Fa uns anys, pujar al País Basc era un suplici per als catalans. Era, per als independentistes, com anar a una meca que llavors semblava llunyana i on tampoc érem tractats amb cap mena d'honor. Érem els catalans que pujàvem a aprendre a fer les coses bé, asseguràvem resignats en aquests masoquistes viatges llargs a Bilbao, «Bilbo», que ens entossudíem a dir. I entràvem a tot arreu i més ràpid que res saludàvem amb un «kaixo» i ens acomiadàvem amb un «agur» i, tornats a casa, encara fèiem anar l'«agur» una setmana més, fins que se'ns passava la basquitis en vena que havíem ingerit. Somreien i ens recordaven que ens governava Pujol i després Montilla. I es reien de nosaltres, molts cop amb raó. Però com aquell que està enganxat a les drogues, hi seguíem pujant.

Però ara, tot i que nosaltres som on érem tot i que haguem remogut una mica les cartes, els catalans ens hem curat d'aquest sentiment d'idolatria cap al poble basc i l'esperit s'està revertint. Ens sentim alliberats i ara encara fan broma, però amb una altra cara, i ens demanen que ens agafem de les mans «per fer una cadena». Els hi ha canviat la cara. Han canviat les tornes i ara ho tenim més a prop nosaltres que ells. Tot i que encara és complicat lligar, ara no cal preguntar pels presos o per les ikastoles per parlar amb alguna xica, ara són ells que et pregunten si Mas i Junqueras s'acabaran entenent.

Però no només això. Als carrers es veuen estelades, als bars en posen per donar la benvinguda als catalans desplaçats a veure el partit entre la selecció catalana i la basca i grups de música catalans tenen una tornada daurada als bars del «casco viejo». Canten en català. L'Estaca va sonar, durant tota la nit que vam passar fent txakolis per Bilbao, unes vuit vegades. I Obrint Pas. I Brams. Uns bascs molts macos que vam conèixer ens presentaven als seus amics com els catalans, orgullosos fins i tot. No ens van portar a espatlles, però poc hi va faltar. Hem invertit la basquitis i ara guanyem nosaltres. Que el Procés duri molts anys.