Clàudia Galicia. Foto: Adrià Costa Clàudia Galícia té 27 anys, és aparelladora de professió i esportista de devoció. Es considera una pescallunes autèntica, tot i que ara viu a la Guixa. Gairebé de rebot, va anar a competir a la prestigiosa Titan Desert, una de les proves més dures de BTT del món. La cursa recorre uns 600 quilòmetres pel desert del Sàhara, al Marroc, en sis etapes. La va guanyar.

- Però el seu esport es l’esquí, oi?

- Sí. De petita, fins als 14 anys, vaig practicar l’esquí alpí. Llavors, amb els estudis i vivint a Barcelona vaig estar uns anys parada. Quan vaig venir a Vic vaig tornar-m’hi a agafar.

- I com es fica en un embolic com la Titan Desert?

- De casualitat. La meva parella em va regalar un rellotge per Nadal, on hi havia la possibilitat d’apuntar-te a un concurs per anar a córrer la Titan Desert amb l’equip Polar. Ho vaig fer i em van trucar que m’havia tocat. Ens vam trobar 20 persones a l’Hotel Montanyà de Seva. Ens van fer unes proves de selecció i en van agafar nou, entre les quals hi era jo.

- Però vostè no havia fet mai BTT?

- Jo tenia una bicicleta, i havia fet alguna cosa de muntanya, però mai curses. La base que portava de l’esquí ja em va servir.

- I els entrenaments per a la Titan? Es diu que es van basar en una bicicleta estàtica.

- No, això s’ha exagerat una mica. Des del desembre vaig agafar un entrenador personal, que m’ha preparat a diari. Una setmana d’entrenament meva era així: dilluns, descans; dimarts feia rodillo [bicicleta estàtica] a casa perquè arribava molt tard de treballar de Barcelona; dimecres i divendres sí que podia sortir una estona en bicicleta per la tarda; dijous només corria una hora; i dissabte i diumenge, aprofitava per fer tirades llargues, entre tres i quatre hores diàries.

- La Titan Desert és realment una de les proves més dures del món?

- Bé, no ho sé, perquè és l’única que he fet [riu]!. Han estat sis dies molt durs, més del que em pensava, amb etapes de muntanya i dunes. A més, lluitar per la victòria cada dia ha suposat un plus afegit. Ha costat. Però ara estic molt contenta, tots els moments durs els vas oblidant.

- Va pensar en cap moment en abandonar?

- No, mai. Sí que hi ha moments que estàs al desert i gires 360 graus i no veus a ningú i dius “Què faig aquí?”. I encara et queden 80 quilòmetres! Però la veritat és que ho he gaudit molt i la gent m’ha animat i ajudat moltíssim. El companyerisme allà és brutal, és un dels millors records que m’enduc.

- Ha patit algun moment crític?

- Pateixes quan acabes una etapa, que arribes cansada i no tens ningú de casa al teu costat. A la segona etapa, quan anava líder, vaig caure al quilòmetre 1 i em van haver de curar la cara perquè em sortia molta sang. Em vaig posar molta nerviosa. A la quarta etapa, vaig arribar plorant, perquè la pressió em va costar portar-la. I el dia de la sisena etapa, quan anava líder, una persona no em va veure i em va tirar a terra.  També vaig esparracar el mallot i em vaig fer alguns talls.

- Vostè no anava per guanyar?

- No, no. El darrer mes, jo em trobava molt bé físicament i sabia que podia lluitar per les 10 primeres posicions, però mai podia pensar ni en el podi.

- I quan s’ho va començar a creure?

- A la primera etapa, que ja vaig guanyar. Per una banda, això em va suposar córrer amb menys pressió. Sempre pensava: “tranquil·la, ja has guanyat una etapa”.

- Des d’aquí, des de la distància, ens ha semblat fins i tot que ha estat fàcil.

- No, no ha estat fàcil. Sempre rodàvem les primeres hores les tres o quatre primeres noies juntes, i les etapes es decidien als últims 15 o 20 quilòmetres. Totes les etapes han estat molt ajustades, menys la de les dunes, on vaig retallar 13 minuts.

- I com es corre amb bicicleta per sobre d’una duna?

- A peu. El que vaig intentar fer és caminar ràpid per la part que pujava i a la baixada corria tant com podia, amb la bici al costat.

- La Titan Desert té un encant especial...

- És diferent de qualsevol altre cursa. Estàs al desert, en un campament, el paisatge, l’equip...

- No es coneixien abans amb la gent de Polar?

- No. Hi hem fet un equip brutal. Ens hem ajudat, hem pedalat junts, m’han cuidat.

- I l’any que ve, hi tornarà o esperarà que el seu company li regali un altre rellotge?

- No ho sé encara. Tot just estic planejant què faré aquesta temporada. Ganes n’hi ha. I si físicament puc...

- Pensa fer més curses de BTT?

- Ara per ara no. Jo gaudeixo de tot tipus d’esport i seguiré amb l'esquí de muntanya, que és el que he fet fins ara. Per mi no canviarà res. Ara em començo a preparar per uns cinc o sis triatlons aquest estiu i el setembre ja enfoco la preparació de cara a l’esquí de muntanya.

- I no ha pensat a dedicar-s’hi de manera professional?

- No, no. A mi m’agrada molt entrenar, i si puc dedicar-hi una mica més d’hores les hi dedicaré, però jo necessito treballar d’aparelladora, que és el que a mi m’agrada. Mentalment el meu cap ho necessita.

Clàudia Galicia mostra els trofeus guanyats a la Titan Desert. Foto: Adrià Costa