Acabo de llegir les cartes que Joan Sales i Joan Coromines van enviar-se entre 1946 i 1983, i que Club Editor ha tingut a bé de publicar en un volum titulat A la recerca del català usual. És un recull valuós per molts motius, però jo en destacaria un que m'acontenta especialment: torna a fer evident la sort que vam tenir els catalans en tenir a les nostres files un escriptor tan talentós com Sales, un home amb mil dèries al cap i gairebé totes elles relacionades amb la seva nació i la seva llengua.
Sales caça Coromines amb una primera carta en la qual ja es percep que l'escriptor busca influenciar al lingüista per poder influenciar plegats després. El vol al seu equip. Li tira la canya descaradament i la cosa funciona. A partir d'aquí, l'admiració mútua acaba convertint-se en una bona relació (almenys, epistolar) que, de cop i volta, queda estroncada per una proposta indecent de Sales. L'autor d'Incerta glòria, obsessionat amb desencotillar el català escrit per assimilar-lo al català parlat, s'anima i suggereix a Coromines una revolució inesperada: potser ha arribat l'hora de suprimir la majoria dels "per a", que no aporten massa res, i reduir-los a "per".
Coromines esclata contra la idea simplificadora d'aquest Sales tan deixat anar, i aquest punt d'inflexió transforma les cartes d'un i altre en autèntics articles acadèmics sobre el present i el futur de l'ortografia i la gramàtica catalanes. "És vàlida una llengua que només serveixi per escriure erudició?", es pregunta Sales. Coromines, prudent i habitualment sec, el va frenant des de l'autoritat que li és reconeguda, i entre l'escriptor i el lingüista es va creant una conversa profitosa i tensa a parts iguals.
El que és important d'aquest intercanvi de parers és que Joan Sales, sense pretendre-ho, torna a reivindicar-se com un dels grans escriptors de les lletres catalanes (cada missiva seva és impecable, de dalt a baix, en contingut i forma), com un patriota sense fissures (tenia la subsistència de Catalunya en ment les vint-i-quatre hores del dia), i com un corcó absolutament memorable quan una idea se li posava entre cella i cella. És un plaer veure'l estrènyer Coromines cada vegada que vol deixar-li molt clar un posicionament (amb Rodoreda feia ben bé el mateix), i encara és més plaent veure'l fer-ho amb aquella falsa innocència i aquella elegància tan característiques i fines.
L'última de les cartes que recull el volum no és de Joan Sales ni de Joan Coromines. Excepcionalment, és de Núria Folch, dona de Sales, que agraeix l'escrit de condol que Coromines li ha fet arribar per la mort del seu marit. Una carta que posa fi al diàleg entre les dues patums i que ens recorda que avui Joan Sales és mort. És mort malauradament, perquè no tenim entre nosaltres un far de la nostra cultura; però també afortunadament, perquè d'aquesta manera li és impossible veure el seu estimat país tan atrapat, tan dèbil, en mans d'un personatge tan gris i nítidament despreocupat per la nació com Salvador Illa. Perdut en la davallada, avui el pare d'en Soleràs ja no aniria a la recerca del català usual, sinó a la recerca desesperada d'un català dels seus; qualsevol persona que encara fos capaç de recordar-li tot allò que érem, que ens preocupava i que salvàvem.