16
de gener
de
2022, 17:30
El 25 d'abril de 1974, la Revolució dels Clavells, un aixecament de les forces armades, va posar fi a la dictadura més llarga d'Europa. S'havia instaurat el 1926. Tot i la proximitat geogràfica, la història del règim portuguès és encara avui un tema poc conegut a casa nostra. Ara arriba a les llibreries La increïble història d'António Salazar, el dictador que va morir dues vegades (Debate), del periodista italià Marco Ferrari. És una magnífica biografia de qui va governar Portugal de manera implacable entre 1932 i 1968. Ho va fer a través d'un règim polític, anomenat l'Estado Novo, de partit únic i repressió, i que mantenia sota ocupació militar un imperi colonial amb països com Moçambic, Angola i la Guinea portuguesa.
El 3 d'octubre de 1968, Salazar, de 79 anys, va patir una caiguda mentre era atès pel seu callista. Es va donar un cop al cap que va voler ocultar durant uns dies però que se li va complicar i el va dur a les portes de la mort. Fora de combat, Salazar va ser considerat ja un cadàver i fou substituït per Marcelo Caetano, el dirigent que continuaria el seu règim i seria derrocat per la Revolució dels Clavells.
Però Salazar no va morir el 1968. Va viure dos anys més. Es va mig recuperar, tot i que mai va tornar a ser el de sempre. Amb greus problemes de memòria i mobilitat, el seu entorn va decidir ocultar-li la veritat i fer-li creure que continuava sent el president del govern. Ferrari explica amb tot tipus de detalls aquesta història de les acaballes del salazarisme, com tot un sistema polític es va posar al servei dels capricis d'un tirà que, desposseït del poder real, no ho sabia, i organitzava reunions del govern i llegia una edició de la premsa oficial preparada per a ell on continuava apareixent com a cap del govern.
El llibre de Ferrari està molt ben escrit, aporta el testimoni de persones properes al dictador i és un retrat precís del Portugal d'aquell temps, que veia ensorrar-se tot un imperi colonial on els moviments d'alliberament nacional plantaven cara a un exèrcit que s'anava dessagnant. Des d'un reducte al Palau de Sao Bento, on vivia amb austeritat, amb una majordoma, Dona Maria, que tenia cura també d'un petit galliner, Salazar va manar i dirigir la lluita contra els moviments d'independència africana a Moçambic i Angola, i contra una oposició interna que era cruelment perseguida.
El perfil del dictador que Ferrari exposa és diferent al del cabdill que millor coneixem i
ajuda a explicar també la història diferent de tots dos països. Franco va guanyar una guerra contra la República, mentre que el salazarisme va governar mantenint l'aparença d'una república que mai va voler presidir. Hi havia per sobre seu un president de la República uniformat però que solia ser un titella seu, mentre ell es reservava el càrrec de cap del govern. Salazar, de caràcter solitari, detestava els aspectes més cerimonials del poder i les grans recepcions, que cedia al president de la República. Franco era un militar africanista, Salazar un professor d'universitat. Tot i la brutalitat de totes dues dictadures, tampoc en aquest aspecte vam tenir sort.
El 3 d'octubre de 1968, Salazar, de 79 anys, va patir una caiguda mentre era atès pel seu callista. Es va donar un cop al cap que va voler ocultar durant uns dies però que se li va complicar i el va dur a les portes de la mort. Fora de combat, Salazar va ser considerat ja un cadàver i fou substituït per Marcelo Caetano, el dirigent que continuaria el seu règim i seria derrocat per la Revolució dels Clavells.
Però Salazar no va morir el 1968. Va viure dos anys més. Es va mig recuperar, tot i que mai va tornar a ser el de sempre. Amb greus problemes de memòria i mobilitat, el seu entorn va decidir ocultar-li la veritat i fer-li creure que continuava sent el president del govern. Ferrari explica amb tot tipus de detalls aquesta història de les acaballes del salazarisme, com tot un sistema polític es va posar al servei dels capricis d'un tirà que, desposseït del poder real, no ho sabia, i organitzava reunions del govern i llegia una edició de la premsa oficial preparada per a ell on continuava apareixent com a cap del govern.
El llibre de Ferrari està molt ben escrit, aporta el testimoni de persones properes al dictador i és un retrat precís del Portugal d'aquell temps, que veia ensorrar-se tot un imperi colonial on els moviments d'alliberament nacional plantaven cara a un exèrcit que s'anava dessagnant. Des d'un reducte al Palau de Sao Bento, on vivia amb austeritat, amb una majordoma, Dona Maria, que tenia cura també d'un petit galliner, Salazar va manar i dirigir la lluita contra els moviments d'independència africana a Moçambic i Angola, i contra una oposició interna que era cruelment perseguida.
El perfil del dictador que Ferrari exposa és diferent al del cabdill que millor coneixem i
ajuda a explicar també la història diferent de tots dos països. Franco va guanyar una guerra contra la República, mentre que el salazarisme va governar mantenint l'aparença d'una república que mai va voler presidir. Hi havia per sobre seu un president de la República uniformat però que solia ser un titella seu, mentre ell es reservava el càrrec de cap del govern. Salazar, de caràcter solitari, detestava els aspectes més cerimonials del poder i les grans recepcions, que cedia al president de la República. Franco era un militar africanista, Salazar un professor d'universitat. Tot i la brutalitat de totes dues dictadures, tampoc en aquest aspecte vam tenir sort.