Any 2032. Salvador Illa enceta el seu tercer mandat com a president de la Generalitat. Posa el llacet a una segona legislatura que ha estat francament més tranquil·la que l'anterior. El 2028 va revalidar la confiança dels ciutadans amb una nova majoria, més vistosa que la del 2024, que li ha permès fer i desfer amb més llibertat, comptant amb suports espontanis i variables i subratllant el PSC com a partit hegemònic del país. Illa ha consolidat els socialistes com la casa gran de l'ambició petita.
En aquesta tercera ronda que avui el president estrena, sembla clar que Catalunya continuarà pel mateix camí. Seguirà apostant pel turisme massiu, pels grans esdeveniments, pels projectes faraònics i per tot allò que amb una mica de sort et posarà un plat a taula aquest vespre. La meta sempre és aquest vespre. No hi ha país més enllà d'aquest vespre. El cert és que Illa no se n'ha amagat, durant la campanya electoral. Això és el que ha anat funcionant les últimes dècades, malgrat les protestes minoritàries, i el Molt Honorable ha tornat a obtenir l'aval per anar tirant en aquest sentit.
També ha recollit l'aval per fer-ho com a president d'una bellíssima comunitat autònoma d'Espanya. Ja fa temps que els catalans han decidit que Catalunya és poca cosa més que això. Una gestoria prou ben governada per aquell home gris que durant la primera legislatura va arrencar quatre xavos més a Pedro Sánchez i que s'ha caracteritzat per no cometre errors. Illa ni tan sols comet l'error de tractar Catalunya com a nació, i no el comet perquè no li cal cometre'l. Davant l'esperpèntica desfeta del 2024, l'independentista tou ha assumit que en la irrellevància nacional s'hi viu bé, que d'una diglòssia no s'ha mort ningú, i que aquesta aigua que bull sota nostre mai bullirà tant com per rostir-nos a tots. És la nova bena que ens hem posat als ulls per poder llençar definitivament l'altra.
No tot són males notícies, però. Gràcies a déu, el president Carles Puigdemont continua guanyant els seus particulars embats contra l'Estat. De tant en tant apareix i supera amb èxit la nova missió que la repressió espanyola, de pròrroga en pròrroga, li ha encolomat. Són aparicions fugaces que distreuen de la tebior política però que injecten un pic d'eufòria cada vegada menys potent i més breu a la difusa massa independentista, que amb el temps ha après a aplicar filtres de qualitat a les victòries publicades i que només arriba a activar-se de veritat quan percep que aquella victòria està pensada des del col·lectiu i per al col·lectiu. Ben poques vegades.
I és que d'ençà d'aquella estranya primera victòria contra els Mossos, tan celebrada pels seus més irreductibles seguidors el 2024, el president i el seu entorn han anat repetint incursions però també acumulant enemics íntims dins de Catalunya. Després de batre el cos policial, els canons van anar contra el sistema de Salut, que va posar traves a atendre Puigdemont quan, durant una visita secreta a Peramola, va tenir una mala caiguda; i més tard les bales ja van dirigir-se al seu propi partit, Junts, acusat de ser còmplice dels opressors per no haver-lo ungit candidat quatre anys enrere. L'última aparició de Carles Puigdemont a Catalunya va ser fa poques setmanes, al port de Palamós: el president va arribar-hi en llanxa amb l'únic objectiu de comprovar si el polèmic alcalde, d'Esquerra, el rebria o no. El repte (guanyat, perquè no el va rebre) va ser viscut en directe per cent vint persones grans.
Salvador Illa inicia aquesta tercera legislatura, doncs, amb tranquil·litat i bons aliments. Per alguna raó, i malgrat els fils de tuits llarguíssims que n'expliquen les virtuts, els constants cops d'efecte de Carles Puigdemont no han aconseguit mobilitzar la parròquia susceptible de ser mobilitzada. Avui Illa tornarà a jurar el càrrec, com va fer fa 4 i 8 anys. El Parlament serà menys independentista que fa 4 anys, i encara menys que en fa 8. Catalunya tornarà a ser una mica menys rica i menys plena que fa 4 i 8 anys. I el president Puigdemont continuarà guanyant les seves pròpies batalles, també d'aquí a 4 i 8 anys.