Salvador Illa es troba al centre del terreny de joc i juga la pilota a totes bandes. Durant el debat de política general, el president de la Generalitat va definir el seu "pòquer" de referents polítics: Josep Tarradellas, per la institucionalitat; Pasqual Maragall, per la mirada estratègica; José Montilla, per l'aterratge operatiu de les polítiques; i Raimon Obiols, en l'àmbit intel·lectual. Això el situa al centreesquerra progressista, però el cert és que el perímetre d'Illa és molt més ampli. Juga a dreta i esquerra: manté bones relacions amb l'empresariat i l'establishment però també amb els sindicats majoritaris, i prioritza les aliances a l'esquerra sense desatendre la bona sintonia amb el centredreta. Amb una oposició -de moment- sense lideratges alternatius, el líder socialista té camp per córrer en la legislatura que comença.
El PSC s'ha sabut situar al centre i això no és nou. Hi ha ajudat el buit de poder al centredreta catalanista -el rol de partit d'ordre que va representar durant dècades Convergència l'han assumit els socialistes- i la desunió independentista, que va permetre a Illa jugar amb ERC i Junts la passada legislatura. Pocs exemples més simptomàtics que la manera com els socialistes van desactivar la comissió sobre el model policial: a través de pactes amb republicans i juntaires, va deixar en paper mullat les dues principals carpetes que promovien les esquerres, centrades a reforçar els controls a l'actuació policial i eliminar els projectils de foam. La debilitat del Govern d'Aragonès després de la sortida de Junts va situar el PSC com el garant de l'estabilitat, amb suport als pressupostos a canvi de moure ERC cap a les seves posicions en qüestions com la B-40 o l'ampliació de l'aeroport del Prat.
La victòria a les eleccions, en un escenari sense majories alternatives, i el paper que ha jugat Illa aquests primers dos mesos de Govern reforça la centralitat del president en un perímetre ampli. Ha configurat un executiu que representa un ventall divers de sensibilitats. Des de l'independentisme que poden representar els consellers Francesc Xavier Vila i Miquel Sàmper, passant pel catalanisme de conselleres com Núria Parlon o Sílvia Paneque, la democràcia cristiana que representa Ramon Espadaler o un espanyolisme moderat del conseller Jaume Duch. La transversalitat es veu també al sottogoverno, amb un gruix de càrrecs que provenen dels quadres socialistes, però també noms del govern d'ERC o, fins i tot, algun exdirigent convergent com David Bonvehí.
Bona entrada a l'"establishment"... i sintonia amb els sindicats
Al capdavant del Govern, Illa, que no seria el paradigma d'un revolucionari -de fet, ell es presenta com un gestor orgullós- promet una "triple revolució" de bon govern, normalitat i respecte. En altres paraules, l'estabilitat anhelada per l'establishment després de la dècada del procés. La restitució definitiva de Jordi Pujol, amb qui es va reunir a Palau ara fa unes setmanes, o la trobada amb Josep Antoni Duran i Lleida, just en l'aniversari de l'1-O mostren la bona sintonia que vol tenir el president amb la dreta catalanista. La bona entrada en fòrums com el Cercle d'Economia -fa temps que els empresaris han beneït Illa- se suma al respecte que rep del Círculo Ecuestre, espai de trobada del constitucionalisme barceloní."Serà un gran president", deien el privat alguns socis il·lustres durant la campanya electoral.
Illa és fort al flanc dret, on l'única distorsió es produeix per la negativa del president a abaixar impostos. En paral·lel, també cuida el flanc esquerre. De fet, el diagnòstic que Illa fa en públic és que la resposta a l'actual moment polític passa per aliances d'esquerres i un compromís ferm amb els valors socialdemòcrates per generar "prosperitat compartida". Per això la prioritat en els primers compassos de la legislatura és cohesionar la majoria de la investidura, amb ERC i els comuns, amb els pressupostos al punt de mira. Alhora, la sintonia amb els sindicats majoritaris -CCOO i UGT- és un fet. "No fallarem al món del treball", deia el president fa unes setmanes. Hi ha hagut reunions a Palau amb Javier Pacheco i Camil Ros, i a la Festa de la Rosa, gran acte del socialisme català, els dirigents sindicals s'hi van sentir com a casa, amb fotografies amb la militància socialista a l'hora de dinar.
Prioritza les esquerres, però pica l'ullet al centredreta
"El Govern ja ha triat, i ha triat aliances progressistes", deia Illa dimecres al ple. Era la resposta al dirigent d'ERC Josep Maria Jové, que l'advertia davant la temptació de pactar amb la dreta. El debat de política general deixa una majoria de la investidura més cohesionada al voltant de la carpeta del finançament i de la regulació del preu del lloguer de temporada. L'àmbit de l'habitatge és també un bon exemple del viratge cap a la centralitat del PSC, que admet que el topall de preus -recepta de l'esquerra- funciona i alhora proposa més construcció d'habitatge -recepta de la dreta- per ampliar l'oferta. Sigui com sigui, Illa ha fet gestos amb els socis, necessaris si el president vol tenir uns nous pressupostos en el primer any de legislatura. El congrés d'ERC al novembre pot alterar les previsions de la consellera Alícia Romero, que vol tenir els comptes en vigor l'1 de gener.
La cura d'Illa amb els dos partits que l'han portat a Palau es va veure en les intervencions, però també en les resolucions. El PSC no ha volgut trepitjar ulls de poll en una majoria que té punts de trobada però també posicionaments distanciats. Els socialistes no van portar a votació qüestions sobre l'ampliació del Prat, que tensa el bloc de la investidura, la B-40, o sobre les receptes de seguretat, en què la via de la consellera Parlon no encaixa amb les tesis de republicans i comuns. Però, en la línia de jugar al centre del camp, Illa també ha fet picades d'ullet a la dreta, amb el vot favorable a la resolució del PP per ampliar el Prat, mentre vota a favor de la proposta d'ERC de protegir la Ricarda, o el suport a Junts per endurir les penes als multireincidents, mentre coincideix amb ERC que no es pot crear "alarmisme social" en aquesta qüestió. La prioritat d'Illa és l'esquerra, però la legislatura és llarga.
De la Zarzuela a la desfilada de la Hispanitat
Mentre cohesiona la majoria de la investidura sense abandonar el flirteig amb la dreta, el president també ha normalitzat les relacions la resta de comunitats autònomes, amb la Moncloa i amb la Zarzuela. El perímetre d'Illa s'amplia fins a la Casa Reial, novetat després d'anys de governs independentistes, i fins i tot recuperarà la presència de la Generalitat a la desfilada militar del dia de la Hispanitat, gest inèdit des de l'etapa de Montilla. Tot això davant les mostres de desaprovació dels partits del procés, desorientat al Parlament i que ja ha començat a tastar les conseqüències de no tenir majoria absoluta. El debat de política general va deixar una cambra que ja no defensa el referèndum, ni critica la monarquia, ni avala l'autodeterminació. De fet, rebutja la declaració d'independència de 2017.
El moment dolç del PSC s'explica també per una oposició que no està articulada. Junts ha renunciat ha ocupat el càrrec de cap de l'oposició, gest simbòlic per denunciar l'exili de Carles Puigdemont en una legislatura que ha abandonat el simbolisme per la via dels fets. Junts busca el to entre la reivindicació de l'1-O i la mà estesa al president per ser més ambiciós a Madrid. I ERC promet exigència en un moment de debilitat interna i mentre necessita Illa a Palau i Sánchez a la Moncloa per tirar endavant els acords subscrits. Sense lideratges alternatius a l'horitzó, Salvador Illa té marge per situar les seves prioritats i pactar-les amb qui més li convingui a cada moment. El president, al centre del tauler polític, té un perímetre ampli on es pot moure amb comoditat.