, molt religiós però també obert. En un moment donat va voler portar l’electricitat a Olot i va llogar un enginyer belga; quan van tenir enllestits tots els preparatius i va arribar el moment d’encendre l’enllumenat públic i tothom era a la plaça esperant, no es va encendre res. Al final, constatat el fracàs, va resultar que aquell suposat enginyer belga no era enginyer ni era belga, i la família Vayreda va haver de pagar tot el cost de les instal·lacions. Diuen que el meu besavi va passar tanta vergonya i va quedar tant tocat que va morir del disgust”.

El pare, especialitzat en afeccions pulmonars. La mare, educada en un col·legi irlandès de monges a Gibraltar. Tres germanes i un germà.

El metge Antoni Bayés Vayreda, instal·lat a Vic, fill d’en Candi i la Tura, i pare de la Pilarín, “quan encara exercia la professió al balneari de Tona va conèixer dues exòtiques bessones, les netes de l’aventurer Josep Margenat, i es va enamorar de l’Enriqueta, la meva mare, una dona de temperament andalús, molt atractiva i vital, que s’havia educat a Gibraltar. Parlava anglès i era el revers de la medalla del pare, un metge especialista en afeccions pulmonars que havia estudiat a Suïssa i va introduir les radiografies a Vic, on va consolidar la consulta de la plaça de la Catedral. Era un home molt seriós, recte, estudiós i reservat. Políticament havia estar simpatitzant de la Lliga Regionalista i l’adveniment de la Guerra Civil el va deixar descol·locat”.

Més enllà de la professió mèdica, el seu pare “estava molt interessat en qüestions artístiques i arqueològiques, gràcies a la relació que va mantenir amb Josep Gudiol, i més endavant amb el doctor Eduard Junyent, tots dos molt lligats al Museu Episcopal de Vic. De tota manera, és probable que una part important de la meva vena artística provingui de la branca Vayreda. I és que l’àvia, quan em veia dibuixar, sempre em preguntava ‘això, per què ho has fet així o aixàs?’. De fet, va ser ella la persona que em va donar la primera lliçó de perspectiva: ‘Veus el balcó de cal senyor bisbe? Vist des de lluny sembla tant petit que el puguis agafar amb la ma, però no ho és pas tan, de petit, com sembla: és normal”.

La Pilarín explica que  la seva mare Enriqueta i la seva tia Sita, germana bessona de la mare, s’ho van passar bé a la vida a causa de ser filles d’un matrimoni molt excèntric, el format per l’andalús  Miguel de Luna, amb il·lustres avantpassats a Castella i Aragó,  i  Rosita Margenat, argentina, d’ascendència catalana. En realitat, la seva era una família més aviat complicada, però a les germanes bessones “això no els importava gens. Tant elles, com la meva tia Flora, s’havien educat a Gibraltar en un col·legi de monges irlandeses, on la mare es va empeltar d’un catolicisme irlandès pràctic, un  cristianisme del broc gros, però molt autèntic. Ella sempre deia que si algú et demana ajuda sempre li has de donar. Tanmateix, també exercia de mestressa de casa, fins que en un moment donat va considerar que volia tenir diners propis i es va posar a fer jerseis, no sense rebre crítiques per part de les seves cunyades. La mare va ser una mica innovadora en el sentit de pensar que el treball de la dona té un punt d’alliberament. Ella no volia demanar més diners al marit i va decidir guanyar-se’ls fent uns jerseis fabulosos (principalment de llana, però també de cotó), després del ritual inicial de prendre les mides als destinataris de les peces”.
 
Nascuda a la Casa Bayés de la plaça de la Catedral, un edifici protegit com a ‘Bé Cultural d’Interès Local’ pels seus elements barrocs, eclèctics, noucentistes i modernistes, la Pilarín va créixer al costat de tres germanes i un germà: “La Rosa, la gran, que ara té 90 anys, és la dona més intel·ligent i bona dona que he conegut mai. Ha treballat molt en el mon de les inversions, però sempre a favor de la gent, fent confiança i ajudant tothom. Sempre ha estat molt discreta i mai no li ha agradat sobresortir. La segona germana, la Beth, va ser un mite eròtic a Vic, als anys 50; el doctor Vilaplana i en Joan Sunyol explicaven que ella va fumar el primer cigarret, públicament, a la plaça Major, en una època que les dones eren molt criticades, i més si fumaven a Plaça. Ha tingut sis fills i sempre ha estat una bona relacions públiques, habitualment en coses subvencionades per entitats bancàries. Anys enrere, havia tingut un estudi on s’organitzaven esdeveniments socials. Però la seva autèntica professió era la de mestressa de casa, on es va significar com una fenomenal manufacturera de croquetes; el meu cunyat Rafael, de Can Mateu, sempre havia tingut el repte d’igualar-la o millorar-la (sense èxit) en l’elaboració d’aquelles delicioses croquetes”.

El tercer germà, l’Antoni, (la Pilarín és la quarta),  és el cardiòleg de renom universal: “Quan era petita va ser el germà amb qui més vaig jugar perquè era més de la meva edat; les dues germanes més grans , amb qui també m’avenia, anaven més a la seva. El meu pare deia que el meu naixement va ser una mica fruit de “l’alegria de després de la Guerra”. Per la seva banda, l’Antoni era molt estudiós, jugava a futbol i al Palé, el precedent del Monopoly. Ell i jo vam ser còmplices de moltíssimes coses: ens enfilàvem als arbres i fèiem expedicions al terrat de casa on fèiem esverar els veïns. I també tinc una germana més petita, l’Helena, que és la cinquena de la colla, que té deu anys menys que jo. Li vaig fer una mica de mare i de pedagoga. En aquell temps jo potser no me n’adonava, però a la pobreta l’atracallava perquè volia fer d’ella la perfecció. Potser eren els gelos... Amb el pas dels anys, l’Helena va treballar de pedagoga infantil, que és el que va estudiar, però la major part del seu temps l’ha dedicat a col·laborar en els tasques habituals de la gestoria del seu marit”.

Tal i com explica la historiadora de l’Art Maria Àngels Ferrer en la biografia de la Pilarín  La força de la il·lusió, la ninotaire “va tenir la sort de conèixer i tractar els quatre avis, encara que per ella també són molt importants tot el reguitzell d’oncles i tietes, cosins i cosines amb vides exòtiques que ella escoltava i que recorda perfectament. Va viure una infància càlida i amorosa, confortable, sense problemes greus, envoltada de molta gent, on els infants no es deixaven mai de banda. ‘La infància és la nostra pàtria i la resta de la nostra vida som exiliats’, sol dir la Pilarín. Així, doncs, aquest ambient d’infància el té del tot interioritzat i es reflecteix en la seva obra’”

Al col·legi de l’Escorial. Excursions en bicicleta i berenars a la font. Ideologies contraposades.

Però anem a la primera infantesa. La futura il·lustradora va començar la seva immersió educativa al parvulari del col·legi de monges Vedrunes de l’Escorial, on hi va cursar tota l’etapa infantil, la primària, la secundària i el COU. “Vaig entrar a l’escola una mica tard, als cinc anys, perquè era una nena malaltissa. De fet, l’avi deia que jo semblava un ‘pot d’escombraries’. De gran, però, la salut ja em va respectar més. Als set anys, quan havia de fer la primera comunió jo estava malalta, i amb la meva cosina la vam poder fer gràcies als preparatius que ens va procurar mossèn Manel Serinanell (el popular meteoròleg i astrònom vigatà, més conegut com mossèn Passi-ho-bé) que venia expressament a casa a ensenyar-nos la ‘doctrina’. Recordo que en el moment d’experimentar el sagrament de la confessió teníem uns pecats molt poc interessants i de vegades posàvem al capellà en un compromís, sobretot quan per fer-nos les interessants li preguntàvem què era la castedat”.

A banda de la seva experiència escolar en plena postguerra, el seu àmbit vital més proper era “l’atri de la catedral, que per mi era un poliesportiu on les nenes patinàvem i els nois jugaven a futbol. Recordo que les meves germanes grans tenien molt d’èxit amb els nois i donaven més d’un maldecap als pares. En canvi, el meu germà Antoni i jo érem més assilvestrats i els pares ens deixaven fer lliurement el que ens donava la gana, que no deixava de ser una manera d’educar els nens, en un temps que hi havia pocs cotxes. Molt sovint, jo també agafava la bicicleta tota sola i me n’anava a Gurb, als Saits, o a casa dels cosins Espona”.
 
Amb els seus cosins i amics també anava en bicicleta al pont d’en Bruguer," i ens acostàvem a la font i després a casa la tia dels Espona -a qui consideràvem una tia de tots- i a la roureda del Cantarell. També fèiem excursions en bicicleta a altres fonts, de vegades acompanyats pel ‘tio’ Pep Cirera i Prim, un rendista mallorquí que ens portava uns fantàstics entrepans de sobrassada que menjàvem amb delit mentre bevíem aigua de la font. I per postres, a la tornada, el ‘tio’ Pep ens convidava a menjar un gelat de 50 cèntims, un cucurutxo, a la Xixonenca del Passeig. Allò era la plenitud”. Des de la distància temporal, dibuixa el centre històric del Vic que va viure de petita “amb un toc italianitzant i els seus carrers solitaris i costeruts, i amb l’imponent campanar romànic de la Catedral, que de petita contemplava cada dia frontalment des de les finestretes de dalt de casa”.Reflexionant sobre el context social i polític de la postguerra marcat pel franquisme,  recorda que quan era molt petita pensava: “que estava molt de xurra, perquè tenia la religió vertadera i vivia en un país amb el millor governant del mon (Franco), on no hi havia terratrèmols ni fenòmens semblants. Què més volia a la vida? Això estava molt bé. Però també tenia una ombra de dubte, una mica de sospita quan parlava amb la meva cosina Anna Espona. Amb ella vaig copsar que a totes les famílies hi havia gent dels dos bàndols. Tinc la consciència que a casa nostra ho van portar relativament bé i mai no vaig sentir que diguessin res dels altres. Ells van agafar un bàndol i van passar molta por. Pensaven que la qüestió catalana ja s’arreglaria amb el temps: amb això s’equivocaven moltíssim. També deien que les idees de tothom s’havien  de respectar, encara que hi havia altres factors. Així, el pare tenia un oncle que durant la guerra va ser secretari de l’Ajuntament de Vic i els ‘nacionals’ el van agafar presoner; però es va poder salvar per influències d’una germana de la meva mare, casada amb un reconegut membre de la família Folchi.  Aquells dies, ser de la família també podia ser més important que les idees que es poguessin tenir”.

En aquest context d’ideologies contraposades, la Pilarín també esmenta un personatge vigatà ben relacionat amb la seva família: l’escriptor i polític socialista Manuel Serra i Moret, fill de Josep Serra i Campdelacreu. “La meva família no feia mala sang dels adversaris polítics, al revés: ser amics era ser família. Ara em ve a la memòria el cas d’un germà falangista de la mare, condemnat a mort durant la Guerra Civil; fill d’una argentina, la nit que se suposava que l’havien de matar -al final no va ser executat-, els meus avis -els pares del condemnat- la van passar reconfortats amb la companyia de la família del doctor Trueta, que van voler estar al costat d’en Miguel i la Rosita, que vivien al mateix edifici. Amb els anys, el doctor Trueta, destacat catalanista i antifranquista, se’n va anar a viure exiliat a Anglaterra. La família Trueta, que era extraordinària, tenia una bona amistat amb la meva. Es dona la circumstància que una tia meva paterna, Maria Bayés Vayreda, que vivia amb el seu marit notari a Palafrugell, va conèixer l’escriptor Josep Pla i es van fer amics. Però no deixa de ser curiós que una altra tia meva, Sita de Luna, que vivia a  Anglaterra i era amiga dels Trueta, també va fer amistat amb Josep Pla a través del doctor Trueta. És per això que la coneixença amb l’escriptor venia de les dues branques familiars: els Bayés i els de Luna. En el meu cas, gràcies a la tia Maria, quan jo era adolescent també vaig poder conèixer una mica l’escriptor”.

La ciutat levítica. Vocació pel dibuix i la pintura. Visites al Museu Episcopal. Dimonis amb ales de papallona.

Un episodi que li va desvetllar el sentiment de consciència de país va ser el seu pas entre els tretze i els dinou anys pel moviment escolta: “La meva etapa amb els boy scouts va ser molt important per mi. Encara que sovint s’associï el Vic d’aquell temps amb una ciutat levítica molt tancada, he de dir que també hi havia capellans joves lligats a l’escoltisme que eren molt oberts i tenien una visió diferent i una clara consciència de país”.

Tanmateix, reconeix que, a la balança, el pes dels capellans conservadors era més que notable: “És una herència que té molta importància a la ciutat i que amb el pas dels anys ens ha definit molt. En aquell temps els capellans opinaven i estaven ficats en tots els temes. Ja més cap aquí diria que hi va haver una voluntat de canviar. Encara que potser han canviat molt les formes, però en el transfons ves s a saber si hem canviat tant. De tota manera, hi havia capellans de totes les tendències. Recordo els fanàtics sermons en un castellà ditiràmbic del doctor Tarrés, canonge de la catedral i capellà de les Sagramentàries. Un dia, amb motiu del meu sant vaig anar a una missa seva de dos quarts d'una a la catedral, i a l’hora del sermó va dir que els soldats ‘nacionals’ que van anar a la guerra ‘no mataven els soldats de l’altre bàndol amb odi, sinó que mataven amb amor’. I jo vaig pensar ‘com pot ser això?’ No ho trobava normal. Com tampoc no entenia les prèdiques que feia el Pare Lladó sobre la puresa, una virtut que s’havia de conservar fins i tot davant l’amenaça de mort o de tortura. El meu pare em deia ‘No li facis gaire cas al pare Lladó’. Això era a l’època de la mort de la nena Josefina Vilaseca, d’Horta d’Avinyó, una ‘màrtir’ que es va voler comparar amb la italiana santa Maria Goretti”
 
Ja de ben petita, a les portes de la incipient adolescència, se li va despertar la vocació pel dibuix i la pintura: “En el fons érem nens de la guerra, o de la immediata postguerra. I ja s’entén que en aquells dies no hi havia gaire capses de colors ni gaire res. Com que no teníem llibretes, de vegades em deixaven algun llapis petit que jo aprofitava per fer dibuixos a l’interior dels sobres de les cartes de propaganda dels metges (de paper couché) que l’àvia ens feia girar per dibuixar a la part hàbil, i també a les esqueles (de cartolina) d’algun prohom o una gran dama quan n’enganxava alguna; aquelles esqueles, a més, estaven fetes d'un paper molt bo”.

Aleshores la menuda Pilarín dibuixava sense parar el que li semblava, a qualsevol lloc, i estava l’aguait de tot. D’aquesta manera va aflorar la seva condició d’artista “de manera natural; no tinc noció de quan vaig agafar el primer llapis, perquè era el meu joc preferit, una afició que ningú no em prohibia. Jo aprofitava les visites que venien a casa per dibuixar les seves cares amb els carbonets de la llar de foc. Durant les vacances d’estiu, també havia dibuixat siluetes de rostres a la sorra de la platja de Salou”.

Els seus models podien ser molt variats: "Una vegada vaig dibuixar l’alcalde de Vic, el senyor Joan Puigcerver, amb qui érem mig parents, i a qui la mare anomenava ‘Pepito Grillo’; al dibuix anava vestit de jaqué, a l’antiga moda, caminant en una processó. Aleshores la mare li va ensenyar el dibuix: ‘¡Mira qué ha hecho esta cría!; a mi em va fer molta vergonya. Una altra vegada va venir a casa el pintor Ceferino Olivé perquè volia veure algun quadre d’en Vayreda. Aprofitant l’avinentesa, els meus pares li van dir que jo també dibuixava. Llavors em va demanar que li ensenyés alguna obra meva i, morta de vergonya, li vaig mostrar un dibuix amb sant Josep, la Mare de Déu  i un borriquet fugint a Egipte. Quan el va veure, en Ceferino va exclamar: ‘ Ah! Està molt bé aquest bodegó de pomes’. Jo vaig quedar molt parada i no vaig gosar dir-li que no era un bodegó, ni hi havia cap poma. No hi tenia res a veure. Després, ja de més grandeta,  ens vam fer una mica amics quan ens trobàvem al tren”.

El cas és que va continuar "fent dibuixos com una boja; al col·legi de l’Escorial, les monges passaven de mi perquè a classe de matemàtiques no escoltava res i només dibuixava. També vaig anar una temporada a aprendre amb el senyor Salvador Puntí, que m’agradava molt. A les seves classes vaig conèixer i fer amistat amb un altre alumne, el pessebrista i dibuixant Josep Pagespetit. Poc després, quan vaig haver de triar un ofici per fer quan fos gran vaig dir a la meva família que volia dibuixar i pintar”.

Mentrestant, va començar a fer freqüents visites al Museu Episcopal de Vic, situat a molts pocs metres del seu domicili: “Hi anava sovint perquè a casa venia molta gent de fora, la majoria parents, a veure els meus pares. En Joan Maria Sala, el meu marit, deia que ‘aquesta teva família sembla l’estat de les autonomies’. I tenia raó, perquè tenia parents arreu: a Itàlia, Andalusia, Canàries, Anglaterra, Madrid... Quan alguns d’aquests familiars venien a Vic sempre els portaven al Museu i jo també hi anava amb ells. M’encantava entrar-hi. A més de la famosa mòmia egípcia, m’agradaven molt veure els dimonis del pintor gòtic Lluís Borrassà, que ell pintava amb ales de papallona, semblava que se’n rigués... També em va impressionar una pintura del mateix Borrassà,  on apareix Sant Antoni Abat temptat pel dimoni en forma d’una vampiressa a qui per sota del vestit li surten unes urpes en lloc de peus. Aquests detalls em semblaven molt bonics”.
 
Parlant de l’enderrocament de l’antic Museu Episcopal (aleshores se’n va dir ‘modernització’) a finals dels anys noranta del segle passat i de la seva reconstrucció a mans dels arquitectes Federico Correa i Alfonso Milà, explica que al contrari d’altres persones molt arrelades a aquell espai, “no em va saber greu que s’enderroqués i es fes nou. Aquell museu, jo me l’estimava molt. De fet, l’havia seguit i conegut prou, perquè vaig anar-hi moltes vegades a acompanyar el meu oncle Pep Cirera a visitar al doctor Junyent, molt amic seu. Recordo que en Junyent explicava que hi havia una mecenes nord-americana disposada a donar diners per fer un projecte neoromànic al MEV”.

Quan es va fer públic que es faria un museu nou “a mi em va semblar bé, però també vaig entendre que a algunes persones que s’estimaven aquell edifici, com mossèn Gros, els sabés greu la seva ‘modernització’. Tots els canvis son traumàtics. Tanmateix, el fet de poder exhibir els fantàstics retaules sencers sense estar partits va ser un dels factors que em van portar a acceptar el canvi.  Poc després de la seva inauguració, un dia vaig acompanyar uns austríacs a veure el nou edifici i van dir: ‘Aquest museu és  formidable perquè les seves parets són fetes expressament per a les obres que s’hi exposen. En canvi, a Àustria, tot son palaus antics on hi han encolomat les pintures”.

A Belles Arts. L’empenta de Marta Mata. ‘Cavall Fort’. El primer llibre: ‘El meu pardal’.

Recapitulant sobre la seva vocació artística, reconeix que a l’etapa d’estudiant li encantava “la història de l’art, i a l’escola treia bones notes en l’assignatura. Per això vaig proposar als meus pares estudiar alguna cosa emparentada amb l’art, però no m’acabava de decidir. Fins que un dia el meu germà Antoni em va fer pujar a la seva Vespa i em va portar a l’escola Llotja de Barcelona, un centre on vaig veure que els estudiants dibuixaven, i em va semblar bé. Llavors vam anar a Belles Arts, on tenien models en persona, feien bodegons, estudiaven a fons la història de l’art i en acabar la carrera quedaven llicenciats. I em va agradar més que la Llotja. Finalment, encara vam anar a veure una altra acadèmia i el meu germà em va dir: ‘Amb la informació que tens, suposo que ja t’has decidit’. I si, em vaig decidir per Belles Arts. I ara, passats els anys, en dono les gràcies”.

Va entrar a Belles Arts l’any 1959 i s’hi va estar fins al 1964. Va ser allà, cap al final de la carrera, on,precisament va conèixer la pedagoga Marta Mata, que la va introduir en el món professional. “Després de la guerra, els grans dibuixants catalans com Freixas o Ferrandis il·lustraven llibres en castellà. Aleshores, la Marta va venir a Belles Arts a buscar dibuixants nous i inèdits. Allà érem dos-cents estudiants -entre ells monges i capellans de Montserrat- que dibuixàvem gitanos en tanga i gitanes despullades. Després d’observar el panorama, la Marta ens va escollir a Fina Rifà, Maria Rius i a mi mateixa amb la finalitat d’il·lustrar llibres infantils per l’editorial La Galera. Suposo que deuria tenir un bon cop d’ull, perquè a les nostres edats totes tres encara dibuixem. Si no vaig errada, aquella iniciativa de la Marta Mata em sembla que va sorgir d’Òmnium Cultural, fundat feia poc de la mà d’en Carulla.  Un dels motius que van portar a buscar dibuixants que fossin d’aquí era la poca connexió de les temàtiques dels llibres que es publicaven amb la nostra realitat. En aquest sentit, la Marta deia  ‘no pot ser que els nens catalans vegin en un llibre que la gent del país menja blat de moro per esmorzar. Això no té res a veure amb el que veuen a casa seva’. I així van decidir fer llibres escrits, dibuixats i pensats en català”.

Si abans de la guerra Catalunya havia destacat en l’àmbit de la il·lustració infantil moderna, amb grans noms com Lola Anglada, Junceda, Xavier Nogués, Núria Llimona, Cornet, Apel·les Mestres o Opisso, i revistes com el Papitu, la guerra va trencar aquella dinàmica creativa. I no  va ser fins als anys seixanta que es va recuperar la tendència, amb il·lustradors vinculats a diverses col·leccions de llibres infantils i a Cavall fort, amb autors com Pilarín Bayés.
 
L’any 1964, poc abans d’acabar la carrera, la Pilarín va realitzar la il·lustració del Romancero Gitano, de García Lorca, que es pot considerar el seu primer treball d’una categoria remarcable: “Vaig fer aquelles il·lustracions amb la primera capsa de tintes de color (de la marca ‘Pelikan’) que em va regalar el meu cosí Candi Espona”. A la mateixa època, quan tenia dinou anys, va tenir l’oportunitat de descobrir nous horitzons gràcies a un viatge amb estudiants de filosofia a Itàlia i a Egipte: “Recordo que a Gènova vam comprar els diaris L’Umanità, Il Corriere della Serai l'Osservatore Romano. En el moment de pagar, el senyor del quiosc es va riure de nosaltres i ens va demanar: ‘On aneu, amb això?’ El cas és que nosaltres ens volíem assabentar de tot i saber què deien els diaris de fora. Era com treure el cap per la finestra”.

En aquesta mateixa època també va passar “un estiu ‘bomba’ a Antequera, a casa de la meva tia Carmela, que vivia en aquesta població malaguenya on es feien celebracions constants. Per mi va ser un període important d’obertura al món i a d’altres geografies. Jo allà era una mica exòtica per ser catalana, però hi vaig gaudir molt,  encara que també vaig descobrir l’evident diferència de classes que hi havia a Andalusia, i que ser català ens diferencia d’altres comunitats”.

El 1964 va ser un any molt especial per ella, durant el qual, a més d’acabar la carrera, va començar a treballar en projectes editorials amb cara i ulls, i també va contactar amb els impulsors de Cavall Fort, tot i que li va costar una mica entrar com a col·laboradora habitual en aquesta publicació: “Un dia, l’escriptor i promotor cultural Josep Tremoleda va venir a Vic a veure el bisbe per mitjà de Joaquim Onyós, i després es va presentar a casa i em va demanar que li enviés dibuixos meus perquè estaven a punt de publicar Cavall Fort i buscaven il·lustradors. Dies després, vaig trobar-me’l  casualment al carrer, a Barcelona, i vaig pensar que em felicitaria, i em diria que els meus dibuixos eren fabulosos, però em va dir que no podia entrar a Cavall Fort perquè, segons ell, jo feia uns dibuixos ‘despentinats’, i va afegir: ‘Podràs entrar quan estiguin pentinats’”.

Aquell mateix any va publicar a través de l’editorial La Galera El meu pardal, el seu primer conte per a nens: “Aleshores es publicaven pocs llibres en català, i si se’n publicava algun, era un gran esdeveniment. Recordo que vam voler distribuir El meu Pardal a Mallorca, sense èxit, perquè no ens havíem adonat que allà el mot ‘pardal’ era sinònim de l’òrgan sexual masculí. L’Aurora Diaz-Plaja sempre em deia en broma: ‘Pilarín, tens el consol d’estar present a les millors col·leccions eròtiques de la Illa’. Ben mirat, els únics exemplars que es van vendre a Mallorca van ser a persones que ho van trobar curiós”.

Després de publicar aquest primer llibre, Josep Tremoleda que l’havia vist, al cap d’un any va tornar a Vic a veure el bisbe i també es va presentar a casa de la Pilarín: “Em va venir a veure i em va dir: ‘Veig que ja has pentinat una mica els dibuixos, ara ja pots treballar a Cavall Fort’. Curiosament, ben aviat es va convertir en un fan meu. Ara penso que aquella duresa seva potser em va anar bé, perquè vaig entendre que per prosperar m’havia d’esforçar encara més”.
 
La seva feina per a l’editorial La Galera i els dibuixos publicats a Cavall Fort, la revista en català dirigida per Albert Jané, van ser els seus primers treballs. Poc després, ja a principis dels anys setanta, va començar  a treballar per a l’editorial Martín Casanovas on va publicar una sèrie de llibres sobre la Història de Catalunya (col·lecció Llavor), il·lustrats amb tinta xinesa i llapis de colors sobre cartolina. Aquesta col·lecció va esdevenir emblemàtica perquè va apropar els nens a Catalunya, a les seves institucions, festes, tradicions, música, rondalles, història i geografia… Fa vuit anys, al 2012, aquesta col·lecció es va reeditar i actualitzar, aquesta vegada a Edicions 62.

Originalitat dels dibuixos. Casament. Oriflama i altres publicacions.

De mica en mica, la producció de la Pilarín va començar a ser remarcable en volum, però també en la consolidació d’un estil molt personal, imaginatiu, inconfusible i original. I això fins avui. Tal com recorda la historiadora M. Àngels Ferrer “va ser la bibliotecària Elvira Molas qui va descobrir-li la varietat i les possibilitats dels llibres il·lustrats a l’antiga biblioteca Balmes de Vic”. I més enllà d’alguna crítica inconsistent, és evident que la ninotaire vigatana al final va acabar excel·lint en aquesta disciplina artística. La mateixa Ferrer també recorda en la seva biografia que “un professor de Belles Arts li retreia a la Pilarín que es decantés massa pels colors vius del romànic que veia al Museu Episcopal de Vic i que, certament, és una influència important en la seva obra”. Passats els anys, la Pilarín matisa que “aquell professor per corregir l’excés de color em feia pintar amb un sol color, ocre, perquè fos com Sert, em deia”.

Enmig de tot aquest batibull professional i dels seus primers passos en l’ofici, el 1965, un any després de sortir de Belles Arts, es va casar amb el vigatà Joan M. Sala Claveras, de Can Mateu, amb qui ja festejava des del 1959, quan va començar la carrera, i amb qui va tenir quatre fills: Maria, Roger, Martí i Marga: “A en Joan, que era la pera, el vaig conèixer quan ell estudiava la carrera tèxtil a Terrassa; era un dels caps dels boy-scouts, i tenia molta consciència social, d’entitat i de país. I també un bon nas per la literatura i l’art en general. Llegia molt i estava al corrent de les avantguardes. Vaig aprendre moltes coses al seu costat. I encara que el casament va suposar un canvi de vida, no vaig pas deixar de treballar; és més: la meva família sempre ha estat una font d’inspiració que avui continua amb els nets”.

Però tonem a la faceta de ninotaire. La seva dedicació a l’ofici la va portar a col·laborar amb diverses publicacions que s’encavalquen en el temps. Així, a a més de Cavall Fort i les editorials, també va començar a fer dibuixos per la revista Oriflama, una publicació adreçada als joves, nascuda a Vic a l'empara del Bisbat, que va existir del 1961 al 1977: “Em va agradar molt col·laborar-hi,  sobretot perquè era un mitjà que donava opinió lliure, una cosa que en aquell context llavors no feien els diaris”. De fet, a Oriflama es patia habitualment per una sovintejada repressió per part de les autoritats en forma de multes, censures i d'altres entrebancs.

Més tard, els problemes econòmics d’Oriflama van abocar la revista a mans de Jordi Pujol (a l’època de Banca Catalana) i més tard d'Anton Cañellas.  Tanmateix, l'excessiva identificació de la capçalera amb Unió Democràtica de Catalunya, el partit que liderava Cañellas,  a banda d’altres factors, l’any 1977 van portar Oriflama a la seva desaparició. Val a diu que un dels puntals de la revista va ser Josep Maria Huertas Claveria, que hi va escriure des del 1968 fins al 1974. Quan hi va entrar, ho va fer en la qualitat de director per exigència de la ‘Llei Fraga’ del 1966, que requeria que aquest càrrec l’havia d’ocupar algú amb carnet de periodista. Huertas va deixar de ser-ne el director el 1970 per una amenaça de tancament, encara que es va mantenir dins del consell directiu fins al 1974.
 
Poc després de la mort de Franco, van encarregar a la PIlarín dibuixar l’acudit diari d’El Correo Catalán, una tasca que va desenvolupar durant dos anys. Cal remarcar aquest mitjà va ser un dels predilectes de l’oposició al franquisme i va arribar a ser el segon rotatiu més important de Cataluña, darrere de La Vanguardiai davant d’El Noticiero Universal. Durant una temporada, Huertas Clavería -considerat un dels referents contemporanis del periodisme català, pel seu periodisme social, de proximitat i servei-, simultaniejava la seva feina a Oriflama i a El Correo Catalán. D’aquella època, la Pilarín també recorda amb afecte el vigatà Wifredo Espina, que durant disset anys va ser sotsdirector del diari, on va destacar per la seva popular columna Cada cual con su opinión.

A partir del 1978 va començar a publicar regularment una vinyeta al periòdic osonenc El 9 Nou, on ha estat dibuixant ininterrompudament fins als nostres dies. Tanmateix, la llista de publicacions on ha abocat el seu enginy  és molt més àmplia: El Mot (de Sant Pere, de Torelló); el setmanari juvenil Rodamón; la revista L’infantil (que amb els anys va passar a dir-se Tretzevents)..., i moltes altres publicacions. On porta més temps col·laborant és a El 9 Nou, “on sempre he tingut carta blanca i mai no m’han dit ‘no parlis d’això o d’allò’. L’acudit d'El 9 Nou, ha estat la finestra que m’ha permès  llançar una opinió personal de l’actualitat des d’una mirada d’adult. Això sempre ho he agraït molt!”.

Entremig de tot aquest llarg i fructífer període de més de mig segle de dibuixos, a partir del 1983 i fins avui, sota l’epígraf de Petites històries, ha publicat de 300 llibres -i encara continua fent-ho- amb l’Editorial Mediterrània, alguns dels quals s’han traduït a nou idiomes, essent el primer el dedicat a Salvador Dalí. Posteriorment van venir destacats escriptors, artistes, ciutats, entitats i tradicions, tot plegat amb textos molt rigorosos i amb il·lustracions molt detallistes i ben documentades. Per alguns estudiosos, Petites Històries han esdevingut la col·lecció de llibres de cultura per a infants més extensa a Catalunya, i els seus contes permeten explicar d'una manera amena als més petits de casa nostra i d'arreu del món qui som, com som i d'on venim.

La idea de fer aquesta col·lecció d’Editorial Mediterrània, impulsada per Eduard Fornés “va sortir de la gran exposició que es va fer en temps del conseller  Max Canher sobre Dalí. Llavors van veure que era interessant fer més llibres d’aquest estil i em vam proposar fer-los, encara que mai vaig pensar que en resultaria una col·lecció tan extensa. Jo anava il·lustrant les biografies de grans personatges a mida que m’anaven fent propostes”.
 
Cal destacar, també, la seva posterior tasca il·lustradora des de 1997 a la col·lecció de llibres de llocs o monuments, adreçats a nens de 6 a 10 anys, d’Edicions Miguel Sánchez, amb textos de diversos autors. Entre els volums editats destaquen els centrats en La Alhambra, Los Reales Alcázares de Sevilla, Toledo, Granada, Segòvia, el monestir de l’Escorial, Bruges (Bèlgica), El Madrid dels Àustries, Cáceres,  La Mezquita de Córdova o  El Palacio Real de Madrid, Santiago de Compostela....

Un miler de llibres publicats. En Pau i la Laia. Maria de Luna.

Des dels seus inicis fins avui la Pilarín ha publicat gairebé 1.000 llibres. Tanmateix, l’èxit i la popularitat de la seva obra no podria explicar-se sense els contes d’en Pau i la Laia, publicats per Eumo des de fa més de trenta anys i amb més d’un milió d’exemplars venuts arreu del país. Aquests llibres, que han acompanyat l’aprenentatge lector de diverses generacions, s’han publicat amb la idea de ser llegits per nens i nenes de 7 a 9 anys.  En Pau i la Laia són dos personatges de ficció nascuts al 1988, que van ser concebuts amb la finalitat de ser el fil conductor d’una col·lecció de contes i quaderns pensada per ensenyar a llegir i escriure. La idea va sortir d’Adelina Palacín i Assumpta Verdaguer, aleshores mestres d’educació infantil de Vic, que de seguida van trobar la complicitat de la dibuixant Pilarín i la col·laboració d’Eumo Editorial, que va publicar les històries. Els contes van aconseguir un èxit comercial gairebé immediat, gràcies a una responsabilitat compartida: l’inconfusible traç de la Pilarín, que va posar cara i ulls als personatges, i l’ànima i el cor que hi van reflectir les seves guionistes, Palacín i Verdaguer.

En els diferents volums de la sèrie, en Pau i la Laia viuen episodis relacionats amb les festes tradicionals de Catalunya, com Sant Jordi, la nit de Sant Joan, la castanyera, el Tió, el Carnestoltes o la mona de Pasqua; els lectors -nens i nenes- també hi poden trobar explicades situacions quotidianes que podran identificar amb el seu propi món: les relacions amb la família i amb els amics, els hàbits a casa i a l'escola o les seves aficions. Els textos, molt entenedors, i les il·lustracions, molt riques en detalls, afavoreixen la comprensió i ajuden a fomentar l'hàbit lector. La Pilarín es mostra molt satisfeta que “molts nens en edat escolar hagin après a llegir amb els contes d’en Pau i la Laia.  Crec que són uns llibres ben fets, amb unes historietes molt maques ideades per l’Adelina i l’Assumpta, que els infants s’han agafat amb afecte”.

Encara que sigui molt difícil -i probablement injust- destacar creacions pròpies d’entre un miler, hi ha alguns treballs per als que ella té una especial predilecció: “Un llibre que em va agrada molt de fer va ser el del Palau de la Música Catalana, un espai que em tenia el cor robat, que presentava alguna dificultat, i em va permetre concentrar-me dibuixat la perspectiva. També m’ho vaig passar molt bé fent el llibre sobre la meva avantpassada Maria de Luna, la dona del rei Martí l’Humà. D’altra banda, em va agradar molt dibuixar els Contes dels Capsflorits i el llibre de la Pedrera, escrits per la meva filla Margarida”.

Llibres i dibuixos en tots els formats.  Traduccions. Biografies il·lustrades. El Gravat Crosta.

Amb el pas dels anys, la prolífica i productiva ninotaire ha treballat tots els formats: el dibuix animat, la il·lustració de llibres de contes, els de caràcter didàctic i de tots els àmbits: història, geografia, biografia, etnografia, narrativa..., a més d’imatges soltes com felicitacions, calendaris, cartells, abecedaris i sil·labaris, mapes, àlbums, papereria, tires de còmic, acudits, auques, ceràmiques, caricatures, fulls de mà, pintures murals, joies, objectes de tota mena, jocs interactius o ninots en volum (gegants), nadales, fulletons, postals, invitacions de casament, recordatoris de comunió o de bateig, anuncis, adhesius, punts de llibre, logotips, esqueles o recordatoris de morts (sense necessitat de conèixer el personatge difunt)...  També ha pintat un retaule per a l’església de Sant Roc (Gurb), ha treballat amb empreses de jocs infantils i de mobles i ha pintat molts quadres en format mitjà que ha donat a conèixer, principalment, a través de la Galeria El Carme de Vic (tancada el gener del 2019).
 Més enllà dels centenars de quadres i murals, escultures,  plafons,  habitacions i parets senceres de botigues, o de llars d’infants infantils pintades per ella, té molta obra original que no s’ha imprès: “Sempre he estat una mica grafòmana, perquè allà on hi havia un espai blanc sempre m’ha agradat posar-hi alguna cosa. Soc una avançada dels grafits i de fer coses al carrer. Segueixo els grafits i crec que n’hi ha de molt interessants.  Ben mirat, aquest gènere de pintura mural és una manera de tornar l’art al carrer, que de vegades pot semblar un museu”.

Un àmbit de reproducció dels seus dibuixos són els parcs lúdics infantils, que a Catalunya sumen un centenar, començant per Vic. També hi ha un Parc Aqüatic a l’Hotel Central Parc de Lloret de Mar. Una faceta habitual en ella és la seva col·laboració en infinitat d’exposicions i actes benèfics on ha regalat molts dels seus dibuixos: “No ho he comptat mai, però deuen ser moltíssims, tones...  De vegades, tota aquesta activitat tan fecunda obeeix a la por de ser mandrosa, perquè ser mandrós és espantós. Ara em vaig fent gran, però no em considero mandrosa”. La prova d’això és que, a part dels llibres i dibuixos publicats als mitjans de comunicació, ha presentat centenars d’exposicions, i com a premi a la seva inesgotable dedicació al dibuix, l’any 1991 la Generalitat de Catalunya li va donar la Creu de Sant Jordi i, l’abril del 2011, amb motiu de l’Any Pilarín, la ciutat de Vic li va concedir la Medalla d’Or de la ciutat. Per aquest motiu es va fer una gran exposició antològica titulada Benvinguts al circ de la Pilarín, que va itinerar per diverses ciutats de Catalunya.

A tot aquest ingent treball, que requereix moltes hores de dedicació, cal afegir-hi molts desplaçaments i viatges per qüestions professionals, una vuitantena de visites anuals a allà on sigui a les escoles que la requereixen, la seva participació en jurats de concursos, xerrades, entrevistes i programes de ràdio i televisió.

Comentant que alguns dels seus llibres han estat traduïts a nou idiomes, considera que, tal com diuen els lletraferits ‘traduir és trair’, i que “segurament tenen una part de raó. En el cas dels meus llibres és trair en part, però també és donar a conèixer l’essència del  llibre. Jo no puc pas calibrar la qualitat de la traducció dels llibres que he fet sobre Gaudí i Miró, per exemple. La traducció de textos de poesia pot tenir la seva importància, però en una biografia il·lustrada relativament simple, el més important és donar a conèixer el personatge. Les traduccions en general van a càrrec de les editorials que van a una fira del sector i compren els drets de publicació dels llibres. Un llibre meu, L’Univers a la mà, per exemple, que ve a ser un viatge per la ciència i la història fins a l'origen mateix del cosmos, té un text elaborat  per la Sònia Fernández-Vidal, una noia que és física quàntica. Aquest llibre està traduït al turc, coreà i xinès. Això vol dir que algú es va enamorar del llibre en una fira”.

Més enllà dels llibres didàctics, els més divulgats de la Pilarín son els de caràcter històric relacionats amb Catalunya, encara que també n’ha il·lustrat molts de lligats a d’altres geografies: “He fet una mica de tot. I encara que és veritat que sovint m’he dedicat a l’àmbit català, també he dibuixat escenes, monuments, paisatges i guies turístiques ambientades en diverses zones d’Espanya i de fora. D’altra banda, he il·lustrat llibres lligats a poetes andalusos, que n’he fet una bona colla. L’Albert Jané, director de la revista Cavall Fort, de vegades deia que ‘som intel·lectuals de fer feines’. No ho considero pas despectiu i hi estic d’acord. Fer feines està molt bé. Tan és treballar com fer feina. Això sí, procurant fer-la sempre bé”.
 
Ja s’ha dit més amunt que havia il·lustrat biografies de grans prohoms i personatges molt rellevants en tots els àmbits, com Dalí. Però n’ha fet molts més: Teresa de Calcuta, Sant Joan de la Creu, Bernadeta de Lourdes, Joan Miró, Gaudí, Picasso, l’abat i bisbe Oliba, Camilo José Cela, Josep Pla, Jacint Verdaguer, Gabriela Mistral,  Goya, Pau Casals, Toulouse Lautrec, Tarradellas, Mark Twain, Garcia Lorca,  Andreu Nin, Santiago Rusiñol, Josep Maria de Segarra, Torras i Bages, Pau Casals, Ildefons Cerdà, Àngel Guimerà, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Rafael Casanova, Josep Anselm Clavé, Tàpies, Pompeu Fabra, Ernest Lluch...

Ella és conscient que la fama dels grans prohoms no pot amagar la trajectòria d’altres personatges que podrien passar desapercebuts. “Les editorials per les que he treballat també m’han permès donar a conèixer persones que han fet coses importants poc conegudes, com ara artistes que sense ser primeríssimes figures van destacar a la seva ciutat. És el cas de l’escultor Apel·les Fenosa, un artista arrelat a el Vendrell i que es va projectar al món, essent premiat per la UNESCO i rebent la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i de Barcelona (1987)”.

En el cas de Vic, la Pilarín va il·lustrar, en un llibre de petites biografies locals, la figura del bohemi vigatà Anton Nofraries. Sense pretendre exagerar la categoria artística del personatge, conegut com a Gravat Crosta, aquest home compartia l’espai de la seva  biografia amb la d’altres personatges populars vigatans: “Al Gravat Crosta, jo l’havia conegut bastant. Recentment, vaig anar a veure el material trobat a les golfes de la masia de l'Aymerich, on va aparèixer bona part del seu llegat: negatius i fotografies, llibres i quaderns, dibuixos i aquarel·les, algunes de les quals estan tractades amb molta frescor; són un encant i demostren el domini de la perspectiva que tenia l’autor”.

La ninotaire parla amb propietat del Gravat Crosta: “Tenia un esperit bohemi que probablement es devia a que havia tingut algun desengany amorós. Amb la meva mare, cada vegada que es trobaven pel carrer -vivien a pocs metres de distància- , acostumaven a parlar en anglès i feien pràctiques d’aquesta llengua. També era amic del meu oncle Pep Cirera, que passava temporades a Vic, durant les quals visitava en Nofraries”.

Del seu oncle Cirera en va aprendre moltes coses: “Era una home molt viatjat que havia estat als EUA, a Japó, Sibèria i a Rússia durant l’època del primer comunisme. També m’explicava coses dels anys vint, i donava la seva visió de l’Alemanya nazi, on ell havia treballat una temporada, i que considerava ‘un autèntic desastre, un país on a cada casa hi havia un espia o un delator’. S’ha de recordar que en aquella època Espanya estava a favor d’Alemanya i que quan els nazis van perdre la guerra, en Franco es va canviar de bàndol, però se li va veure el plumero. El dictador era molt astut, però no era tonto; podia ser un criminal, però no era pas un babau. Són les coses que m’explicava el tio Cirera quan venia a Vic, després de visitar el Gravat Crosta”.

Funcions d’un llibre: aprendre i passar-s’ho bé. El món dels infants.

Una vegada a la Pilarín li van demanar que pensés una definició de ‘llibre’ i va dir: “’Un llibre és un contenidor de paper i tinta d’alta seguretat per guardar idees, per saber, per divertir-se…’  Un llibre serveix per aprendre, però en bona part també per passar-s’ho be. Son dos objectius que poden anar perfectament lligats. I un dibuix pot ajudar a entendre, a decorar, a comunicar. Potser és cert que de vegades val més que mil paraules”
 
Les armes i els materials que utilitza per fer els seus dibuixos són molt diversos: “Tècnicament soc molt dolenta. Habitualment utilitzo la ploma -la plomilla- i la tinta xina, que son de l’any del catapum o de la Maria Castanya. Però al moment d’acolorir faig servir una tècnica mixta amb aquarel·la, llapis i de vegades retolador. I si he de fer obres de gran format  utilitzo la pintura acrílica. Al moment d’elaborar les meves obres no soc una artista gens experimental: m’interessa el resultat i el que vull dir; els camins per arribar-hi son indiferents”.

Davant l’evidència que bona part de la seva obra va adreçada als infants, reconeix que “tots  portem un nen a dins. Un nen curiós, tafaner i sovint innocent. En el meu cas la nena que porto és la que s’enfilava a dalt dels arbres, una mica mico. Quan jo era una nena, el món dels adults em semblava interessant, però no acabava a d’entendre la realitat del seu llenguatge. Una vegada una tia meva va dir: ‘Es veu que aquesta noia es molt amiga d’un matrimoni... ‘. Davant la meva estranyesa, la mare em va dir ‘És amiga d’ell’. I vaig entendre que entre els adults hi havia hi havia un marro espantós. El món dels nens era més simple. Quan jo era petita, a Vic les xafarderies tenien molta importància i la canalla copsàvem coses d’aquí i d’allà i anàvem lligant caps. I quan ho posàvem en comú, d’això les monges en deien “males converses”. I ens anàvem a confessar; no és que fóssim xafarderes,  sinó més aviat curioses, i de vegades amb una certa malícia. Em semblava un mon interessant. Encara que també érem innocents, perquè no vèiem malícia en res; si escoltàvem algú que deia ‘aquest senyor dorm amb no sé qui’, nosaltres pensàvem: ‘Es clar, deuen estar molt cansats’”.

És conscient que se l’encasella en el dibuix infantil: “Ho veig normal perquè de llibres amb dibuixos se’n fan més per a nens que per adults. Quan després de conèixer la Marta Mata vaig començar a dibuixar, vaig quedar col·locada en aquest carril, el dels llibres infantils com els d’abans, que estaven plens de dibuixos i ‘estampes’. Un exemple mític podria ser el llibre Les extraordinàries aventures d’en Massagran, il·lustrat amb els meravellosos dibuixos d’en Junceda. Amb el parèntesi de la guerra i una part de la postguerra, aquesta mena de llibres van deixar de fer-se. I quan jo vaig començar a dibuixar, va semblar que el meu estil anava millor per als nens i va arribar un moment que em vaig especialitzar. De tota manera, si quan faig els dibuixos, el text va adreçat als adults, dibuixo pensant en els adults, i si va adreçat als nens, dibuixo pensant en els nens”.

És de l’opinió que a Catalunya hi ha un fenomen que s’hauria d’estudiar: “Fins que no van aparèixer Cavall Fort, hi havia molt poques publicacions per a nens i nenes en català. En canvi, molts nens i nenes, i també adults, van aprendre català llegint El Patufet, la revista infantil il·lustrada, escrita en català, publicada a Barcelona fins gairebé al final de la guerra, que va tenir una popularitat extraordinària. Fins i tot molts anys després de ser publicades, ja després de la guerra, les famílies les llegien gairebé d’amagat, quan es guardaven a les golfes de les cases. El Patufet va ser un petit fenomen lligat al catalanisme. En Tremoleda solia repetir que ‘no serem mai normals fins que al Molino fessin un espectacle de revista en català’. Per això ens convé molt, encara avui, tenir aquest punt d’excel·lència en les publicacions infantils en català”.

La família. Els horaris. Les vacances. Diabetis.  El bosc de ribera. Els gallarets. Dieta i gastronomia.

Cap al final de la llarga conversa mantinguda a l’ombra, al jardí de la casa de la Creu del Mercer, se’ns acosta la Marga, que és la filla de la Pilarín que habitualment fa les funcions de secretària personal i mànager de la ninotaire. Ens porta una mica de cafè i aigua per refrescar la gola: “La Marga és la tercera filla. Amb en Joan vam tenir quatre fills: la Maria, la gran; després van venir en Martí, la Marga i el Roger. La Marga m’assessora en tots els àmbits de la meva feina. Parla amb les editorials i em representa quan hi ha propostes de publicar llibres; és molt millor comercial que jo, que soc molt dolenta i no sé vendre res. Fa anys vaig conèixer el pintor Coll Bardolet, un artista de Campdevànol molt lligat amb Vic i amb Valldemosa, a Mallorca. Era un excel·lent venedor de la seva obra que mai no va tenir agent comercial, tot i que n’hi van oferir des dels EUA i des de molts altres llocs. En el meu cas, els darrers 25 anys de carrera sort n’he tingut de comptar al meu costat amb la Margarida, que és un bona companya professional i sap prioritzar les coses”.
 
Arribats en aquest punt de la conversa, abandonem una mica les qüestions més directament relacionades amb la seva trajectòria biogràfica i professional, i en endinsem en temes més transversals, relacionats amb els seus gustos, aficions, lectures i el lleure en general, sense oblidar la seva visió sobre la transformació de la ciutat de Vic i la seva implicació amb la política catalana.

Per començar explica que durant l’any fa poques vacances: “La meva feina m’agrada tant que a l’hora de dibuixar no miro mai prim. Em llevo i la primer cosa que faig és venir a l’estudi en bata, amb la idea de veure què he de fer durant el dia i mirar si tinc alguna cita o alguna trobada amb algú a l’agenda. Després em vesteixo i treballo tot el matí fins a l’hora de dinar, que ve el meu fill Roger i m’avisa si vull dinar. Llegeixo el diari i faig una hora de migdiada, un costum al que m’he anat acostumant de gran. I cap a treballar altre cop. Cap al tard, de vegades ve a veure’m alguna amistat o he d’anar a Vic per fer algun encàrrec. I després de sopar torno a dibuixar, sovint mirant la tele”.

Donada la seva condició de diabètica, comenta que durant el dia “aprofito per caminar una hora a pas una mica lleuger. Aquesta malaltia la porto força bé. De caminar, ho faig regularment, encara que els espants -que també fan pujar el sucre- no els controlo. El metge m’ha recomanat que camini amb regularitat, una pràctica molt saludable que puc desenvolupar fàcilment al jardí, encara que també tinc l’avantatge de viure a molts pocs metres del riu”.

Per ella, passejar pel costat del Gurri (un topònim que prové del basc i significa ‘vermell’, a causa del color dels fangs que transporta l’humil rierol) “és un plaer constant, perquè està ple de paratges íntims i exuberants, com la resclosa de Benages, la de l’Albanell, o l’entorn de la font dels Frares, uns indrets que acostumo a visitar”. Un dels seus racons preferits és el pont d’en Bruguer, una magnífica construcció gòtica del segle XIV (declarat monument historico-artístic nacional), situat a dos quilòmetres de casa seva i on pot accedir per la vora del riu. “Ja he explicat abans que quan era petita, amb una colla de nens i nenes hi anàvem en bicicleta i ens acostàvem a la font i, després, anàvem a casa la meva tia, a la roureda del Cantarell, un impressionant bosc centenari. De tant en tant encara hi vaig”, rebla.

La Pilarín creu que es pot caminar sol o acompanyat: “Les dues modalitats les trobo gratificants. Perdre’s sol és molt bonic, però s’ha de procurar no quedar empantanegat en el fang. El que més m’agrada és contemplar la varietat de flors i plantes que adornen el camí. Els anys que plou, la vegetació fa una presentació estelada. Començant per la florida dels esbarzers, els soguers, la ginesta, els pixallits, els botons de Sant Joan o les margaridoies..., encara que la meva predilecta és el gallaret, una flor llampant molt popular i elegant, que tanmateix simbolitza la vida efímera. Si en fas un ram es panseix en tres minuts”, explica, mentre recorda les passejades en companyia de la seves amigues “Berta, que és farmacèutica, i Provi que ha sigut una gran professora de dibuix. Mentre caminem juntes parlem de coses intranscendents, de quan érem petites. De vegades toquem la política, però amb un cert distanciament per no sucumbir al pànic. És molt agradable tenir converses lleugeres, suaus i amables, com la marinada”.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jajajajaja US PENSÀVEU QUE AQUEST ESTIU NO PODRÍA??? Encara n’hi veig amb cor