Ernest Maragall: «Espanya ha optat per una via de construcció que exigeix el sacrifici de Catalunya»

- El Govern empresonat.

- Sí. La decisió adoptada per la jutge de l’Audiència Nacional té una lectura terrible des del punt de vista personal i institucional català. És una agressió directe sense cap relació amb l’aplicació de la justícia. Però té també un efecte de fons clarificador: l'estat du a terme, un cop més, la vella estratègia d’anorreament o assimilació de Catalunya com a realitat social i política diferenciada, com a subjecte de drets i lliure decisió. La novetat és que ara ho ha de fer de forma esclatant, sense contenció ni respecte formal, responent a la nostra iniciativa col·lectiva i a l’evidencia d’un projecte d’emancipació consolidat.

- Aquest fet ho capgira tot?

- Ofereix una nova evidència política sobre el capteniment de les institucions i forces polítiques de l’estat en aquest període: la brutalitat creixent de l’acció policial i judicial, de la mà del govern del PP, és inversament proporcional al silenci clamorós del socialisme espanyol (i català), còmplice imprescindible del desastre.

- L'operació Bèlgica pot ser un encert?

- Jo crec que sí. És obvi que ha tingut una càrrega simbòlica i de defensa legítima i potser necessària. No ens hem de caracteritzar per sumar víctimes i màrtirs per poder-los plorar. I el gest del president ha tingut un component d'aconseguir una presència directa a Europa, que no és un aspecte menor.

- En quin punt ens trobem?

- Hem donat un pas endavant indiscutible. És obvi que no hem consolidat una situació òptima. Però l'1-O ha estat un pas endavant i una dada irreversible. I hi ha l'evidència que seguim en un estat que, a manca de raó, té estat. Hi ha dos elements significatius: hi ha una part molt significativa de la societat catalana que ha mostrat amb fermesa el que vol i que s'ha enfortit, i per altra banda hi ha un govern i unes institucions que han de gestionar amb prudència aquesta força. Crec que em puc fer càrrec de la complexitat que representa i les decisions que impliquin el risc de generar frustració o un excés d'entusiasme sense base. La força de la societat cal preservar-la per damunt de tot.  
 
- No creu que pot haver un desinflament?

- No. En tots aquests anys, en molts moments hi ha hagut desconcert, després del 9-N o de les eleccions. S'ha dit en moltes ocasions que això era un suflé que baixaria, que ens dividiríem... Això és el que hagués volgut l'estat. Però no ha estat així. La dada fonamental és el manteniment d'aquesta societat i el fil roig entre ella i les institucions. Tot el que passi ara són qüestions interessants i s'han de prendre decisions. Això no vol dir que podem prescindir de la realitat de l'estat. L'estat hi és, té força i la utilitza. La nostra energia la canalitzarem ara cap a la participació a les eleccions del 21-D, que són il·legítimes però reals.      
 

"Un dels efectes de l'1-O és començar a guanyar la batalla de ser reconeguts com l'altre"

- S'ha d'anar a les eleccions del 21-D?

- És un debat possible, pot haver gent que digui que no són les nostres eleccions, però tothom comença a veure-ho no com una oportunitat, sinó com una magnífica plataforma per mesurar-nos. La mesura que l'estat no ha admès fins ara l'ha posat ell mateix sobre la taula amb el 21-D. No ho fa de la manera que voldríem, que és la d'una pregunta clara i neta, perquè darrera hi ha l'entestament de l'estat a no admetre la nostra existència com a subjecte de dret. Moltes vegades els ho hem dit: gosin guanyar-nos! Però això implica acceptar la possibilitat de perdre. Un dels efectes de l'1-O és aquest: començar a guanyar la batalla de ser reconeguts com l'altre. No està guanyat, eh. No anar a les eleccions implicaria posar la societat en el primer pla de la confrontació. Anar a les eleccions no vol dir esperar a veure què proposen els partits. Això també, però ara, en aquests dos mesos, aquesta societat s'ha de fer present. I qui guanyarà aquestes eleccions no seran els partits. Serà aquesta societat catalana. Per tant, una part del procés constituent és ara i hem de veure quins estris utilitzem. El paper dels ajuntaments serà importantíssim. Els partits són imprescindibles, però el tema de fons que jo afirmo és que aquesta societat nostra ha d'aparèixer explícitament com a actora.

"La mobilització de sectors contraris a la independència fa més real el debat de fons i ha de ser un estímul"

- Li preocupa veure el passeig de Gràcia ple amb banderes espanyoles?

- S'han mobilitzat un seguit de sectors socials contraris a la independència, però crec que ens n'hauríem d'alegrar. Fa més real el debat de fons. Guanyar sense adversaris no té gràcia. No em fa por veure el passeig de Gràcia amb banderes. Sí que em fan por algunes actituds i comportaments, i alguns acompanyants. Però ens hem de prendre aquestes altres mobilitzacions com estímul. Demostrem que és veritat tot el que hem vingut dient aquests set anys. Que hi ha projecte, constància, determinació.    
 
- És partidari d'un Junts pel Sí 2 o creu que seria millor que cada partit anés a la seva?

- Això ja forma part d'un terreny més instrumental. El que és fonamental és que hi hagi un grau d'acord explícit sobre el caràcter de les eleccions i l'objectiu compartit. Això es pot fer a través de candidatures conjuntes o no. La unitat és tan imprescindible com la diversitat. Les eleccions les guanyem en nom de què? Crec que les hem de guanyar en nom de la voluntat d'emancipació indiscutible que ens doni la verificació democràtica que nosaltres mateixos ens hem d'exigir, que Europa ens demana, i que l'estat no té més remei que acceptar.

"L'única manera d'ampliar el bloc sobiranista és incorporar demòcrates i catalanistes que s'ho miren amb distància"

- I si l'independentisme recula?

- També seria un missatge. Aquest és el repte que hem d'acceptar. Jo estic convençut que la majoria hi és, a condició que la diversitat no es transformi en competència absurda en aquests moments. És fonamental que reaparegui, potser no demà, però sí la setmana que ve, l'entusiasme i la determinació que eren presents en els Onze de Setembre recents. Els lideratges que tenim han d'expressar aquesta connexió entre societat i política. I no n'hi haurà prou de defensar la independència, sinó que s'han de desplegar elements de procés constituent: l'única manera d'ampliar el bloc sobiranista clàssic és incorporar ciutadans demòcrates i catalanistes que es poden mirar tot plegat amb distància. No hem d'anar a defensar les essències sinó a explicar un país encara més divers i més demòcrata.     

- Coneix Europa. Ha estat eurodiputat. Ha canviat la imatge real d'Espanya a Brussel·les?

- Aquí cal destacar la feina pacient fet per molta gent, tasca poc visible, però que ha anat calant. I després hi ha el que s'ha evidenciat els darrers mesos. Europa s'està adonant de quin és l'autèntic caràcter de l'estat. El que ha costat més d'explicar a Europa és el que l'estat estava fent per assimilar Catalunya. Finalment, l'estat ha optat per actuar encara que es notés l'objectiu. Un argument que hem de confrontar és el que Catalunya pot ser un precedent. Nosaltres no podem renunciar als nostres drets perquè els bretons, posem per cas, no vinguin després.      

Ernest Maragall Foto: Josep M. Montaner

- La marxa d'empreses ha estat un bany de realitat, un gest de pànic o el fruit d'una pressió de l'estat?  

- És una mica de tot això. És també un senyal de com funciona el poder avui. És obvi que hi ha hagut una decisió política. Quan s'ha fet evident que la viabilitat de Catalunya com a estat no es podia discutir en termes econòmics, l'estat i l'establishment han decidit elevar el preu del canvi. És una operació per encarir la transició, fins al punt que sigui disuassòria. L'estat ens diu: penseu que us puc fer molt de mal. És el mateix que va fer el Regne Unit amb Escòcia, i que li va permetre guanyar el referèndum: van elevar el preu i van amenaçar amb els efectes sobre les pensions i les empreses. També hi ha raons tècniques objectives i motius vinculats al funcionament de les institucions financeres.

- Amb el president Maragall va començar tot?

- Sí, amb el projecte de segon Estatut. L'estat de les autonomies ha estat l'instrument d'assimilació, si voleu, més intel·ligent que l'estat va dur a terme a la Transició. I nosaltres, des de Catalunya, vam pecar d'ingenuïtat, com també el nacionalisme conservador, creient que podria incidir en els governs de Madrid, mentre es produïa una degradació decidida de l'estat de l'autogovern. El primer Estatut ja va ser objecte de sistemàtic desgast per la via de sentències del TC. Nosaltres vam considerar el 1978 com un punt de partida i Madrid com un punt d'arribada. Davant aquesta degradació, el món progressista català planteja la plurinacionalitat de l'estat i es planteja el segon Estatut, que va ser també castigat per PP i PSOE, amb la complicitat del PSC. I després va ser humiliat pel PP i el TC. El 2010 hi va haver, amb la sentència del Constitucional, una gran indignació, que es converteix en afirmació, el 2012. I poc a poc es va transformant en consciència de possibilitat de construir una alternativa, i això es veu el 2014, 2016... I ara aquest moviment s'està convertint en decisió. Que això acaba culminant en un acord confederal, ja es veurà. Si l'estat volgués guanyar, tindria aquesta porta oberta.        

- Quin serà el llegat de Pasqual Maragall?

- Serien molts llegats. Jo destacaria la seva idea d'Europa, que ara ha quedat presonera dels estats, tan presonera que no deixa que es vegi la realitat de les seves ciutats, les seves regions, les seves nacions. Jo dic molt sovint que el que està passant a Catalunya avui és part imprescindible del debat europeu. Per això els estats es defensen tant. Nosaltres no diem que ho volem tot per nosaltres, sinó per poder cedir a Europa el que convingui perquè sigui una Europa millor, amb una subsidiarietat ben entesa.

 
- Coneix molt el PSC. En va ser dirigent destacat. Com veu  l'evolució del partit els darrers anys, que ofereix com a última fotografia una selfie amb Miquel Iceta, García Albiol i la plana major del PP enmig de banderes espanyoles?

- Aquesta imatge és tan explícita que no cal comentar-la gaire. També hi ha anàlisis molt superficials que asseguren que el PSC està desapareixent. Jo crec que no, que representa un sector, òbviament minoritari, de la societat catalana. I que té a veure amb la crisi que viu la socialdemocràcia a Europa, amb una visió d'entendre a societat cada cop més conservadora. El PSC està més preocupat per les alcaldies que vol conservar que pel projecte de país que vol oferir. Està en el seu dret. Res a veure amb el gran partit progressista que va ser.

- Entén Miquel Iceta?

- Sí. És prou llest. Però no està fent una proposta de país, està administrant uns interessos. 

- On és avui la socialdemocràcia catalana?

- Home, és obvi que està a l'entorn d'Esquerra Republicana. Però ERC també s'ha d'atrevir a sortir de la casella segura i tranquil·litzadora de la representació del sobiranisme. S'ha d'atrevir a jugar en política europea, i participar en la construcció d'un gran partit europeu progressista, recuperant el que Pasqual Maragall va propugnar el 1998, el Partit Català d'Europa. La socialdemocràcia, en general, hauria de sortir-se de la lògica de l'establishment. No ha estat capaç d'evitar un creixement enorme de les desigualtats i construir instruments de transformació. La tasca real és aquesta.  

- Va governar Barcelona. Va ser regidor d'Hisenda i de Funció Pública, de Presidència. Com ho està fent Ada Colau?

- Ha tingut encerts tàctics, s'ha defensat bé pel que fa al funcionament de la institució i de la ciutat. Manté una evident capacitat personal de connexió amb la ciutadania. Aquesta mateixa obligació tàctica de supervivència ha fet més clar, però, que no hi ha encara un projecte de ciutat. I el procés d'emancipació catalana és obvi que li ha vingut gran.

Ernest Maragall Foto: Josep M. Montaner

- La veu una continuadora de l'esperit maragallià a l'alcaldia?

- Potser seria exigir-li massa a Colau. Les condicions amb què ha arribat a l'alcaldia no són les mateixes.

- Enmig del desconcert, sempre ens queden els poetes. Què ens pot dir Joan Maragall als catalans inquiets del 2017?

- Home, Joan Maragall i molts més. Ens donen la constatació que aquí no hem inventat res, que som un poble que ve de  lluny, que no ens dona més raó. De Maragall en podem aprendre les línies mestres de la relació amb Espanya, d'aquest combat de fons perquè Catalunya sigui reconeguda.  

"Quan el mercat espanyol ja no és el principal i l'èxit dels empresaris és més europeu que espanyol, per què necessitem aquest estat?"

- L'Espanya a la qual Joan Maragall va dir adéu és semblant a la d'ara?

- Seria fàcil i injust dir que sí. Espanya ha canviat, s'ha modernitzat. Però és cert que ha optat per una via de construcció pròpia que d'alguna manera exigeix el sacrifici de Catalunya com a realitat. L'Espanya del Madrid fort, amb una gran concentració de poder, que és el que li permet ser algú al món i a Europa. Aquest és el primer pecat de l'esquerra espanyola: la seva incapacitat per representar l'Espanya possible i necessària, alternativa. D'alguna manera, Felipe González ja va començar amb una visió subsidiària de Catalunya. Una de les raons que expliquen l'emancipació de la societat catalana en els darrers anys és el fet que l'entrada d'Espanya a Europa ha permès a Catalunya alliberar-se de la dependència econòmica espanyola. S'ha liquidat el vell dogma dèficit fiscal/superàvit comercial, que era el pacte no escrit anterior a l'autonomia: el mercat espanyol ens comprava amb els diners que el dèficit fiscal català permetia. Però quan aquest mercat espanyol ja no és el principal i l'èxit dels empresaris és europeu, més que espanyol, per què necessitem aquest estat? Això és un alliberament psicològic que està en la base del moviment d'emancipació, que no és liderat per la gran burgesia ni pels treballadors, que també hi són. És un conglomerat més ampli, que Esquerra Republicana o un gran partit ha de voler representar, i que el PSC ha renunciat a liderar.