A mitjan segle XX, les botes d'aigua van substituir de manera massiva les sabates de l'època. Així, en pocs anys, els esclops van passar a ser una indumentària del passat i, com a conseqüència, molts esclopers van perdre la feina. Tot i que no s'hi ha dedicat des de sempre, a Taradell encara perdura un escloper en actiu, en Josep Pratdesaba.
En una entrevista amb l'ACN, explica que el seu objectiu és que el patrimoni que representa l'ofici d'escloper pervisqui i no quedi en l'oblit. Encara hi ha qui n'hi compra un parell en alguna de les fires on va per tot Catalunya, i també en fa per esbarts, però fa temps que l'activitat va deixar de ser un negoci. Uns 100 anys enrere, un parell d'esclops valien 2 pessetes, ara valen uns 65 euros.
Preservar l'ofici
Que no quedi en l'oblit. Amb aquesta premissa, Josep Pratdesaba treballa incansablement per fer difusió del que per ell és un bonic passatemps. S'hi va començar a dedicar quan es va prejubilar, però des de ben petit, quan vivia a pagès, aquest món li cridava l'atenció.
A més, a Taradell hi havia l'escloper Jordi Coll, que va morir el 2009, de qui destaca que era un "gran mestre", a qui es mirava sempre a les fires, escoltava i seguia els seus passos.
- L`escloper de Taradell, Josep Pratdesaba, fent esclops al petit taller que té a casa seva.
- L.Busquets/ACN
Trobar totes les eines per esdevenir escloper no li va ser fàcil. "Avui dia podem comprar tot a través d'Amazon, però d'eines d'esclops no n'hi ha per internet", assegura. Així que va haver de recórrer mercats antics de trastos vells per poder-ne comprar, però d'altres les va haver de construir ell mateix.
En el petit taller que té a casa, Pratdesaba mostra amb orgull i dona tota mena de detalls de les destrals d'escalabornar, l'aixol o les diferents tribes d'ala de mosca. Un ric patrimoni, també lingüístic, del que en fa gala quan explica tot el procés de creació.
Entre les seves eines, també hi té culleres, botavants o cantells. Tot plegat, li serveix per elaborar un calçat que surt d'una peça que ha anat a buscar prèviament al bosc.
Una de les coses que més li agrada, explica, és l'olor que desprèn la fusta quan la comença a treballar: "La fusta és una matèria viva i el tacte que té és molt agradable".
- L`escloper de Taradell, Josep Pratdesaba, fent esclops al petit taller que té a casa seva.
- L.Busquets/ACN
Josep Pratdesaba fa servir les eines amb delicadesa i destresa per anar desmuntant el tronc de fusta i convertir-lo en una sabata funcional. Pot semblar fàcil, però explica que tots els moviments estan calculats al detall.
Una de les coses que més li agrada quan fa un esclop és el temps que requereix. Ho contraposa amb el món "ràpid" en el que viu la societat: "Avui dia tot és de plàstic, i correm molt per tot".
Els esclops, però, "necessiten" fer-se a poc a poc: "Cada vegada que en faig recordo aquella gent que ens van deixar el seu mestratge, que durant tota una vida van fer un ofici i que estimaven la natura i treballaven els seus materials".
Per acabar els esclops, l'artesà explica que els "fuma", com es feia antigament amb les bigues de les cases de pagès, per protegir-les de les arnes. Amb tot, però, aquesta s'ha convertit en una tasca complicada per les restriccions amb les cremes pel risc d'incendi i la contaminació.
Esclops no només pels pagesos
A principis de segle, els esclops els feien servir els pagesos, però també tota mena d'artesans i treballadors a les fàbriques.
A Osona, els pellaires n'utilitzaven a la indústria hegemònica de l'època, però també al mar els pescadors feien servir els esclops quan sortien a pescar.
Evitaven la humitat, però també que es tallessin als peus, per exemple. Hi havia qui hi posava palla a dins, "perquè feia com de coixí, o com si fos una plantilla". "Ara hi ha qui es canvia els mitjons quan es mullen, doncs abans es canviava la palla de l'interior dels esclops", explica Josep Pratdesaba.
Els feien servir "fins que els sortia la punta del peu", però per norma general els podien arribar a durar mig any, "poc més", explica l'escloper.
A l'Estat espanyol, els esclops formaven part del dia a dia d'un gruix molt gran de la població treballadora, fins que entre el 1949 i el 1951 van arribar les botes d'aigua, de plàstic o de cautxú, les anomenades katiuskes, i l'ofici va entrar en declivi molt ràpid. Molts d'aquests esclopers, explica Pratdesaba, van haver d'anar a treballar al tèxtil o a la construcció.
- L`escloper de Taradell, Josep Pratdesaba, fent esclops al petit taller que té a casa seva.
- L.Busquets/ACN
Els esclops a Europa
Els veïns europeus també feien servir esclops. Durant la Primera Guerra Mundial, els soldats alemanys tiraven àcid a terra perquè els soldats francesos no poguessin avançar, recorda Josep Pratdesaba.
Així, l'única manera d'avançar era caminar amb esclops (sabot, en francès), i els esclopers francesos "no donaven l'abast": "Fins i tot els esclopers de l'Alt Empordà feien esclops pels soldats francesos", explica l'artesà de Taradell.
Però si hi ha un país que popularment s'associa amb els esclops, aquest és Holanda. Pratdesaba admet que això li fa "una mica de ràbia": "Aquí a Catalunya hem portat tants esclops com s'han portat a Holanda", destaca.
El problema va ser que, amb l'arribada de les botes d'aigua, el govern holandès va aprofitar per "protegir" l'ofici i permetre que els artesans s'hi poguessin continuar guanyant la vida, protegint també el patrimoni i la tradició: "A Catalunya ens van fer quatre pantans i prou", lamenta.
El futur de l'ofici
L'escloper de Taradell recorre fires arreu de Catalunya i explica històries i el seu ofici. Assenyala que el satisfà molt poder fer la transmissió oral de tot aquest coneixement, sobretot als més petits, que ho desconeixen per complet. També li agrada molt parlar amb gent gran, perquè ell pot aprendre coses noves.
Explica que li faria il·lusió veure un relleu a la seva feina, però també és conscient del context actual i del fet que no es pugui viure exclusivament d'un ofici gairebé desaparegut: "Hauria de ser una persona que li agradés molt, però no s'ha donat encara".
