"Catalunya ha assolit el sostre del món". Així és com l'expedició catalana capitanejada per Conrad Blanch anunciava el 28 d'agost de 1985 que, per primer cop a la història, havia assolit el cim de l'Everest. 40 anys després d'aquesta gesta que va significar un gran pas per a l'alpinisme català, alguns dels protagonistes recorden a l'ACN com va ser aquell moment i analitzen els canvis que ha experimentat l'alpinisme.

"Va ser una experiència molt intensa i exigent", explica Blanch, que recorda que s'havien fet dues expedicions anteriors fallides. Per celebrar-ho, s'han organitzat un seguit d'actes a Taradell aquest dijous 28 d'agost, com ara una caminada, la preestrena d'un documental i una taula rodona amb els expedicionaris.

L'expedició catalana que l'any 1985 va fer el cim més alt del planeta (8.848 metres) estava formada per catorze alpinistes catalans i tres xerpes nepalesos. A banda de ser la primera expedició catalana que trepitjava el cim de l'Everest, també va ser la primera expedició occidental que ho feia per l'aresta nord-est, a la banda xinesa, que fins aleshores havia estat reservada a grups de la Xina i el Japó. I ho van aconseguir en plena època de monsons. Concretament, van ser tres els alpinistes de l'expedició que van fer el cim -Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès-, juntament amb els xerpes nepalesos Shambu Tamang, Narayan Shresta i Ang Karma.

Un d'ells, Carles Vallès, creu que "l'èxit" de l'expedició va ser que "es va crear un grup format pels millors alpinistes catalans del moment". "L'equip promotor va tenir l'encert de trobar persones que teníem un extens currículum, que havíem obert diferents vies i que havíem estat en gran alçada; va ser mèrit de tot l'equip, cadascú va poder aportar el seu gra de sorra", recorda. Per la seva banda, el cap de l'expedició, Conrad Blanch, destaca que aquesta experiència els ha unit per sempre: "Ens ha quedat una relació de molta amistat i molt sentiment, quan ens trobem és com si tornéssim a estar junts de nou".

Un descens accidentat

La fita assolida per l'expedició Caixa de Barcelona no va ser fàcil i així ho demostra el fet que ja s'havia provat dues vegades abans -el 1982 i 1983-. Xavier Pérez, un dels integrants de l'equip i també un dels alpinistes que havia estat en les expedicions anteriors, recorda que la feina d'una expedició és "mèrit de tot un equip, entre tots s'aconsegueix pujar al cim". També creu que a l'expedició del 1985 s'hi va afegir el factor "de la sort" amb una "finestra" de condicions meteorològiques favorables que els va permetre rematar la feina.

Els alpinistes van acabar fent el cim passades les quatre de la tarda i se'ls va fer de nit amb el descens. Per això, quatre d'ells -dos van poder baixar- van haver d'improvisar un bivac a 8.600 metres d'altitud. Finalment, a les quatre de la tarda de l'endemà van arribar al camp base per retrobar-se amb la resta de companys d'expedició. "Mai abans hi havia hagut un registre escrit d'éssers humans que haguessin resistit una nit en aquella alçada sense fer servir oxigen artificial", rememora Vallès. Relata que van resguardar-se en un forat que van fer a la neu i van passar la nit tots quatre abraçats per donar-se escalfor uns als altres.

Poema de Brossa i els Segadors

Fa quaranta anys, tant la societat com el món de l'alpinisme eren "completament diferents, el país tot just sortia d'una dictadura", recorden els alpinistes. "Havíem tingut poques ocasions d'aixecar la veu, i va ser el moment de fer-ho en nom de tants i tants muntanyencs i alpinistes catalans que ens havien precedit i que no havien rebut cap reconeixement", explica Vallès. Pel cap de l'expedició, Òscar Blanch, aquesta va ser una fita emblemàtica pel país i expressa que ho van viure amb un component de "sentiment català".

Els expedicionaris recorden l'anècdota que el poeta Joan Brossa va escriure'ls el poema Oda sextina a uns catalans intrèpids, perquè la duguin al cim de l'Everest i precisament un d'ells, Òscar Cadiach, va llegir-la en el moment de la coronació. Minuts abans, Cadiach va comunicar per ràdio als companys del camp base una frase que ha fet història: "Catalunya ha assolit el cim del món". Al seu torn, ells van fer sonar Els Segadors a través de l'emissora, de manera que l'himne es va poder sentir enmig de les muntanyes de l'Himàlaia.

Dificultats en les comunicacions

En aquell moment, les comunicacions no eren ni àgils ni fluides com ara, i, per enviar informació des del camp base ho feien a través un sistema complex de tèlex i ràdio que podia trigar dies a arribar al destinatari final. "Tot el procés durava tres dies anant molt de pressa", rememora Vallès. Una altra de les coses que han canviat és el material, tot i que Vallès admet que van tenir "la sort" de "portar les darreres innovacions que hi havia en aquell moment, tant pel que fa a la roba com de proteccions". De fet, creu que el canvi més important és en el pes: "Segurament el mateix equip que portàvem aleshores ara pesaria un 30 o un 40% menys".

Sorpresa per la repercussió de la gesta

Els expedicionaris no s'esperaven la gran repercussió que va tenir la seva gesta: "Ens van quedar parats de la rebuda que vam tenir en arribar a Barcelona i de l'escalf de la gent", recorden. De fet, centenars de persones els van rebre en la seva arribada a la capital catalana, i la plaça de Sant Jaume també es va omplir de milers de seguidors. Tots els integrants de l'expedició van sortir al balcó del Palau de la Generalitat. Aquesta fita els ha acabat marcant a tots i Blanch assegura que els vincles entre ells "perduraran per sempre". "Qualsevol de nosaltres estaria disposat a fer el que calgui per algú altre del grup. Les cordades són per sempre", expressa.