06
de juny
de
2016, 22:30
Actualitzat:
08
de juny,
7:48h
"Si més no, és militar". Diuen que aquesta va ser la reacció del general Franco quan va saber que el general Eisenhower havia guanyat les eleccions als Estats Units. Corria l'any 1952 i Espanya era vista des de Washington com un aliat segur en temps de guerra freda, però el seu dictador era observat amb distància. Ara, les coses han canviat una mica, però els mitjans espanyols, especialment els més progovernamentals, es preparen per a un nou exercici de provincianisme amb motiu de l'anunciada visita de Barack Obama el juliol vinent.
La relació dels EUA amb Espanya s'ha caracteritzat sempre pel pragmatisme, un cop deixat enrere el record de la guerra entre tots dos Estats el 1898. Un conflicte armat que va durar tres mesos i va suposar, no cal dir, una derrota estrepitosa dels espanyols i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. L'Espanya oficial es va llançar a un conflicte armat sense cap possibilitat. "¿Vamos a una derrota?", es pregunta un personatge de Pío Baroja a "El árbol de la ciencia". "Vamos a una carnicería", li contesten. D'allò se'n va dir el Desastre, i és que no n'hi havia per menys.
Cap president demòcrata va visitar Franco
Durant la dictadura franquista, set presidents nord-americans van "conviure" amb Franco. Des de l'inici, tots van veure espanya com un aliat necessari, però mentre tots els dirigents republicans van tenir el gest de visitar en un moment o altre Madrid, cap demòcrata ho va fer. Ni Franklin Roosevelt, ni Harry Truman, ni John Kennedy, ni Lyndon Johnson. Això sí, cap d'ells va gosar qüestionar les bases de les relacions amb Madrid, ni posar en perill l'estabilitat del règim. Malgrat que Roosevelt va tenir durant la Segona República un ambaixador, Claude Bowers, amb simpaties per la causa republicana durant la guerra civil, molt explícites en les seves memòries, "Missió a Espanya". I que Truman, liberal i francmaçó, detestava Franco, i en algun moment va arribar a fer declaracions contra el règim.
De fet, els Acords de Madrid de 1953, que van suposar una benedicció oficial del franquisme (i quatre bases militars nord-americanes), es van fer ja amb un president republicà a la Casa Blanca. Va ser aquell general Eisenhower que Franco va veure arribar amb bons ulls. Tot i així, els acords de 1953 no van tenir el rang de tractat, una dada a considerar que assenyalava també una manera de marcar distàncies. I, sobretot, d'evitar el tràngol d'una llarga discussió al Senat. Però els acords van ser presentats com una mostra de la influència del "centinela de Occidente" en el concert internacional. Luis García Berlanga, a "¡Bienvenido, mister Marshall!", del mateix any 1953, va fer una obra d'art del provincianisme espanyol respecte als Estats Units.
Fos com fos, les vigílies de Nadal de 1959, Madrid es va vestir de gala per rebre el president dels Estats Units. Eisenhower, republicà i conservador, s'abraçava amb el dictador tot just baixar de l'avió a Barajas. Després, un cotxe descobert va passejar-los per Madrid enmig de grans mesures de protecció. D'això se'n va encarregar el director general de Seguretat d'aquells anys negres. Es deia Carlos Arias Navarro. Eisenhower parlava amb Franco a través d'un intèrpret que va jugar un paper important en les relacions hispano-nord-americanes: Vernon Walters, un militar vinculat a la CIA i més viu que la fam. Fins a la seva mort li agradava lluir els seus coneixements sobre Madrid i se sabia de memòria el mapa del metro de la ciutat.
La visita d'Eisenhower va ser probablement la més transcendent en la història del franquisme. Va portar a la litúrgia el que ja era una realitat: l'acceptació de la dictadura per part de les potències occidentals. Dos altres presidents republicans van visitar Madrid en vida de Franco. Richard Nixon l'octubre de 1970 i Gerald Ford els dies 31 de maig i 1 de juny de 1975. Aquesta darrera visita es va fer en els mesos finals del règim i amb un dictador decrèpit que va deixar astorats els visitants.
Els EUA avalen la transició
Després de la mort del dictador, els Estats Units van avalar el model de transició a l'espanyola, que Washington va seguir molt de prop. De fet, feia anys que el futur de l'Estat espanyol era vist amb preocupació pels nord-americans. Joan Carles sempre va ser vist com una bona carta i pocs mesos després d'arribar al tron, va visitar Washington per demanar l'aval de l'imperi al projecte de transició. El president Jimmy Carter va visitar Espanya el juny de 1980, quan la situació de la democràcia vigilada espanyola era molt fràgil.
Però la relació bilateral –que no entre iguals- va tenir alt-i-baixos. Durant l'intent de cop del 23-F, el secretari d'Estat, Alexander Haig, va qualificar els fets d'assumpte intern. Una manera de dir que ells no s'hi ficarien.
Pel que fa a Carter, val a dir que ha estat l'únic expresident que ha mantingut cert vincle amb Catalunya. Coneix la situació política al nostre país, que segueix amb interès, i va rebre el 2010 el Premi Internacional Catalunya. Després, va anar a sopar a Els 4 gats.
Cap a l'OTAN
Ronald Reagan va visitar Espanya el maig de 1985. La societat vivia en ple debat sobre la permanència a l'OTAN. El PSOE de Felipe González governava amb majoria absoluta i faltava menys d'un any pel referèndum promès pels socialistes que acabaria avalant l'entrada a l'Aliança Atlàntica. Reagan era vist aleshores com l'exponent de la dreta més reaccionària –amb bona part de raó- i es van produir protestes per part dels sectors pacifistes i antinord-americans. Es va produir també alguna polèmica ridícula, i es va criticar la primera dama, Nancy Reagan, pel fet de no posar-se la mà al cor quan va sonar l'himne espanyol. Va ser la darrera visita "èpica" d'un president dels EUA.
La resta de visites presidencials van tenir lloc en un ambient molt diferent, més normal entre aliats. L'estat espanyol ja estava del tot inserit dins de les estructures polítiques i militars occidentals. George H. W. Bush va viatjar a Madrid l'octubre de 1991, durant la Conferència de pau a l'Orient Mitjà que es va organitzar, i durant la qual es va entrevistar amb el líder soviètic Mikhail Gorbatxev. Bill Clinton ho va fer dues vegades, el desembre de 1995, quan tenia lloc una cimera de la UE, i el juliol de 1997, en una trobada dels països de l'OTAN. George W. Bush, fill de l'anterior Bush, va visitar Madrid el 2001, poc abans dels atemptats de l'11-S. Curiosament, no ho va fer en el transcurs dels vuit anys següents, quan després de la trobada de les Açores, es va afermar una aliança forta entre l'Administració nord-americana i el govern Aznar. Segurament, l'onada de protestes contra la guerra de l'Iraq van allunyar Madrid i Washington.
La retirada de les tropes espanyoles ordenada per Rodríguez Zapatero va generar certa tensió diplomàtica entre els dos governs, i tampoc durant els vuit anys de "Bambi" hi va haver visita imperial. La política internacional dels EUA juga ara en un món molt més multipolar, on les relacions amb Europa, que continuen sent essencials, han de conviure amb altres eixos estratègics. Han hagut de passar quinze anys perquè un president nord-americà es digni aterrar el "Air Force One" a Barajas.
La relació dels EUA amb Espanya s'ha caracteritzat sempre pel pragmatisme, un cop deixat enrere el record de la guerra entre tots dos Estats el 1898. Un conflicte armat que va durar tres mesos i va suposar, no cal dir, una derrota estrepitosa dels espanyols i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. L'Espanya oficial es va llançar a un conflicte armat sense cap possibilitat. "¿Vamos a una derrota?", es pregunta un personatge de Pío Baroja a "El árbol de la ciencia". "Vamos a una carnicería", li contesten. D'allò se'n va dir el Desastre, i és que no n'hi havia per menys.
Cap president demòcrata va visitar Franco
Durant la dictadura franquista, set presidents nord-americans van "conviure" amb Franco. Des de l'inici, tots van veure espanya com un aliat necessari, però mentre tots els dirigents republicans van tenir el gest de visitar en un moment o altre Madrid, cap demòcrata ho va fer. Ni Franklin Roosevelt, ni Harry Truman, ni John Kennedy, ni Lyndon Johnson. Això sí, cap d'ells va gosar qüestionar les bases de les relacions amb Madrid, ni posar en perill l'estabilitat del règim. Malgrat que Roosevelt va tenir durant la Segona República un ambaixador, Claude Bowers, amb simpaties per la causa republicana durant la guerra civil, molt explícites en les seves memòries, "Missió a Espanya". I que Truman, liberal i francmaçó, detestava Franco, i en algun moment va arribar a fer declaracions contra el règim.
De fet, els Acords de Madrid de 1953, que van suposar una benedicció oficial del franquisme (i quatre bases militars nord-americanes), es van fer ja amb un president republicà a la Casa Blanca. Va ser aquell general Eisenhower que Franco va veure arribar amb bons ulls. Tot i així, els acords de 1953 no van tenir el rang de tractat, una dada a considerar que assenyalava també una manera de marcar distàncies. I, sobretot, d'evitar el tràngol d'una llarga discussió al Senat. Però els acords van ser presentats com una mostra de la influència del "centinela de Occidente" en el concert internacional. Luis García Berlanga, a "¡Bienvenido, mister Marshall!", del mateix any 1953, va fer una obra d'art del provincianisme espanyol respecte als Estats Units.
Fos com fos, les vigílies de Nadal de 1959, Madrid es va vestir de gala per rebre el president dels Estats Units. Eisenhower, republicà i conservador, s'abraçava amb el dictador tot just baixar de l'avió a Barajas. Després, un cotxe descobert va passejar-los per Madrid enmig de grans mesures de protecció. D'això se'n va encarregar el director general de Seguretat d'aquells anys negres. Es deia Carlos Arias Navarro. Eisenhower parlava amb Franco a través d'un intèrpret que va jugar un paper important en les relacions hispano-nord-americanes: Vernon Walters, un militar vinculat a la CIA i més viu que la fam. Fins a la seva mort li agradava lluir els seus coneixements sobre Madrid i se sabia de memòria el mapa del metro de la ciutat.
La visita d'Eisenhower va ser probablement la més transcendent en la història del franquisme. Va portar a la litúrgia el que ja era una realitat: l'acceptació de la dictadura per part de les potències occidentals. Dos altres presidents republicans van visitar Madrid en vida de Franco. Richard Nixon l'octubre de 1970 i Gerald Ford els dies 31 de maig i 1 de juny de 1975. Aquesta darrera visita es va fer en els mesos finals del règim i amb un dictador decrèpit que va deixar astorats els visitants.
Franco rep a Eisenhower a Madrid el 1959. Foto: Wikicommons
Els EUA avalen la transició
Després de la mort del dictador, els Estats Units van avalar el model de transició a l'espanyola, que Washington va seguir molt de prop. De fet, feia anys que el futur de l'Estat espanyol era vist amb preocupació pels nord-americans. Joan Carles sempre va ser vist com una bona carta i pocs mesos després d'arribar al tron, va visitar Washington per demanar l'aval de l'imperi al projecte de transició. El president Jimmy Carter va visitar Espanya el juny de 1980, quan la situació de la democràcia vigilada espanyola era molt fràgil.
Però la relació bilateral –que no entre iguals- va tenir alt-i-baixos. Durant l'intent de cop del 23-F, el secretari d'Estat, Alexander Haig, va qualificar els fets d'assumpte intern. Una manera de dir que ells no s'hi ficarien.
Pel que fa a Carter, val a dir que ha estat l'únic expresident que ha mantingut cert vincle amb Catalunya. Coneix la situació política al nostre país, que segueix amb interès, i va rebre el 2010 el Premi Internacional Catalunya. Després, va anar a sopar a Els 4 gats.
Cap a l'OTAN
Ronald Reagan va visitar Espanya el maig de 1985. La societat vivia en ple debat sobre la permanència a l'OTAN. El PSOE de Felipe González governava amb majoria absoluta i faltava menys d'un any pel referèndum promès pels socialistes que acabaria avalant l'entrada a l'Aliança Atlàntica. Reagan era vist aleshores com l'exponent de la dreta més reaccionària –amb bona part de raó- i es van produir protestes per part dels sectors pacifistes i antinord-americans. Es va produir també alguna polèmica ridícula, i es va criticar la primera dama, Nancy Reagan, pel fet de no posar-se la mà al cor quan va sonar l'himne espanyol. Va ser la darrera visita "èpica" d'un president dels EUA.
La resta de visites presidencials van tenir lloc en un ambient molt diferent, més normal entre aliats. L'estat espanyol ja estava del tot inserit dins de les estructures polítiques i militars occidentals. George H. W. Bush va viatjar a Madrid l'octubre de 1991, durant la Conferència de pau a l'Orient Mitjà que es va organitzar, i durant la qual es va entrevistar amb el líder soviètic Mikhail Gorbatxev. Bill Clinton ho va fer dues vegades, el desembre de 1995, quan tenia lloc una cimera de la UE, i el juliol de 1997, en una trobada dels països de l'OTAN. George W. Bush, fill de l'anterior Bush, va visitar Madrid el 2001, poc abans dels atemptats de l'11-S. Curiosament, no ho va fer en el transcurs dels vuit anys següents, quan després de la trobada de les Açores, es va afermar una aliança forta entre l'Administració nord-americana i el govern Aznar. Segurament, l'onada de protestes contra la guerra de l'Iraq van allunyar Madrid i Washington.
La retirada de les tropes espanyoles ordenada per Rodríguez Zapatero va generar certa tensió diplomàtica entre els dos governs, i tampoc durant els vuit anys de "Bambi" hi va haver visita imperial. La política internacional dels EUA juga ara en un món molt més multipolar, on les relacions amb Europa, que continuen sent essencials, han de conviure amb altres eixos estratègics. Han hagut de passar quinze anys perquè un president nord-americà es digni aterrar el "Air Force One" a Barajas.