21
de desembre
de
2019, 21:30
Actualitzat:
23
de desembre,
12:47h
Un dels records d'infantesa d'August Gil Matamala (Barcelona, 1934) és quan va visitar el seu pare, un maquis, a la presó Model de la capital catalana. Era el 1945 i manté viva la imatge d'un locutori ple a vessar. Des d'aleshores, sempre ha anat a contracorrent i sense carnet, sobretot des que el 1968 abandonés la militància al PSUC. Advocat de prestigi, Creu de Sant Jordi i defensor de sindicalistes, independentistes i discrepants, contempla amb optimisme el futur, tot i que adverteix de la regressió de drets i llibertats. Un fenomen global contra el qual convida a lluitar.
- Quins efectes té la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) favorable a la immunitat d'Oriol Junqueras com a eurodiputat?
- La decisió del TJUE, per mi, anul·la la sentència del Tribunal Suprem i té un efecte demolidor. El Suprem es va ficar tot sol en un embolic des del moment que va preguntar a la justícia europea i va dictar sentència sense esperar resposta. La sentència del tribunal comunitari deixa clar que Oriol Junqueras tenia immunitat i que, sense obtenir el suplicatori, no podia ser jutjat i, per tant, no podia ser condemnat. L'única sortida lògica hauria de ser la seva posada en llibertat. Cal insistir que el Suprem s'ha de sotmetre a la justícia europea. És també el gran fracàs del jutge Pablo Llarena, amb la seva instrucció i les seves euroordres. Quedarà com un quadre d'honor més desmentit.
Potser això li dona més mèrits, però a Llarena l'ha desmentit el Tribunal Suprem, que ha descartat el delicte de rebel·lió, i tots els tribunals europeus que s'han manifestat, els d'Alemanya, Bèlgica i Suïssa. Marchena ha estat més intel·ligent. Veurem si també el corregeix la justícia europea, però ha actuat per blindar-se al màxim.
- I la condemna per desobediència al president Quim Torra?
- És una altra sentència que deixa clar que els criteris de la justícia espanyola no respon als paràmetres del que és la justícia europea. També veurem si no topa amb la instància europea si es dona el cas.
- Vostè va defensar militants sindicalistes davant el Tribunal d'Ordre Públic franquista, independentistes encausats en l'operació Garzón i ara contempla altres fets repressors contra activistes i dirigents sobiranistes. En què s'assemblen i en què es diferencien tots aquests casos?
- El que ha canviat és la legislació, que és radicalment diferent de la del franquisme. Però hi ha un fil conductor: la pervivència d'un concepte autoritari molt incrustat en el poder judicial, que persisteix a considerar-se per damunt dels altres poders quan es tracta d'entendre la unitat d'Espanya. Per això, la meva història com a advocat sempre ha estat defensar els elements crítics i discrepants. Durant el franquisme, sobretot eren militants organitzats, molts d'ells comunistes o sindicalistes de CCOO. En l'etapa democràtica, els discrepants del sistema eren els qui no es van creure les virtuts de la Constitució espanyola i el règim borbònic. Els qui van quedar més marginats van ser els independentistes catalans i bascos, i sectors que ara en diuen antisistema, com els col·lectius llibertaris.
- De tots els aspectes de la judicialització, quin ha estat el més escandalós per a vostè?
- El més greu és haver derivat cap als jutges la possibilitat de convertir-se en els solucionadors del problema, que és una decisió del PP i del govern de Mariano Rajoy. En el costat català, tot es mou en el marc estricte de la política, i el govern central es limita a anar presentant recursos contra les decisions parlamentàries. El poder polític estava en un engranatge perfecte amb el judicial, que oferia a Rajoy la garantia que actuarien en sintonia amb el poder polític per aturar el procés. A partir d'aquell moment, el poder judicial gaudeix de total impunitat. Damunt del Tribunal Suprem no hi ha ningú. Durant anys, el Tribunal Constitucional havia estat un cert contrapès progressista al Suprem.
- Com va canviar el paper del TC?
- Va ser quan el PP va descobrir que l'important era fer-se amb el control del TC i anar col·locant la seva gent, amb la desorientació del PSOE.
- El cas dels activistes dels comitès de defensa de la República (CDR) detinguts el 23 de setembre és un dels casos més flagrants d'aquests judicialització?
- La querella de la Fiscalia per terrorisme no té cap suport jurídic i no té altra finalitat que mantenir la competència en mans de l'Audiència Nacional. De la mateixa manera que l'acusació de rebel·lió tan persistent no tenia més facilitat que donar-li la competència al Tribunal Suprem. És gravíssim, és jugar amb el codi penal amb la finalitat de mantenir el control polític de la situació. Si no fos per aquesta acusació, els Jordis i els polítics haurien estat jutjats pel TSJC. En el cas dels CDR, ells no tenen aforament i pel seu camp d'actuació haurien de ser processats pels jutjats d'instrucció de Catalunya. L'acusació de terrorisme és perquè els jutgi l'Audiència Nacional. El poder judicial no es refia dels jutjats d'instrucció catalans.
- I això per què?
- Perquè n'hi ha de tota mena. Tenim l'experiència del jutjat d'instrucció número 7 de Barcelona, que està portant una investigació sobre els fets de l'1-O i ja té més de quaranta membres de les forces de seguretat en disposició de portar-los a judici.
- Què opina d'aquest ús que es fa a Espanya del delicte de terrorisme?
- És el mateix que ha passat a Altsasu. El poder judicial ho embolica i ho complica tot. De fet, s'ha convertit en el factor que ha decidit qui pot ser president de la Generalitat o qui pot ser eurodiputat. Per una senzilla decisió judicial de no deixar sortir de la presó Oriol Junqueras per prometre com a eurodiputat se li ha impedit l'exercici com a tal. El poder judicial ha decidit que el senyor Puigdemont no podia ser president. És un dels grans problemes de la democràcia espanyola.
- En les eleccions catalanes del 2012, va tancar la llista de la CUP al Parlament. Com ha vist l'evolució de l'esquerra anticapitalista aquests anys?
- Jo no he tornat a militar mai en cap partit des que vaig abandonar el PSUC. He treballat, això sí, amb molts col·lectius. El fet d'haver tancat la llista va tenir un caràcter simbòlic i també pel fet que l'encapçalava David Fernández, que és un bon amic i va fer un llibre biogràfic sobre mi. CUP vol dir Candidatures d'Unitat Popular i em vaig sentir identificat amb iniciatives de les quals va néixer la CUP, des d'una base molt popular i municipal. Però no puc parlar de la seva evolució perquè no hi milito.
- És un crític de la Transició.
- Sí. Poca gent es va manifestar en aquest sentit. Vaig ser dels integrants de la Comissió Catalana contra la Constitució Espanyola. Anar a la contra em ve de naixença.
- El primer contacte amb el seu pare va ser a la clandestinitat.
- Vaig conèixer-lo de petit, però ell va marxar primer al front i després a l'exili quan jo tenia quatre anys. Quan va tornar, jo ja tenia 10 anys i ell era a la clandestinitat. El vaig veure en un pis on estava amagat. I el segon cop ja el vaig veure a la presó Model. Als onze anys vaig fer la primera entrada a aquest centre penitenciari.
- Aquestes coses deuen deixar empremta.
- Sí. La gent o bé s'adapta a les circumstàncies, i aleshores és conformista -cosa que abunda molt-, o bé les circumstàncies et situen en un espai de rebel·lia o de ser un contradictor.
- D'aquell moment a la Model, recorda alguna imatge especial?
- Era molt sòrdid. Recordo el locutori de la presó, a inicis de 1945, un llarg passadís amb dotzenes de persones entre reixes, i fora potser un centenar, cridant i intentar-se comunicar. Era una època de superpoblació carcerària, amb quatre o cinc vegades més dels presos que hi cabien. Això feia que les visites fossin massives. Recordo crits i soroll, i l'intent d'intercanviar algunes frases.
- Durant la dictadura va ser militant del PSUC.
- El 1956. Vaig participar en la primera organització del PSUC a la universitat, a la Facultat de Dret.
- La figura de Manuel Sacristán devia ser decisiva.
- Sí, però la creació del primer nucli va ser anterior a l'aparició de Sacristán i va sorgir de la facultat, de la ma d'un company, Octavi Pellissa. Després va aparèixer Sacristán, que no estava a la facultat de Dret, però va ajudar a convertir el nucli basat en les relacions personals en una organització seriosa dins de l'organigrama del PSUC.
- A diferència del que li sol passar a molta gent, vostè no s'ha fet més conservador amb els anys.
- No he canviat gaire. Sempre he estat poc conservador i espero acabar d'aquesta manera. No crec tampoc que m'hagi radicalitzat. Si alguna cosa he fet és dessectaritzar-me, que també és un procés. Els primers anys de militància al PSUC jo estava molt convençut i disciplinat, cosa que em va fer progressar bastant en l'escalafó orgànic del que era el PSUC, el qual vaig abandonar el 1968.
- El primer record que té del seu pare va ser en una trobada a la clandestinitat. El segon cop ja va ser a la presó. Això et forja la personalitat, imagino.
- Soc un crític de la Transició per les seves renúncies.
- Va presidir l'entitat Advocats Europeus Demòcrates.
- Va celebrar ja el seu trenta aniversari. D'aquí va sorgir l'Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans. De fet, jo vaig retirar-me de la professió el 2017, però em vaig reincorporar el 2018 per poder visitar Jordi Cuixart.
- Sí. Quan es va constituir aquesta entitat, hi havia la confiança que la Unió Europea (UE) duria també a un progrés en llibertats. Però amb els anys es va veure que la UE va bé pels interessos econòmics i les corporacions, però no es plasma en el terreny de les llibertats i els drets individuals. Darrerament, el que veiem és un retrocés que té un caràcter bastant generalitzat, i ens queda un punt de referència que de moment sembla que resisteix, que és el TJUE. Veurem fins quan aguanta.
- Malgrat tot, vostè se sent optimista?
- Sempre. Si no fóssim optimistes, ens hauríem dedicat a ser advocats de negocis i a defensar corruptes, que es veu que dona molts diners. L'experiència demostra que moltes de les coses per les quals hem lluitat s'han aconseguit. He viscut el franquisme i moltes coses s'han assolit. Hem rebut, però també hem donat garrotades. La lluita, a vegades, dona resultat. La rendició sempre agreuja les coses. Si no lluites, l'adversari serà cada vegada més fort.
- Quins efectes té la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) favorable a la immunitat d'Oriol Junqueras com a eurodiputat?
- La decisió del TJUE, per mi, anul·la la sentència del Tribunal Suprem i té un efecte demolidor. El Suprem es va ficar tot sol en un embolic des del moment que va preguntar a la justícia europea i va dictar sentència sense esperar resposta. La sentència del tribunal comunitari deixa clar que Oriol Junqueras tenia immunitat i que, sense obtenir el suplicatori, no podia ser jutjat i, per tant, no podia ser condemnat. L'única sortida lògica hauria de ser la seva posada en llibertat. Cal insistir que el Suprem s'ha de sotmetre a la justícia europea. És també el gran fracàs del jutge Pablo Llarena, amb la seva instrucció i les seves euroordres. Quedarà com un quadre d'honor més desmentit.
Potser això li dona més mèrits, però a Llarena l'ha desmentit el Tribunal Suprem, que ha descartat el delicte de rebel·lió, i tots els tribunals europeus que s'han manifestat, els d'Alemanya, Bèlgica i Suïssa. Marchena ha estat més intel·ligent. Veurem si també el corregeix la justícia europea, però ha actuat per blindar-se al màxim.
- I la condemna per desobediència al president Quim Torra?
- És una altra sentència que deixa clar que els criteris de la justícia espanyola no respon als paràmetres del que és la justícia europea. També veurem si no topa amb la instància europea si es dona el cas.
- Vostè va defensar militants sindicalistes davant el Tribunal d'Ordre Públic franquista, independentistes encausats en l'operació Garzón i ara contempla altres fets repressors contra activistes i dirigents sobiranistes. En què s'assemblen i en què es diferencien tots aquests casos?
- El que ha canviat és la legislació, que és radicalment diferent de la del franquisme. Però hi ha un fil conductor: la pervivència d'un concepte autoritari molt incrustat en el poder judicial, que persisteix a considerar-se per damunt dels altres poders quan es tracta d'entendre la unitat d'Espanya. Per això, la meva història com a advocat sempre ha estat defensar els elements crítics i discrepants. Durant el franquisme, sobretot eren militants organitzats, molts d'ells comunistes o sindicalistes de CCOO. En l'etapa democràtica, els discrepants del sistema eren els qui no es van creure les virtuts de la Constitució espanyola i el règim borbònic. Els qui van quedar més marginats van ser els independentistes catalans i bascos, i sectors que ara en diuen antisistema, com els col·lectius llibertaris.
"El PP va descobrir que l'important era fer-se amb el control del TC i col·locar la seva gent"
- De tots els aspectes de la judicialització, quin ha estat el més escandalós per a vostè?
- El més greu és haver derivat cap als jutges la possibilitat de convertir-se en els solucionadors del problema, que és una decisió del PP i del govern de Mariano Rajoy. En el costat català, tot es mou en el marc estricte de la política, i el govern central es limita a anar presentant recursos contra les decisions parlamentàries. El poder polític estava en un engranatge perfecte amb el judicial, que oferia a Rajoy la garantia que actuarien en sintonia amb el poder polític per aturar el procés. A partir d'aquell moment, el poder judicial gaudeix de total impunitat. Damunt del Tribunal Suprem no hi ha ningú. Durant anys, el Tribunal Constitucional havia estat un cert contrapès progressista al Suprem.
- Com va canviar el paper del TC?
- Va ser quan el PP va descobrir que l'important era fer-se amb el control del TC i anar col·locant la seva gent, amb la desorientació del PSOE.
Gil Matamala té una llarga trajectòria com a advocat. Foto: Adrià Costa
- El cas dels activistes dels comitès de defensa de la República (CDR) detinguts el 23 de setembre és un dels casos més flagrants d'aquests judicialització?
- La querella de la Fiscalia per terrorisme no té cap suport jurídic i no té altra finalitat que mantenir la competència en mans de l'Audiència Nacional. De la mateixa manera que l'acusació de rebel·lió tan persistent no tenia més facilitat que donar-li la competència al Tribunal Suprem. És gravíssim, és jugar amb el codi penal amb la finalitat de mantenir el control polític de la situació. Si no fos per aquesta acusació, els Jordis i els polítics haurien estat jutjats pel TSJC. En el cas dels CDR, ells no tenen aforament i pel seu camp d'actuació haurien de ser processats pels jutjats d'instrucció de Catalunya. L'acusació de terrorisme és perquè els jutgi l'Audiència Nacional. El poder judicial no es refia dels jutjats d'instrucció catalans.
"La querella per terrorisme contra els CDR no té cap suport jurídic i no té altra finalitat que mantenir la competència en mans de l'Audiència Nacional"
- I això per què?
- Perquè n'hi ha de tota mena. Tenim l'experiència del jutjat d'instrucció número 7 de Barcelona, que està portant una investigació sobre els fets de l'1-O i ja té més de quaranta membres de les forces de seguretat en disposició de portar-los a judici.
- Què opina d'aquest ús que es fa a Espanya del delicte de terrorisme?
- És el mateix que ha passat a Altsasu. El poder judicial ho embolica i ho complica tot. De fet, s'ha convertit en el factor que ha decidit qui pot ser president de la Generalitat o qui pot ser eurodiputat. Per una senzilla decisió judicial de no deixar sortir de la presó Oriol Junqueras per prometre com a eurodiputat se li ha impedit l'exercici com a tal. El poder judicial ha decidit que el senyor Puigdemont no podia ser president. És un dels grans problemes de la democràcia espanyola.
Gil Matamala: "Anar a la contra em ve de naixença". Foto: Adrià Costa
- En les eleccions catalanes del 2012, va tancar la llista de la CUP al Parlament. Com ha vist l'evolució de l'esquerra anticapitalista aquests anys?
- Jo no he tornat a militar mai en cap partit des que vaig abandonar el PSUC. He treballat, això sí, amb molts col·lectius. El fet d'haver tancat la llista va tenir un caràcter simbòlic i també pel fet que l'encapçalava David Fernández, que és un bon amic i va fer un llibre biogràfic sobre mi. CUP vol dir Candidatures d'Unitat Popular i em vaig sentir identificat amb iniciatives de les quals va néixer la CUP, des d'una base molt popular i municipal. Però no puc parlar de la seva evolució perquè no hi milito.
- És un crític de la Transició.
- Sí. Poca gent es va manifestar en aquest sentit. Vaig ser dels integrants de la Comissió Catalana contra la Constitució Espanyola. Anar a la contra em ve de naixença.
- El primer contacte amb el seu pare va ser a la clandestinitat.
- Vaig conèixer-lo de petit, però ell va marxar primer al front i després a l'exili quan jo tenia quatre anys. Quan va tornar, jo ja tenia 10 anys i ell era a la clandestinitat. El vaig veure en un pis on estava amagat. I el segon cop ja el vaig veure a la presó Model. Als onze anys vaig fer la primera entrada a aquest centre penitenciari.
- Aquestes coses deuen deixar empremta.
- Sí. La gent o bé s'adapta a les circumstàncies, i aleshores és conformista -cosa que abunda molt-, o bé les circumstàncies et situen en un espai de rebel·lia o de ser un contradictor.
- D'aquell moment a la Model, recorda alguna imatge especial?
- Era molt sòrdid. Recordo el locutori de la presó, a inicis de 1945, un llarg passadís amb dotzenes de persones entre reixes, i fora potser un centenar, cridant i intentar-se comunicar. Era una època de superpoblació carcerària, amb quatre o cinc vegades més dels presos que hi cabien. Això feia que les visites fossin massives. Recordo crits i soroll, i l'intent d'intercanviar algunes frases.
El gos de Gil Matamala escolta atent la conversa del seu amo. Foto: Adrià Costa
- Durant la dictadura va ser militant del PSUC.
- El 1956. Vaig participar en la primera organització del PSUC a la universitat, a la Facultat de Dret.
- La figura de Manuel Sacristán devia ser decisiva.
- Sí, però la creació del primer nucli va ser anterior a l'aparició de Sacristán i va sorgir de la facultat, de la ma d'un company, Octavi Pellissa. Després va aparèixer Sacristán, que no estava a la facultat de Dret, però va ajudar a convertir el nucli basat en les relacions personals en una organització seriosa dins de l'organigrama del PSUC.
"Sempre he estat poc conservador i espero acabar d'aquesta manera, tampoc que m'hagi radicalitzat, m'he dessectaritzat"
- A diferència del que li sol passar a molta gent, vostè no s'ha fet més conservador amb els anys.
- No he canviat gaire. Sempre he estat poc conservador i espero acabar d'aquesta manera. No crec tampoc que m'hagi radicalitzat. Si alguna cosa he fet és dessectaritzar-me, que també és un procés. Els primers anys de militància al PSUC jo estava molt convençut i disciplinat, cosa que em va fer progressar bastant en l'escalafó orgànic del que era el PSUC, el qual vaig abandonar el 1968.
- El primer record que té del seu pare va ser en una trobada a la clandestinitat. El segon cop ja va ser a la presó. Això et forja la personalitat, imagino.
- Soc un crític de la Transició per les seves renúncies.
- Va presidir l'entitat Advocats Europeus Demòcrates.
- Va celebrar ja el seu trenta aniversari. D'aquí va sorgir l'Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans. De fet, jo vaig retirar-me de la professió el 2017, però em vaig reincorporar el 2018 per poder visitar Jordi Cuixart.
August Gil Matamala durant l'entrevista a casa seva. Foto: Adrià Costa
- Des d'una perspectiva europea, la regressió en drets i llibertats és un fenomen global?
- Sí. Quan es va constituir aquesta entitat, hi havia la confiança que la Unió Europea (UE) duria també a un progrés en llibertats. Però amb els anys es va veure que la UE va bé pels interessos econòmics i les corporacions, però no es plasma en el terreny de les llibertats i els drets individuals. Darrerament, el que veiem és un retrocés que té un caràcter bastant generalitzat, i ens queda un punt de referència que de moment sembla que resisteix, que és el TJUE. Veurem fins quan aguanta.
"Si no fóssim optimistes, ens hauríem dedicat a ser advocats de negocis i a defensar corruptes, que es veu que dona molts diners"
- Malgrat tot, vostè se sent optimista?
- Sempre. Si no fóssim optimistes, ens hauríem dedicat a ser advocats de negocis i a defensar corruptes, que es veu que dona molts diners. L'experiència demostra que moltes de les coses per les quals hem lluitat s'han aconseguit. He viscut el franquisme i moltes coses s'han assolit. Hem rebut, però també hem donat garrotades. La lluita, a vegades, dona resultat. La rendició sempre agreuja les coses. Si no lluites, l'adversari serà cada vegada més fort.