El 29-N s'entrega al «Cata... què?»

Política

L'esquerra dona per resolt el conflicte polític amb Catalunya i la dreta és dura als programes, però en el relat de campanya pesa més seduir els simpatitzants d'Aliança

Publicat el 16 de novembre de 2026 a les 19:00

Els partits independentistes (especialment ERC) no tenen mala expectativa electoral. Catalunya va fer fa tres anys una aportació clau per fer president a Pedro Sánchez (40 dels 48 diputats que escullen les seves quatre demarcacions van votar sí a la seva investidura). El que passi el 29-N condicionarà fortament Catalunya i el futur del seu autogovern en el finançament, la llengua, les infraestructures, la immigració o la reactivació el debat del dret a decidir. Però, malgrat tot, i també que Oriol Junqueras i Carles Puigdemont acaben de ser amnistiats i han recuperat plenament la seva llibertat política, Catalunya està desapareguda com a tema en la campanya del 29-N.

La carpeta catalana, que va ocupar una posició central entre 2015 i 2023, que el 2018 va provocar la moció de censura que va dur Sánchez a la Moncloa i que el 2019 i el 2023 li ha permès mantenir-s'hi amb els indults, el finançament, el traspàs de Rodalies, el català a Europa o l'amnistia, ha desaparegut gairebé per complet.

No té cabuda al cara a cara

Ni els líders catalans ni les seves demandes treuen el cap, ni tan sols de forma col·lateral, en el debat i les entrevistes als mitjans o als actes de campanya. Catalunya i el debat territorial són presents als cinc blocs del cara a cara (habitatge, economia i fiscalitat, política social i serveis públics, corrupció i regeneració, i immigració i política exterior) de dijous que han pactat els equips del líder del PSOE i el candidat del PP. Veurem si Feijóo usa els acords amb independentistes com a arma llancívola contra el seu adversari.

No perquè els assumptes hagin quedat resolts (el finançament, les competències d'immigració o el català a Europa han quedat penjats per la dissolució anticipada de les Corts), sinó perquè la polarització i el plebiscit sobre Sánchez, per uns, i el govern de la dreta i l'extrema dreta, pels altres, s'ho menja tot. I si queda una finestra se l'enduen l'habitatge i altres polítiques socials.

Tan absent com afectada

En tot cas, els interlocutors de les formacions d'esquerra consultats no només defensen que Catalunya és clau electoralment, sinó que també fan notar les conseqüències que, en forma de reobertura del conflicte i dels efectes nocius d'un govern hostil a l'Estat, pot tenir un govern del PP i de Vox. Opinen que els votants entenen el perquè de l'agenda. La palanca de la por amb un reclam purament territorial encara no ha estat del tot activada pels antagonistes estatals de la dreta espanyolista. Sí que ho fan, lògicament Jordi Hereu, Gabriel Rufián o Ernest Urtasun. I ara també Míriam Nogueras, castigada a la majoria d'enquestes per la seva equidistància malgrat que no té la competència d'Aliança Catalana.

Els partits independentistes no tenen, ara per ara, agenda per "tornar-ho a fer" i la reivindicació del referèndum és gairebé retòrica. Junts posa l'accent en la seguretat o el concert, donant a entendre que seran les seves condicions per investir el PSOE perquè saben que amb el bloc PP-Vox, encara que hagin coincidit en temes econòmics, no tenen res a fer. I ERC situa la seva narrativa en el compliment dels acords pendents, la millora de l'autogovern i en que el seu és un vot eficaç per aturar la involució. Sí que asseguren que, si Feijóo i Abascal són a la Moncloa, ells seran qui defensaran el país amb més solvència.  

El confort amenaçat d'Illa

Un escenari, el de l'executiu PP-Vox, que Salvador Illa no vol contemplar en públic. Fer-ho seria sortir de la zona de confort: el seu projecte polític s'ha edificat, des que va deixar el ministeri de Sanitat i va convertir-se en cap de llista a la Generalitat el 2021, sobre la cooperació lleial amb el govern espanyol i els rèdits que havia de comportar. Un canvi d'actors l'obliga a revisar-se i situa la conversa en un terreny de joc favorable al discurs rupturista que el seu PSC no vol abraçar.   

La desaparició de la carpeta catalana, un fet incontrovertible, s'explica també per altres factors. D'una banda, hi ha una certa desarticulació de l'independentisme com un bloc (només cal escoltar els retrets entre ERC i Junts) que planteja un escenari seriós de ruptura, fet que ha desfet com un terròs de sucre la urgència que va presidir la política espanyola. De l'altra, la victòria del PSC i el compliment dels acords d'amnistia han alimentat la sensació de conflicte resolt. I sí, se n'han resolt les conseqüències (la repressió), però no les causes que el van provocar (el conflicte de sobirania i la insatisfacció amb el marc polític).

Als debats a Madrid, Catalunya va per sota del radar. I fins i tot a casa, els assumptes domèstics tindran problemes per fer-se un lloc. Els programes dels partits estatals sí que donen pistes. El del PSOE manté dos compromisos fonamentals: injectar 21.000 euros al nou finançament i mantenir-se en els acords sobre el model i la quitança del deute, i continuar empenyent pel català a Europa. No assumeix compromisos en les competències d'immigració o el traspàs de Rodalies. Si li calen vots catalans tindrà amb què negociar, encara que siguin episodis de temporades passades. El Front Ampli promet injectar encara més diners al finançament, garantir que el català sigui vehicular a l'escola i, de nou, un referèndum per resoldre "de forma estructural la qüestió territorial".

Els de la dreta són una altra cosa. Feijóo va fer diumenge un vídeo prometent que ell sí compliria en infraestructures, cosa que no ha estat capaç de fer cap govern central, tampoc els de Mariano Rajoy. El programa del PP, pensat per encaixar amb l'extrema dreta, és clarament recentralitzador en l'àmbit competencial, planteja recuperar la persecució penal de l'independentisme i castiga el català a l'escola o a les Corts. El de Vox hi coincideix amb el català a les aules i, directament, advoca per molta més duresa contra l'independentisme i per il·legalitzar qualsevol partit o organització que atempti "contra la sobirania i independència d'Espanya, la seva unitat i integritat territorial".

Però en els discursos i les entrevistes el discurs dur dels programes de Feijóo i Abascal no apareix. Se centren en temes com la seguretat ferroviària i ciutadana, la corrupció, la immigració, les crítiques a l'estil de Sánchez o els autònoms, un dels punts dèbils del PSOE afegit als homes joves. Tots dos saben que hi ha una bossa important de catalans que declara la seva simpatia per Aliança Catalana, que no es presenta a les espanyoles i per la que competeixen sense manies davant la negativa de Junts o Alhora a donar-li protagonisme. I per captar-los (de fet Xavier García Albiol va dir que es vol reunir amb Sílvia Orriols a Ripoll) més val parlar d'ocupes, seguretat i el califat que d'un procés que ni hi és ni se l'espera. 

Escull Nació com la teva font preferida de Google