Josep Villena, fill de Manlleu, és doctor en Ciències Biològiques. Va estudiar a la Universitat de Barcelona i després va continuar la carrera d'investigador a Toulouse, a França, i a diversos centres dels Estats Units, entre els quals la Universitat de Berkeley. Tornava a Catalunya el 2007 en virtut d'un contracte Ramón y Cajal a l'Institut de Recerca de la Vall d'Hebron (VHIR). L'equip que lidera estudia els mecanismes moleculars que regulen el balanç energètic de l'organisme i controlen la glucosa, i quines alteracions donen lloc a malalties com l'obesitat, la resistència a la insulina o la diabetis. Osona.com i El 9 Nou l'entrevisten en el marc del Talent Convidat, una iniciativa de Creacció que difon l'expertesa d'osonencs i osonenques en sectors ben diversos. El darrer any també s'ha sumat al projecte la Universitat de Vic.

Expliqui'ns amb paraules senzilles a què es dedica el seu laboratori.

Mirem d'esbrinar els mecanismes pels quals el nostre organisme acumula greix i quan aquest greix deixa de ser funcional i deriva en patologies diverses, com ara la diabetis tipus 2 o l'obesitat.

En general, tendim a odiar-lo, però el greix corporal ens fa falta...

No només emmagatzema energia en forma de triglicèrids, que ens són útils quan estem en dejú, quan fem exercici... Si no que els últims anys s'ha vist que té una funció endocrina molt important. El teixit adipós secreta una gran varietat de molècules que controlen múltiples funcions de l'organisme. El greix, per tant, és absolutament necessari, però també cal tenir-lo dins d'uns marges. En excés esdevé disfuncional, aleshores apareixen els problemes de salut.

Malalties com l'obesitat o la diabetis són avui comunes, però no ho eren en temps passats. Què ha canviat?

Les darreres dècades han assolit proporcions epidèmiques i és cert que la gran qüestió rau en el fet que n'ha disparat la prevalença. Possiblement són diversos factors ambientals: l'alimentació, hàbits de vida més sedentaris, contaminants... No tenim les causes gaire clares per saber a qui culpabilitzar.

"Homes i dones metabolitzem i emmagatzemem el greix de manera diferent"

Quins són els mecanismes que regulen el balanç energètic del nostre organisme?

Nosaltres ens centrem en els gens que hi estan implicats: quins fan que metabolitzem el que mengem de forma més o menys eficient, quins que s'acumuli greix i quins activen i posen en servei aquestes reserves.

Factors com el sexe biològic o el microbioma hi han de tenir a veure per força...

N'hi ha molts que influeixen. El sexe n'és un. Homes i dones metabolitzem els greixos de manera diferent, igual que no els emmagatzemem de la mateixa manera ni en quantitat ni localització. En general, les dones solen tenir-ne una mica més, la qual cosa suposa un avantatge, mentre que els homes l'acostumem a acumular a la zona de la panxa. El microbioma –els microorganismes que conviuen amb nosaltres– també tenen un paper important, ja que ens ajuden a metabolitzar els aliments. Llavors hi ha la configuració genètica de cadascú i factors ambientals com la dieta o fer més o menys exercici.

Què és la metainflamació? Quin paper té en malalties com l'obesitat?

Aquest concepte fa referència als processos inflamatoris que tenen lloc al teixit adipós en condicions d'obesitat. S'hi infiltren cèl·lules del sistema immune, similar a quan ens fem una ferida, però amb la diferència que tot i ser en baix grau, persisteixen en el temps. La inflamació converteix el teixit adipós en disfuncional i de retruc es veuen afectades altres funcions de l'organisme.

"Les cèl·lules també pateixen si no ens cuidem. Això dona lloc a alteracions"

Com ho estudien tot això? Amb animals, persones, simulacions...?

Fonamentalment treballem amb animals i amb models cel·lulars. Els animals els modifiquem genèticament per investigar el paper d'un determinat gen en patologies com l'obesitat. En humans seria molt més complicat, per ètica no podem dur a terme certes intervencions, tot i que sí que fem alguna cosa relacionada amb programes dietètics.

També coordina el projecte OBESIMM, d'estudi dels efectes del dejuni intermitent en la inflamació i la immunitat dels pacients amb obesitat.

Hi treballem junts diversos centres europeus. L'objectiu és posar dades als efectes del dejuni intermitent sobre la salut, principalment la salut immunitària, les defenses de l'organisme. La idea parteix d'estudis que assenyalen que el patró d'alimentació d'estar un període llarg de temps sense menjar és positiu en pèrdua de pes i salut metabòlica, però no s'han explorat els efectes específics sobre el sistema immune. Ara, però, explicar qualsevol resultat seria molt prematur. Tot just estem en fase de recollida de mostres i inclusió de pacients al programa.

De dietes se'n posen de moda tot sovint. I també sovint falta que a darrere hi hagi evidència científica.

Sens dubte. N'hi ha moltes que no tenen fonament clínic i que fins i tot poden arribar a ser perjudicials per a la salut. Jo no soc nutricionista, però qualsevol expert o endocrinòleg us diria que una bona dieta ha de ser equilibrada. Incloure tota mena d'aliments, però controlant les calories i sense excessos de greixos saturats ni sucres simples.

"El dejuni intermitent podria afavorir el sistema immunitari"

Què passa a les nostres cèl·lules quan no ens portem bé?

És complicat, no ho sabem prou. Contestaria que la cèl·lula no està feliç i no acaba de funcionar bé, la qual cosa pot donar lloc a alteracions i efectes nocius.

El futur passa per tractaments personalitzats segons la genètica i el metabolisme? Es podrien acabar prevenint així l'obesitat o la diabetis?

És la idea. Hi ha tota una sèrie de factors ambientals controlables i més o menys definits, però en termes genètics cadascú presenta la seva pròpia configuració. Això explica que calgui un abordatge absolutament individualitzat. El problema és que ens cal precisió mil·limètrica: saber quin és el paper de cada gen i com influeixen en els paràmetres que volem mesurar de la persona en qüestió.

Els últims mesos hem sentit molt a parlar de l'Ozempic, un fàrmac que ajuda a perdre pes.

És una solució real per a un problema real com l'obesitat mòrbida. L'Ozempic ja s'utilitza des de fa una mica més de temps per tractar la diabetis i està provat que té un impacte important en el control del pes corporal. Per a persones amb obesitat mòrbida, una malaltia que compromet la vida, pot ser molt beneficiós. El que no està justificat és prendre-'l simplement per un lleuger sobrepès o pel desig de millorar la figura, ja que això es pot solucionar revisant la dieta i fent exercici. No pot ser que la gent que realment necessita el fàrmac ara es trobi que no n'hi ha de disponible.

"L'Ozempic és una solució real per a un problema real: l'obesitat mòrbida"

També s'apunta a la restricció calòrica com a estratègia per allargar la vida. La recerca ho ha demostrat?

Tenim evidències científiques que és així en molts organismes, des de la mosca i cucs fins a mamífers, rosegadors i primats. En humans encara no està del tot demostrat, però en principi no hi ha raó per pensar que hagi de ser diferent.

Va estudiar i doctorar-se a la Universitat de Barcelona, però també ha desenvolupat la carrera a França i als Estats Units. Quan va marxar?

El 1999. En acabar la tesi, la primera idea va ser continuar no gaire lluny, a Toulouse, a quatre hores d'aquí, per provar què era realment la ciència com a modus vivendi. Després d'un any i escaig, vaig marxar als Estats Units. Els nord-americans continuen sent punters en recerca biomèdica.

Hi ha grans diferències amb Europa?

Amb Espanya i Catalunya, abismals. És una qüestió de recursos. Als Estats Units se n'hi aboquen i això fa que atreguin molt talent, es genera un ambient enriquidor i d'investigadors líders en els seus respectius camps. Això porta a desenvolupar idees que aquí ni tan sols són somiables.

"Per viure més i millor, exercici i una dieta equilibrada, sense excessos calòrics"

És una decisió política, no?

Els beneficis d'una recerca forta són evidents. Els líders en desenvolupament tecnològic de fàrmacs no els tenim al nostre país. Són als Estats Units, a Alemanya, França, Suïssa...

Com va anar que tornés a Catalunya?

Més aviat va ser casual. Als Estats Units hi estava molt bé, però va sorgir la possibilitat de demanar un contracte Ramón y Cajal. En aquell moment a Catalunya hi despuntaven centres molt atractius. Vaig pensar que era una oportunitat de tornar a casa i continuar desenvolupant la carrera científica.

La va encertar? S'hi està bé a la Vall d'Hebron?

Sens dubte. És un lloc molt potent en recerca translacional, estem molt enfocats a solucionar problemes directes dels pacients.

"Els recursos en recerca biomèdica als Estats Units són molts més que aquí"

Si no hagués estat científic, Josep Villena s'hauria dedicat a...

Ja és difícil de dir. No m'ho he plantejat mai.

On va estudiar?

A l'escola Casals Gràcia i, després, a l'institut de Manlleu. Crec que en aquell moment ni tan sols tenia nom o, si és així, no el recordo. De petit sempre m'havien agradat les ciències i tot el que impliqués remenar i descobrir el perquè d'alguna cosa. No em veig en cap altre camp.

Amb tot el que sap sobre el metabolisme dels éssers humans, doni'ns alguna pista sobre què fer per viure més i millor. Què inclouria en un bon estil de vida i què descartaria?

No hi ha secret. Una dieta equilibrada, sense excessos calòrics, i fer exercici físic. Només aquestes dues coses poden millorar molt la nostra salut.