Enmig de la foscor, una escletxa de llum: Francesc Xavier Vila ja actua com a nou conseller de la nova conselleria de Política Lingüística. Veure'l repartir informes i entrevistes en aquest executiu et desperta una estranya sensació de victòria dins de la derrota. El respir s'assaboreix amb molt de gust. Qui ens ho havia de dir, que aquesta flamant conselleria l'acabaria havent de crear el Govern de la Generalitat més francament espanyolista de la democràcia. Quines giragonses tan insofribles, la política catalana.
Vila va ser aquest dissabte passat al Via Lliure de Xavi Bundó i va corroborar la percepció que molts ja teníem: això anirà bé. Si més no, hi ha la intenció, les ganes i el coneixement perquè això vagi bé. Una combinació de virtuts que cau com aigua de maig sobre una llengua gairebé seca. El repte, però, és absolutament desproporcionat, un David contra Goliat lingüístic que requerirà tot l'encert i tota la bona sort del món. I quan parlo de Goliat no em refereixo a la llengua castellana, rica i plena, sinó al diabòlic context general que ha dut el català a la situació actual, des de la globalització fins a tu mateix, que canvies de llengua a cada interlocució sospitosa.
L'exposició del conseller a RAC1 va ser impecable, especialment a l'hora de diagnosticar el punt de partida de la seva tasca al Govern. Sap de memòria les coordenades exactes en què es troba avui la llengua en tots els àmbits i ha vingut a intentar canviar-les. No ha acceptat aquest encàrrec, doncs, per sortir a dir-nos el que se'ns ha dit tota la vida (a excepció dels últims anys): que les constants vitals del català no presenten cap símptoma alarmant i que circulem, no s'aturi aquí, senyora, que no ho veu que aquí no hi passa res?
Qui sí que ha vingut a dir-nos el que s'ha dit tota la vida és Manel Manchón. El periodista de Metrópoli, que també era de cos present a l'entrevista com a tertulià, va preguntar al conseller sobre la idoneïtat de fer polítiques protectores del català en un moment de màxima globalització en què, malauradament, oi, les llengües petites moren i les grans, com la seva titular, el castellà, imperen amb cada vegada més facilitat. És la pregunta de sempre, la trampa de cada dia, l'espanyolisme blanc que amb cara de circumstàncies fa veure que és precís diagnosticant l'evolució dels temps, quan l'únic que fa és, senzillament, exercir l'espanyolisme.
Si la llengua amb què vinculen la seva identitat com a persones humanes fos el català, no farien aquesta reflexió tan buida a un conseller de Política Lingüística. Tampoc la farien si, tot i no tenir un vincle estret amb la llengua minoritzada de torn, el tinguessin amb la diversitat cultural, l'empatia o el país. Però quan el legítim sentiment espanyolista d'un és més fort que la resta d'aficions, no hi ha res a fer, la proclama els surt per la boca sense ni adonar-se'n: sigueu adults i adapteu-vos a un món que es menja la vostra llengua, però no la meva.
Al conseller Vila se li gira una feinada immensa, perquè davant seu hi tindrà centenars de milers de Manchons que intentaran fer-li l'obra de govern impossible, convertint-la en insolidària o il·legítima, però també tindrà centenars de milers de catalanoparlants que no l'estarem ajudant quan entrem en un bar, quan se'ns presenti al davant un desconegut o quan al nostre voltant s'estiguin vulnerant els nostres drets més bàsics amb el vistiplau del nostre silenci. Tant de bo no siguem passerells i sapiguem aprofitar l'oportunitat que el Govern més tebi de la història ha tingut a bé de brindar-nos per assegurar-se la seva existència: tenir al capdavant de la llengua un autèntic cuidador de la llengua. Fem-nos-en dignes!