Una explicació del significat de les paraules d’aquest títol, pas a pas. Aprendre, entès com la part essencial de les activitats educatives necessàries perquè els humans adquirim coneixements que en integrar-se, adequadament, es consolidaran al llarg del temps. Ser metge o metgessa: concisament és obtenir la certificació que s’han culminat amb èxit els estudis corresponents al grau de Medicina seguint els objectius i els plans d’estudi vigents en cada moment en centres acreditats. A la pràctica suposa dedicar sis anys de la vida d’un o d’una, en general, jove a aprendre la base del que serà la professió que ha escollit. Fer bé de metge: no és el mateix que ser-ho. Cal una formació addicional i demostrar que s’està capacitat per portar a la pràctica les competències assolides. Per fer de metge cal, legalment, ser-ho; però alguns poden ser-ho sense fer de metge en el sentit majoritàriament entès. Aquí em referiré als professionals que, en proporcions o dedicacions diverses, atenen la salut de les persones, imparteixen docència a diferents nivells o fan recerca bàsica o clínica amb uns estàndards de qualitat reconeguts. Actualització: acció de posar al dia un tema. Imprescindible: que és del tot necessari. Visió acadèmica: la que aporta l’experiència perllongada en una institució d’educació superior.
La meva reflexió volia estar centrada en l’espai Europeu, però en Medicina, com en tants altres temes, es fa difícil homogeneïtzar aquesta Europa en eterna construcció. En la meva experiència, no massa llunyana, presidint una societat científica europea d’una especialitat mèdica he viscut aquestes diferències entre països, sovint inexplicables. Així, doncs, ho faré en un àmbit més local pressuposant que hauria de ser més senzill.
Repassem com va evolucionant l’aprenentatge de la Medicina al nostre entorn d’un jove principiant a través dels successius períodes de la seva formació. La primera etapa, com a “estudiant” a una Facultat de Medicina, seguint per la formació de postgrau fent una de les especialitats oficials en centres sanitaris acreditats (sistema MIR) o cercant una formació en altres països. Fins aquí ja hi haurà dedicat, com a mínim, 10 o 11 anys de la seva vida, i seguint per una carrera professional de varietat i durada més heterogènia. Sempre haurà d’estar aprenent el reconegut tòpic de l’aprenentatge al llarg de tota la vida (lifelong learning) atesos els canvis que es produeixen, i especialment en el darrer segle, dels coneixements de les ciències de la salut i del seu entorn.
L’aprenentatge en aquesta professió depèn de tres fets essencials: la formació rebuda, les mateixes capacitats/competències i la forma com s’actualitzen (auto o heteroavaluació). En termes generals l’estructuració, intensitat i uniformitat dels sistemes avaluadors va decreixent en intensitat al llarg de la vida professional del metge. El bon professional conrea, activament, l’actitud d’aprendre sempre. A l'adquisició de les competències necessàries li sumarà l’enriquiment d’una profitosa experiència continuada.
La rapidesa de com està canviant el món hauria de tenir una influència cabdal en la formació mèdica. Veiem, de tota manera, que algunes iniciatives considerades necessàries no han estat encara implementades, tal com estaven pensades. Malauradament, la limitació de l’aplicació del pla Bolonya en el grau de Medicina (any 1999) o de la llei d’ordenació de les professions sanitàries (LOPS) en la formació d’especialistes (any 2003) són, al meu entendre, dos exemples paradigmàtics. La conseqüència és que el sistema educatiu, per una raó o altra, es va endarrerint respecte al que la societat actual, i la futura, requereixen i requeriran.
Centrant-nos, per exemple, en la formació a les Facultats de Medicina (sis anys): els estudiants entren per les notes de la selectivitat, unes avaluacions que es basen, en gran manera, en l’anàlisi dels coneixements de diverses matèries que poc analitzen algunes competències que hauria de tenir un futur metge o metgessa i, en canvi, inclouen d’altres que no són fonamentals. Mal inici, això explica que la trobada amb la realitat dels estudis universitaris faci que una proporció important d’estudiants estiguin exposats a problemes emocionals, de burnout o de desadaptació, fruit d’una realitat no esperada i/o d’una elecció equivocada de la professió.
Per altra part, els plans d’estudi actuals donen poc marge de maniobra atenent les normatives acadèmiques vigents que no prioritzen certs continguts i una metodologia que s’apropi al tipus de metge o metgessa que la societat del futur precisarà. La medicina és una ciència aplicada, per tant, els coneixements de ciències bàsiques i clíniques han de ser realitats properes des dels primers contactes amb l’aprenentatge de la professió. Altrament són matèries que no s’entenen coordinades.
En aquest sentit, un canvi imprescindible ha de ser que a l’estudiant se l’entreni, o ja vingui entrenat, per a un aprenentatge autèntic, és a dir que entengui el que està aprenent (aprenentatge deductiu) i no pas que memoritzi sense rumiar en profunditat (“empolli”) per oblidar-ho immediatament després de l’examen corresponent. L’experiència ens diu que tot el que s’aprèn entenent-ho difícilment s’oblida. No és casualitat que els metges experimentats sàpiguen que, com altres coses a la vida, s’aprèn més dels errors que dels encerts, és a dir que l’autoaprenentatge per una mala experiència no s’oblidarà mai més (un exemple: el nen al que li passa el corrent quan fica, per curiositat, un objecte metàl·lic punxant en un endoll).
Ser i fer bé de metge ha de basar-se a qüestionar-se, constantment, el perquè de les coses: fer-se bones preguntes per intentar trobar les respostes encertades. Això és aplicable a la pràctica clínica, a la recerca i a l’ensenyament de la Medicina. Si simplement memoritzem els fets sense entendre per què succeeixen perdem un marge enorme per l’aprenentatge deductiu i, també, de creativitat tot i que tinguem molta experiència. És aquí on la tecnologia ens aportarà molta informació i ajudarà a la Medicina en aspectes memorístics, la intel·ligència artificial ja ens ha demostrat que és imbatible en aquest terreny. Una altra cosa és trobar explicació al “perquè de les coses” que ens preocupen als humans, els robots no ho saben tot llevat que els hi expliquem i programem. Com gestionar la informació per prendre les millors decisions en cada situació és quelcom que hem de fer millorant la salut, en sentit ampli, dels éssers humans. I aquí, en el camp de la formació dels metges, encara tenim un ampli marge. Això sí, amb la tecnologia de copilot i no pas de suplantació fraudulenta, ho dic aprofitant les dades d’avui mateix que fan referència a determinades empreses que basades en algoritmes poden fer treballs fraudulents de fi de grau universitaris o s’ofereixen per fer tesis doctorals.
Per tant, cal fer una actualització urgent de l’aprenentatge lligat a la pràctica de la professió.
Hi ha punts que s’han treballat, però que no estan donant, fins ara, els millors resultats per aconseguir els objectius esmentats. Això, circumstàncies no controlables a part, depèn que l’anàlisi sigui el correcte. Destacaré alguns d’aquests temes en forma de qüestió sense donar les solucions que haurien de ser, moltes d’elles, fruit d’un debat seriós i decidit entre les institucions responsables i que, sens dubte, ens hauria de permetre avançar, amb visió de futur, cap a un horitzó més clar:
- És possible millorar els criteris d’accés als estudis de Medicina?
- Hi ha consens a mitjà-llarg termini de la necessitat de metges en el futur?
- Estem d’acord en com ha de ser aquest professional de cara al segle XXII?
- Pensem que els plans d’estudi actuals a les Facultats de Medicina tenen marge de millora? Com?
- Cal actualitzar el concepte del professionalisme en Medicina? Com?
- Com podem definir millor les capacitats docents dels ensenyants?
- Com es pot captar talent jove per millorar la docència?, i la recerca?
- Com adequar l’avaluació del pas de les Facultats a l’entrada a la formació postgraduada (MIR).
- Quin paper ha de tenir la mentoria dels aprenents en el grau i en el postgrau? Com?
- Com millorar la participació, en els sistemes educatius i de salut, dels beneficiaris d’una bona pràctica de la Medicina?
Malgrat els canvis accelerats abans esmentats, fets com ara néixer, prevenir les malalties, emmalaltir, curar, pal·liar i morir és impensable, ara per ara, que no deixin de ser inherents als éssers humans. Ara bé, avançar-nos als esdeveniments sempre és guanyar temps i, també aquí, esperem que els avenços tecnològics, en bones mans, ens ajudin a la prevenció de fets indesitjables inherents a la globalització establerta i de futur incert (catàstrofes naturals, accidents, pandèmies, injustícies socials, guerres, apagades generals del subministrament elèctric) i també a fets concrets que influeixen en la pràctica de la Medicina i difícil de preveure la seva evolució (necessitat de metges o d’especialistes?, feminització de la professió mèdica?, hospitals del futur, coordinació interprofessional en salut, els avenços de la recerca i el seu impacte, etc.). En resum, confiem que els pronòstics dels visionaris actuals afinin més preparant el futur. Al mateix temps, no ens adormim i trobem respostes a les preguntes reals que, a hores d’ara, ens ocupen i preocupen... i que creiem necessitades d'una actualització imprescindible.