El problema de l'accés a l'habitatge ocupa cada cop un espai més rellevant a les polítiques públiques i a ciutats com Barcelona s'ha convertit en el principal motiu de preocupació ciutadana. Per poder fer plans de futur, créixer i avançar com a societat és necessari garantir el dret a un habitatge digne, però el problema s'enquista, tant en l'accés al lloguer com a la propietat, i alguns experts ja assenyalen les causes i les possibles solucions.

Segons un estudi d'OBS Business School, vinculada al Grup Planeta i a la UB, la problemàtica es pot desgranar en tres "grans mals": Un mercat desajustat, la paràlisi burocràtica per poder construir, i una "fiscalitat penalitzadora". L'oferta d'habitatge és escassa per la demanda de la societat i el creixement poblacional i això provoca que hi hagi zones de Catalunya on els preus s'han enfilat un 70% en els últims deu anys.

Amb la bombolla immobiliària que va petar el 2008 es van disparar els preus per després caure sobtadament vora el 33% el 2014. En qüestió de dos anys de l'esfondrament de preus, es van tornar a registrar màxims nominals en llocs com Palma, però tot i que el preu fos superior al de la bombolla, la realitat és que encara són lluny del viscut en aquell moment. Treballant amb termes reals i corregint la inflació i la devaluació monetària pertinent, Palma es troba vora el 10% per assolir el registres reals d'aquell aleshores, segons l'estudi. Per aquesta raó, l'informe justifica que el mercat actual no és comparable amb el de la bombolla immobiliària.

Salaris i cost de l'habitatge, a dues velocitats

El que sí que és real és que el preu de l'habitatge ha pujat més que els salaris en l'última dècada. Per exemple, segons el portal de lloguer i compra Idealista, Barcelona bat rècords mes rere mes sobre el preu per metre quadrat. Per altra banda, Girona també ha superat els preus disparats del 2007 i el càlcul global de Catalunya encara es manté a 1,7% de la bombolla gràcies a Lleida i Tarragona, que queden lluny d'aquelles xifres prèvies a l'esclat de la crisi.

Mentre que el cost de compra d'un habitatge a Catalunya ha augmentat vora el 40% des del 2013, el salari mitjà brut ho fa fet només la meitat, un 23%. Xifres encara més sagnants amb l'habitatge de nova construcció: de mitjana s'ha encarit 100.000 euros -un 61%- en onze anys.

En altres paraules, mentre que l'any 2013 una persona havia de destinar íntegrament el seu salari brut anual durant set anys per adquirir una propietat, ara per adquirir-ne un de nova ha d'invertir-hi el de dos anys més.

Molta població, poca construcció

El creixement de la població (en 30 anys Catalunya ha passat de 6 a 8 milions i les projeccions apunten als 10 el 2050) condiciona la demanda d'habitatge i en un context en què l'oferta és limitada, el preu augmenta sense límit pel poc pes que encara té al mercat l'habitatge públic. L'informe assenyala l'augment de la població, principalment impulsat per l'arribada de gent estrangera, i el contraposa amb la quantitat d'habitatge nou.

A tot, això cal sumar-li el canvi que s'ha viscut a Espanya respecte a la visió estrangera sobre les propietats a l'estat espanyol. L'estudi exposa que l'any 2008, el valor que percebien els estrangers en comparació al cost en els seus països d'origen era similar o fins i tot major i això implicava que per comprar havien de tenir una alta capacitat econòmica. Ara, en canvi, els habitatges d'altres països europeus com França, Holanda i Alemanya han incrementat notablement els preus i des de fora es veuen "barats" els immobles que hi ha a la península.

L'augment de l'oferta abaixa els preus?

En segon lloc, l'informe assenyala la falta de sol per construir. En un article de Nació es va constatar que, tot i que la teoria i diversos casos pràctics mostrin com l'augment de l'oferta fa disminuir preus, Catalunya i el cas del lloguer no és així: els municipis que més construeixen no tenen lloguers més baixos.

L'informe explica que la carència de terrenys finalistes per poder-hi iniciar promocions dificulta l'oferta -i el possible preu final de compra-, especialment en les zones com Barcelona, on hi ha major activitat econòmica, i, per tant, una major demanda d'habitatge.

Una "fiscalitat penalitzadora"

I, en tercer lloc, per l'OBS Business School la fiscalitat castiga més que beneficia. La càrrega impositiva a l'habitatge, des de la seva aprovació de construcció fins a l'entrega de les claus, "encareix un 45% el preu de l'habitatge", asseguren. I es creu que amb el que s'obté, tot i l'augment del parc d'habitatge social de lloguer, el pressupost que s'hi destina és insuficient per arribar a la meta marcada de tenir un 20% del parc de protecció social. A la regió metropolitana de Barcelona no arriben al 3%.

L'objectiu d'aquesta pressió fiscal és desincentivar la inversió en aquest bé bàsic -i redistribuir la riquesa-. Però, aquest actiu vital és "ben" aprofitat a Espanya, ja que és una de les principals fonts d'estalvi de la classe treballadora: representa el 70% del patrimoni d'un gran gruix de les famílies, dada que es troba 10 punts per sobre de la mitjana de l'OCDE.

Amb tot això, a l'administració pública se li gira feina per tal de posar remei a un problema que ofega famílies, priva de futur i devalua la capacitat adquisitiva de la classe mitjana i la baixa mentre enriqueix la més alta.