Dissabte passat, Salvador Illa, Molt Honorable president de la Generalitat, va ser de cos present a Madrid. Podria haver triat un altre dia per escenificar la recuperada unió entre els catalans i la totpoderosa Espanya, però va triar un 12 d'octubre, quan l'Estat celebra quelcom tan gros i desagradable com és la Hispanitat, la conquesta, el desembarcament, la reeducació i tot aquell llarguíssim etcètera d'imposicions que fa més de 500 anys que dura.
Illa podria haver escollit, per exemple, el 6 de desembre per visitar la seu de la llibertat i celebrar amb el poder central la Constitució que vam regalar-nos entre tots (també ho farà, no en tingueu cap dubte). Hauria estat sensat centrar-se únicament en aquella data simbòlica, i no pas en el 12 d'octubre, per subratllar el seu anhelat objectiu d'unir i servir. S'hauria vist com un gest coherent amb les seves intencions reconciliadores, beneïdes per l'exhausta societat catalana, i s'hauria estalviat haver de torejar la cabra, la raça i tot el que suposa la part més fosca de la nació.
Però el president Illa no va tenir problemes amb ser-hi dissabte, i si va optar per fer acte de presència a Madrid un 12 d'octubre és, senzillament, perquè pot. El líder socialista pot permetre's trepitjar la capital de l'espanyolitat el dia que tradicionalment aquest sentiment s'exhibeix amb més intolerància, i s'ho pot permetre perquè al davant no hi té ningú. Ni al davant del faristol quan és al Parlament, ni al davant dels seus nassos quan és al carrer. Ell i els seus consellers governen en una Catalunya buida de reivindicació i plena, altra vegada, de tots aquells símbols institucionals que demostren l'autoritat espanyola.
El més interessant de tot plegat, però, és que Salvador Illa pot exhibir aquesta força, aquest posat de control absolut, malgrat ser el president amb un percentatge menor de suport per part del cens des del 1980, com recordava el periodista Ot Bou aquesta setmana. En aquest sentit, els números del president són relativament pobres, però la sensació de poder és majúscula. Un fenomen molt semblant al de la inseguretat a Barcelona i al conjunt de Catalunya: les dades no semblen afirmar que hi hagi un problema real, però la sensació d'inseguretat de la ciutadania no para de créixer.
És tanta la sensació de seguretat que transmeten els socialistes ara mateix, malgrat no ser real del tot, que Duran i Lleida demana torn al president per ser rebut al Palau de la Generalitat i dies després corre al programa de Gemma Nierga per lloar-li totes les virtuts. Tanta, que l'oposició hi pacta amb normalitat perquè entén que és el seu moment polític i que no hi ha massa discussió possible. Tanta, que qualsevol tertúlia de bar dona per fet que tindrem Illa durant anys i panys, potser deu, qui sap si en seran vint. Tanta, que a Madrid s'hi va un 12 d'octubre i aquí no passa res.
És un fenomen tan curiós que, quan les tertúlies matinals donin per exhaurida la qüestió de la seguretat als carrers i ja no sigui necessari que monopolitzi cada segon del debat públic en el nostre prime time, d'aquí a quatre o cinc temporades radiofòniques, potser sis, serà ben interessant analitzar-lo a fons i treure'n conclusions polítiques. Quatre o cinc anys poden semblar molts, sí, però no cal patir. Ara com ara podem continuar centrant l'atenció tranquil·lament en el que ens vomita l'Avi Siset o el compte segrestat de 8TV sense por de perdre el fil: d'aquí a un lustre, Illa encara hi serà.