Canya a la dreta i una Espanya que també estima Junts: les claus del discurs de Sánchez

Més mesures socials, canya sense treva a la dreta i una Catalunya encara més pacificada gràcies a l'amnistia i que ara ha d'entendre que Espanya val la pena i és "un bon país" tot i els darrers anys. Han estat els tres eixos del discurs de Pedro Sánchez per demanar als diputats una majoria absoluta que tindrà. 179 vots el faran dijous president. La Moncloa havia promès un discurs d'alçada, d'un president que projectés estabilitat i solidesa per durar quatre anys i també liderar una legislatura sense entrebancs. Sánchez ha presentat programa, sí, però el seu discurs ha estat presidit per una dura crítica al PP, al que constantment ha arrenglerat amb Vox acusant-los de fomentar l'odi, el negacionisme climàtic o les pseudociències, i per la seva gestió a Catalunya. Ell és el mur, ha dit, contra una Espanya presidida per les tensions i les rancúnies. Els carrers de Madrid l'esmenen, però els vots al Congrés hi són. Analitzem-ne les claus.

1. El president de l'ordre

Sánchez encara no ha assumit que aquest pugui ser el seu últim mandat, però aspira que sigui més tranquil que els altres dos, quan la manca de suports primer i els mals resultats del seu partit després el van portar a avançar eleccions. El líder socialista ha posat màxim interès a marcar distàncies amb Alberto Núñez Feijóo mostrant que ell no pujava a la tribuna d'oradors per afermar el seu lideratge intern, que malgrat el soroll dels barons i la vella guàrdia que amplifica la dreta mediàtica no està qüestionat.

Sánchez ha criticat el que feien els governs d'Aznar -fins i tot equiparant indults i amnisties o els pactes competencials a les concessions polítiques a Junts i ERC- i ha combatut amb força la idea que quan governa el PP hi ha estabilitat i tot és raonable i que quan ho fa el PSOE tot és traïció. Ha tret pit de la seva gestió, en l'àmbit territorial i en el social, però ha reduït l'autocrítica a la mínima expressió. "Errors i carències que volem solucionar", ha concedit. Cap concreció, però la llei del "només sí és sí" sobrevolava l'hemicicle i la cara de pomes agres d'Irene Montero, que ha evitat aplaudir quan el president en funcions es referia al seu àmbit, ho deia tot.
 

2. Discurs social per aplacar els seus

Sánchez sap que aquesta serà una legislatura més territorial que no pas social. Entre altres coses perquè necessitarà sempre els sobiranistes de centredreta de Junts i el PNB, que han anunciat que es coordinaran per "moderar-lo". Però ha d'exhibir agenda social per tal que el seu electoral entengui que menjar-se gripaus com ara el de l'amnistia paga la pena. 

Moltes de les mesures que ha anunciat ja estaven acordades amb Sumar o amb altres dels seus socis, però n'ha avançat alguna altra en matèria de transport públic, millora de les condicions hipotecàries o baixada d'IVA dels aliments que li haurien de facilitar el relat que val la pena arriscar-se. I ha anat a combatre de cara el discurs conservador citant "la líder intel·lectual de la dreta" Isabel Díaz-Ayuso (a Feijóo l'ha menyspreat) quan afirma que la justícia social és una "aberració" o advertint "els rics" que pagaran més impostos. "Ho sento molt per ells", ha afirmat amb murrieria. 
 

3. A mi que em registrin, amnistia i mosca al nas

Sánchez no va signar amb Junts (menys encara amb ERC) cap armistici, però espera que l'acord i els vots independentistes siguin l'últim clau al taüt del procés. No ha quedat gens clar -caldrà veure el debat amb Míriam Nogueras i Gabriel Rufián, que l'interpel·laran tot i que en les darreres setmanes han tingut un paper escàs en les negociacions entre els seus partits i el PSOE- què és el que vol i pot oferir ara a les meses amb el Govern, Junts i ERC.

Ha parlat, això sí, de províncies, de l'Espanya buidada (ha admès, aquí sí tot i que amb la boca petita, que la culpa la té Madrid) i ha brandat un model preocupant. Ha presumit de donar més recursos a les comunitats, però no ha promès més corresponsabilitat o autonomia fiscal (què passa amb el finançament?) i el mateix pel que fa a les competències en els temes socials. Vol que l'estat intervingui.

El relat del procés ha estat singular perquè ha fet el PP culpable de tots els mals i les tensions del 2017, talment com si el PSOE, que ell ja liderava, no hagués acompanyat tots i cadascun dels moviments del govern de Rajoy. Ho va fer, això sí, a canvi d'una comissió d'estudi del model constitucional que dorm el son dels justos. El president en funcions ha fonamentat el seu canvi sobre l'amnistia en estudis demoscòpics i en els resultats electorals del 23-J, que van deixar en posició destacada el PSC seguit de Sumar. Unes enquestes i resultats que no li valen quan el 70% o el 80% dels catalans avala el dret a decidir o l'independentisme aconsegueix el 52% dels vots. Les proclames que els seus pactes i l'amnistia són la millor via per garantir la unitat d'Espanya han esgarrifat alguns activistes propers a Junts, com ara Pilar Rahola, que aquests dies ja han suat la cansalada per defensar els pactes de Carles Puigdemont. 

4. O jo o la Falange

Doncs sí, ha passat. Sánchez ha citat la Falange per comparar-la amb els discursos de Vox després de dir que costava molt distingir els ultres i els seus discursos del PP madrileny. No se sap on i quan acabarà l'actual escenari de tensió i quins efectes pot tenir, però de moment el president en funcions ho aprofita per enviar Feijóo al córner i confondre'l amb Abascal des de la certesa que això el centra.

Ell, assegura, és la seguretat que frena una inseguretat atiada per la dreta amb ràbia i extremisme que no fan altra cosa que soscavar la convivència. Classistes, reaccionaris o excloents han estat alguns dels epítets que ha dedicat als seus rivals. Els pactes d'estat no estan ni molt menys a la vista, cosa que pot ser una oportunitat per a l'independentisme. 
 

5. El camp de mines dels socis

Sánchez ha ofert programa de govern, sí. Però el que ha pactat amb els seus lleials i pacífics socis Sumar. No ha dit res dels acords programàtics amb ERC o el PNB i de com pensa mantenir la relació política amb Junts o amb Podem, que li votarà la investidura però no serà soci de govern perquè no tindrà ministeris -sí que en tindran els comuns i Esquerra Unida-. El partit que liderava Pablo Iglesias, enfrontat a Yolanda Díaz, es prepara per concórrer a les europees i per fer valer els seus cinc diputats cada setmana en la línia del que faran bascos i catalans.

El debat amb els portaveus (llevat de Podem, que encara està integrada al grup de Sumar) donarà pistes sobre com ho vol gestionar Sánchez, que també haurà d'atendre la incòmoda realitat que du associada la competència Junts-ERC.