Ja hi som. Ha passat un any més, un any amb alts i baixos, somriures i plors, naixements i morts, en definitiva un miserable any més que anem sumant a un còmput del qual ja n’hem perdut el compte -potser per sort nostra-. Un any més i aquest misteriós personatge torna a fer acte de presència a diaris, revistes especialitzades, magazines, webs culturals, etc, ella rep el nom ni més ni menys de: “La Crítica” (com bé sabreu em cenyeixo sempre al terreny musical) .
“La Crítica” no te res a veure amb les crítiques artístiques que hom pot trobar-se habitualment als mitjans. Aquestes estan sempre firmades pel seu autor, un autor que es considera a si mateix “crític” i no “opinador”, amb el supòsit implícit que aquest primer terme li atorga una credibilitat que no té el segon.
El que és evident és que un crític esdevé -per molt que li pesi- opinador en el moment que gosa quantificar l’objecte de la crítica en lloc d’adoptar l’actitud crítica que li exigeix el seu ofici: traslladar al lector del text una mirada característica i exclusiva sobre l’obra, una mirada qualitativa per tant. Però no voldria pas embrancar-me ara en un affaire d’aquesta magnitud, ja ho faré més endavant a la meva secció d’opinió, o de crítica.
El que pretenia ressaltar és el fet que “La Crítica” se’ns presenta com una entitat, un ens amb caràcter propi que pel fet d’aparèixer sota aquesta forma impersonal aparenta tenir una credibilitat i una transcendència en allò que exposa que mai seriem capaços d’atribuir, en primera instància, a l’autor “humà” d’una crítica. Així doncs, “La Crítica” esdevé una eina amb un poder de convenciment públic brutalment efectiva per part d’aquells qui la fonamenten.
- “La Crítica” ha dit que el disc “Cagalló” del grup “Tifa” és el millor de l’any 2013.
- Però... perdona, el disc “Cagalló” no l’han publicat mai.
- Ho ha dit “La Crítica”, el millor disc de l’any.
- És que... disculpa la grolleria, però el grup “Tifa” ni tan sols existeix.
- A veure, ho ha dit “La Crítica”!
- Però qui dimonis és “La Crítica”!?
- “La Crítica” és “La Crítica”.
Així que estimats amics, guaiteu-la com camina amb el cap dret, de manera impúdica, anunciant la Veritat en cada pas que fa, deixant un rastre de canonització per allà on passa, aixoplugada per aquest nom impersonal que no es pot referenciar a res més que a ella mateixa, ella dicta la seva llei i ella mateixa se la creu i se l’empassa d’una glopada. És invencible, no es pot atacar, no és un cos on poder clavar-hi una daga, no és palpable, és immune als afectes, és metafísica.
Allà on sigueu, aneu on aneu, resguardeu-vos sempre de “La Crítica”!
“La Crítica” no te res a veure amb les crítiques artístiques que hom pot trobar-se habitualment als mitjans. Aquestes estan sempre firmades pel seu autor, un autor que es considera a si mateix “crític” i no “opinador”, amb el supòsit implícit que aquest primer terme li atorga una credibilitat que no té el segon.
El que és evident és que un crític esdevé -per molt que li pesi- opinador en el moment que gosa quantificar l’objecte de la crítica en lloc d’adoptar l’actitud crítica que li exigeix el seu ofici: traslladar al lector del text una mirada característica i exclusiva sobre l’obra, una mirada qualitativa per tant. Però no voldria pas embrancar-me ara en un affaire d’aquesta magnitud, ja ho faré més endavant a la meva secció d’opinió, o de crítica.
El que pretenia ressaltar és el fet que “La Crítica” se’ns presenta com una entitat, un ens amb caràcter propi que pel fet d’aparèixer sota aquesta forma impersonal aparenta tenir una credibilitat i una transcendència en allò que exposa que mai seriem capaços d’atribuir, en primera instància, a l’autor “humà” d’una crítica. Així doncs, “La Crítica” esdevé una eina amb un poder de convenciment públic brutalment efectiva per part d’aquells qui la fonamenten.
- “La Crítica” ha dit que el disc “Cagalló” del grup “Tifa” és el millor de l’any 2013.
- Però... perdona, el disc “Cagalló” no l’han publicat mai.
- Ho ha dit “La Crítica”, el millor disc de l’any.
- És que... disculpa la grolleria, però el grup “Tifa” ni tan sols existeix.
- A veure, ho ha dit “La Crítica”!
- Però qui dimonis és “La Crítica”!?
- “La Crítica” és “La Crítica”.
Així que estimats amics, guaiteu-la com camina amb el cap dret, de manera impúdica, anunciant la Veritat en cada pas que fa, deixant un rastre de canonització per allà on passa, aixoplugada per aquest nom impersonal que no es pot referenciar a res més que a ella mateixa, ella dicta la seva llei i ella mateixa se la creu i se l’empassa d’una glopada. És invencible, no es pot atacar, no és un cos on poder clavar-hi una daga, no és palpable, és immune als afectes, és metafísica.
Allà on sigueu, aneu on aneu, resguardeu-vos sempre de “La Crítica”!