Tan cert és que l'habitatge no opera igual a Barcelona que al Garraf com que cada vegada hi ha més ciutats de l'entorn metropolità que travessen situacions que abans només es detectaven a la capital. En aquest sentit, i amb l'accés a una llar com a debat creixent a Catalunya, un nou informe retrata àmpliament la realitat del que es coneix com a Regió Metropolitana de Barcelona, que comprèn des del Maresme fins al Penedès, comptant-hi també el Baix Llobregat, el Vallès Oriental o el Vallès Occidental. L'estudi, analitzat per Nació, ofereix dades que expliquen des de quanta gent i per què vol canviar de casa fins a les que detallen com els nord-americans acumulen els pisos més grans, mentre que naturals de l'Índia o el Pakistan són els que viuen més atapeïts. 

Algunes de les dades que s'expressen, a més, són clau per al futur de l'habitatge a l'entorn metropolità. De fet, a partir d'enquestes es conclouque gairebé la meitat dels habitants de la regió haurà canviat, o voldria haver-ho fet, de pis en una sola dècada (2018-2027). L'informe "El parc de l'habitatge a la ciutat de Barcelona i la Regió Metropolitana de Barcelona" l'ha elaborat la consultora Daleph per encàrrec del Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB), un organisme consultiu de l'Ajuntament amb participació dels agents socials. Repassem cinc fites d'aquesta anàlisi de 91 pàgines sobre l'accés a una llar en un context d'auge de preus, canvis demogràfics i noves regulacions.

Pisos protegits: encara testimonials, sobretot a la capital

Si una màxima uneix tots els discursos, tant polítics com dels col·lectius socials, és la necessitat d'ampliar el parc social d'habitatge, el que defuig els costos i les normes del lliure mercat. Sovint s'esmenta el 2% com a xifra referencial del punt en què ens trobem actualment pel que fa a l'habitatge assequible, mentre que la mitjana europea voltaria el 9% i alguns països el superarien de llarg, però això no és permanent ni igual entre tots els territoris. Així, l'estudi constata que ara mateix només hi ha 65.112 habitatges protegits a tota la regió metropolitana, on es comptabilitzen més de 2,2 milions de pisos i cases. Això suposa un 2,79% del total d'opcions residencials. És a dir, que la pràctica totalitat dels pisos que existeixen (97,2%) operen al lliure mercat. Salvador Illa ha anunciat aquesta setmana, gràcies a acords amb els municipis, la construcció de 21.289 de forma immediata a tot el país i pretén arribar a 50.000 pel 2030.

Sigui com sigui, ara la distribució territorial mostra diferències substancials. Per exemple, a Barcelona és molt magre. Es queda en un 1,97%, una xifra molt similar a la del Maresme. Altres zones, com ara el Baix Llobregat Nord -amb poblacions com Martorell, Sant Andreu de la Barca o Esparraguera-, o el Vallès Occidental Est -amb Sabadell o Cerdanyola del Vallès- freguen el 5% del parc d'habitatge social, més del doble que el de la capital en termes relatius. Es constata urgència per fer créixer pisos amb fórmules protegides. Això inclou la construcció d'habitatge, però també l'adquisició de pisos ja existents. 

La gran incògnita dels pisos buits

Un dels grans fronts assenyalats els darrers anys, tant pels col·lectius pel dret a l'habitatge com per les esquerres, ha estat intervenir, i fins i tot expropiar, pisos buits. Aquests immobles sense ús són els que sovint acaben sent ocupats per la urgència per obtenir un sostre o l'acció de màfies. Una de les principals incògnites és dimensionar aquesta part del pastís residencial. A Barcelona s'ha produït el debat. Durant el govern de Xavier Trias (CiU) es va arribar a parlar de 31.000 habitatges buits a la ciutat, unes xifres que l'Institut Nacional d'Estadística (INE) elevava fins als 88.000 casos, i en qualsevol cas un volum de pisos que Ada Colau (BComú) va assenyalar com a gran segment a mobilitzar. A l'hora de fer un registre més estricte, però, els Comuns van topar amb la realitat de les dades. Aquestes s'havien magnificat i els sortien només 12.500 pisos buits a la capital. 

Ara bé, què diu l'informe sobre la regió metropolitana i per què es produeixen aquests desajustaments? L'anàlisi renovada apunta que hi ha dues fonts per saber la dada i que les dues tenen limitacions. Una de les maneres de mirar-ho és a partir de les dades del registre de pisos buits la Generalitat creat el 2015 que assegura que a la Gran Barcelona, on hi ha més de 2,2 milions d'habitatges, només hi ha 11.868 pisos deshabitats. Aquesta dada, però, és una llista que només fa constar els habitatges que s'han comprat en un procés d’execució hipotecària o mitjançant la dació en pagament, i fins i tot hi inclouria com a "buits" els ocupats sense cap títol habilitant.

L'altra font és la que emet l'INE a partir d'un estudi que fa cada 10 anys. Estudia el consum elèctric de cada pis i, si hi ha menys d'una 24a part de l'electricitat consumida per la mitjana de llars de la zona, el computa com a buit. Segons aquestes dades, hi hauria uns 200.000 pisos on no hi viu ningú a la Regió Metropolitana de Barcelona. L'investigador Luis Fernández, de Daleph, apunta, però, que aquesta anàlisi de l'INE es va fer el 2020, en plena pandèmia, quan molta gent va marxar a segones residències, els pisos turístics van quedar buits i les rutines habituals es van estroncar. "La nostra hipòtesi és que les distorsions de la pandèmia fan que no ho puguem quantificar bé fins d'aquí a uns anys", resol Fernández, en referència a la pròxima investigació de l'INE del cens d'habitatges.

Estatunidencs amb pis gran i asiàtics anxovats

Fa uns mesos, Nació visualitzava la Catalunya anxovada, ja que una de cada deu llars disposa de menys de 15 metres quadrats d'espai per persona. L'informe va més enllà i explica aquesta tendència a partir d'un altre element clau: l'origen dels habitants. En un moment en què, a banda dels migrants que arriben de països del sud global, cada vegada hi ha més persones que venen de països de l'anomenat Primer Món i amb alt poder adquisitiu com són els expats o els nòmades digitals, les diferències d'origen donen pistes de com es reparteix el mercat. S'assenyala que a pisos de més de 95 metres quadrats els estrangers més comuns són nord-americans (6,2%) i els nascuts a Oceania (5,6%). Una estadística que supera tant la franja dels que venen d'altres punts de l'Estat -el 4,8%- com els de la resta de la UE (4,6%).

L'informe assenyala que "per norma general" els residents a la regió metropolitana provinents de països més pobres resideixen en "condicions més precàries, amb una menor superfície d’habitatge total i per persona". Tant és així que, mentre que només un 6% de la població de la Gran Barcelona viu amb menys de 10 metres quadrats per persona, entre els nascuts a l'Índia o el Pakistan el percentatge s'enfila al 40%. És a dir, que gairebé la meitat dels vinguts del sud de l'Àsia viuen en habitatges massificats, una tendència en una de cada quatre persones d'origen subsaharià.

La meitat de la població, de mudança

Es constata també la dificultat de fer arrels o la cerca constant d'un lloc millor o més ajustat a les necessitats. A partir de l'Enquesta de Cohesió Urbana realitzada per l'Institut Metròpoli l'any 2022, que preguntava tant a qui havia canviat de pis els cinc anys anteriors com a qui tenia previst fer-ho els cinc anys següents, es va descobrir que "al voltant de la meitat de la població ha canviat o té previst canviar d’habitatge en el període 2018-2027". Això colpeja especialment la capital, que supera per poc el 50% dels enquestats. La meitat dels barcelonins (50,7%) pensa que el 2027 viurà en un lloc diferent d'on ho feia el 2017. 

"És especialment greu la situació del 15% que preveuen canviar d’habitatge dues vegades en només deu anys, amb les dificultats que això pot arribar a comportar pel que fa a l’estabilitat vital o a l’arrelament", apunta l'informe del CESB. Tanmateix, les raons són diverses. El més habitual dels canvis de pis ja consumats és millorar la casa o l'entorn (35% a Barcelona i corona i 40% a la resta de zones de la regió), seguida de tenir descendència o d'altres motius familiars (al voltant del 28% a l'Àrea Metropolitana i del 33% a la resta de la regió), i l'ofec econòmic o la no renovació del contracte de lloguer (25% a la capital catalana, i per sobre del 20% a la resta de l'entorn).

Llars més massificades, llars més solitàries

Un altre element d'interès per fotografiar els habitatges de la Gran Barcelona del futur és saber com estan ocupades ara les llars i com ha canviat. Això, però, implica assumir els canvis demogràfics. Per exemple, una curiositat és que, contra el que pot semblar, la capital catalana té menys habitants que el 1991 (un 1% menys) i més pisos construïts (18% més), però això no ha fet més fàcil l'accés, sinó al revés. Això té a veure, segons els autors de l'informe, amb diverses realitats: l'existència d'una població més envellida "que tendeix a viure sola sovint" o a unitats de convivència més petites "degut a la tendència dels joves a tenir menys fills". També es recorda que hi ha 10.000 pisos turístics -si bé això podria canviar a partir del 2029- i altres que no es dediquen als residents permanents, com passa amb els lloguers de temporada.

Sigui com sigui, ara la composició de les llars catalanes —que l'informe equipara en aquest cas a la regió metropolitana— accentua els pisos d'una sola persona i la massificació creixent d'alguns immobles. Així, entre el 2013 i el 2020, es van més que doblar les llars de sis persones o més. Es va passar de l'1,4% dels habitatges catalans en aquesta situació al 2,9%. En el mateix període es va confirmar una tendència a l'alça, tímida però constant, de llars unipersonals. Ja són el 26%.