Creuen que enguany serà diferent. Tenen totes les esperances dipositades en aquest canvi que, per sentit comú, en algun moment s'ha de materialitzar. I el moment és ara. Aquest any, sí, diu Melcior a Baltasar. És que no vull ni imaginar-me que no sigui així, respon el portador de la mirra. Mentrestant, l'estel els assenyala el camí, com sempre, però aquest cop una mica més desgastat del que sol ser habitual. Se'l veu cansat: menys lluminós, menys possible. Malgrat tot, però, encara brilla.
Els tres reis avancen amb el seu seguici cap a la mateixa establia que cada any acull de bon grat els seus regals. Saben perfectament on és, se saben el camí de memòria, la tenen ubicada com si fos casa seva, però són conscients del paper que juguen en tota aquesta història i el juguen amb professionalitat. Sense queixes. Cada poques passes miren amunt, rebuscant la llum, fent veure que ressituen els següents metres. Que mai ningú no pugui dir que no estan pel que s'ha d'estar o que no segueixen el guió preestablert.
La seva funció és arribar a lloc, saludar la Maria i en Josep, i adorar el nen com si no n'haguessin vist mai cap altre. Bé, això era abans, quan tot anava bé i les tradicions es mantenien intactes. D'un temps ençà, al portal no hi troben un nen, sinó dos. Dos nens. Dos déus fets home. Una duplicació infantil que ha complicat una mica la logística reial. El carregament que porten ara és doble, per tenir-los als dos igual d'abastits i contents (fora lleig que continuessin portant or, encens i mirra només per a una unitat de nen; hi hauria mal humor entre els nadons i mirades significatives entre els pares). Evidentment, les consideracions dels reis vers les criatures també s'han duplicat. El cas que se li fa a un, també se li ha de fer a l'altre. Van d'una banda a l'altra, ara una rialla aquí, ara una carantoina allà. Si no, comencen els plors; un plor sentit, de criatura abandonada que sent com els adults estan desatenent-lo deliberadament.
L'establia és allà, ja la veuen. Es nota que fa dies que la pastorada ha anat passant per aquí. L'olor els delata. A diferència d'ells, els reis arriben una mica més polits i, sobretot, una mica més tard. Perquè el camí és llarg i perquè, francament, la il·lusió ja no és la que era. Els va molt bé no tenir la pressió d'haver de ser allà la mateixa nit del 24. Els dies de marge els fan un favor. Així no han de socialitzar amb tota la terregada i, a més, s'estalvien haver de tenir grans converses amb el pare i la mare. Quan ja han passat tants dies, el cansament paternal és més que evident. En Josep i la Maria volen tancar la paradeta i començar a fer la seva vida a porta tancada, s'han acabat les adoracions i l'exhibicionisme. Per això acaben tenint un intercanvi cordial d'agraïments i afalacs i poca cosa més. La justa mesura per complir amb la tradició.
En Gaspar és qui se n'adona primer. Nois, em sembla que... Baltasar el talla: no m'ho diguis. Sí, em sembla que sí. Baltasar bufa, fa que no amb el cap, però continua avançant. Melcior sent el mateix dins seu, però sap quedar-s'ho dins. És un home rígid, elegant de cap a peus, de cara impertèrrita i gest fi, mai li sentiràs una paraula més alta que l'altra ni li endevinaràs una mirada fora de lloc. La barba hi deu ajudar, suposo. La barba i l'edat.
Quan ja són davant dels dos bressols, els tres homes s'agenollen amb les seves ofrenes a les mans. S'agenollen per respecte, però també per acabar de corroborar de prop si aquell parell d'infants són els mateixos infants de cada any. Efectivament, Baltasar no s'equivocava. Tornen a ser ells. L'Oriol i en Carles. Toca adorar una altra vegada les mateixes cares. Un any més, i ja en van... Quants en van, Gaspar? En Gaspar no ho sap. Molts, diu, massa. I amb aquesta resposta tots tres es donen per satisfets, com si l'home bru hagués clavat la xifra.
Tant l'Oriol com el Carles exhibeixen un somriure juganer, sabent que tornen a tenir l'atenció a sobre. Estan tranquils, feliços d'haver nascut novament, satisfets d'haver rebut les ofrenes dels pastors del poble i, ara, dels reis. Potser sí que aquest any han vingut menys pastors que l'any passat, oi, Josep? En Josep fa que sí amb el cap, enguany n'han vingut menys. La Maria fa una lleu ganyota amb la boca i fixa la mirada en aquelles dues petites ànimes que mouen braços i cames sense un objectiu clar. L'han passat ja n'eren menys que l'anterior, pensa.
Un cop fets els comentaris de rigor amb la parella, els tres reis giren cua i se'n tornen cap a les seves terres. El to durant el viatge de retorn és baix. Molts silencis, moltes mirades cap a l'infinit i poques ganes de parlar. De sobte, Baltasar fa aturar un moment la comitiva, assenyalant una petita zona boscosa a l'esquerra. Mireu a qui tenim aquí. Efectivament, és allà, de cos present. Aquest cop el caganer ha estat discret però no prou. Se'l veu entre els arbres, ajupit, fent les seves imperioses necessitats. Tot i que fa de mal fer, perquè l'home es troba a mitja feina, la comitiva i l'apurat se saluden de bon humor, sabent-se companys de trinxera.
Amb l'outsider eixugant-se encara les seves parts, hi ha una petita conversa que acaba despertant la curiositat dels monarques. No et cansa, haver de fer sempre el mateix paper? Ja et val la pena? Podríem parlar-ho amb algú de dalt, aviam si pot fer-hi alguna cosa... No, Gaspar, no. De veritat. No ho feu. Estic millor que mai. Mai m'havia vingut tan de gust quedar en un segon pla i no haver d'anar a adorar res ni ningú. Us ho deixo a vosaltres amb molt de gust. Us ho han dit, oi, que tornen a ser...? Sí, sí; de fet, ara en tornem. Doncs ja està tot dit.
Està tot dit. El caganer i els reis s'acomiaden i aquests continuen el seu camí, allunyant-se del poble i dirigint-se cap als seus paratges estimats. Un camí de tornada que han fet centenars i centenars de vegades, però que avui té un regust diferent. Mai els havia rosegat per dins aquesta estranya sensació d'envejar aquell pobre caganer, una figura que fins ara els suscitava tendresa i/o indulgència. No ho té mal muntat del tot, diu Baltasar. Quina sort, poder viure al marge de tota aquesta història, respon Gaspar. No sé pas què en deuen fer, de l'or, rumia mentrestant Melcior.