El Govern va esperar a dijous al migdia, quan el debat de política general al Parlament ja enfilava la recta final, per confirmar que Salvador Illa assistiria als actes oficials del 12 d'octubre a Madrid. Una gestió de la informació de l'agenda del president de la Generalitat que indica com el PSC s'ha imposat controlar els tempos de la política catalana. Dimarts s'havia de protegir l'anunci al Parlament -inversió de 4.400 milions aquesta legislatura per avançar en la construcció de la primera remesa dels 50.000 pisos socials promesos-, amb la intenció de transmetre que la prioritat de l'executiu també passa per l'habitatge, ara que l'increment de preus ja és assumpte indefugible. I amb el debat parlamentari gairebé superat -de forma plàcida i sense derrotes previstes en les votacions, perquè els socialistes van procurar esquivar qualsevol bala-, a Palau van certificar que el president recuperaria la representació catalana a la celebració del Dia de la Hispanitat.
Com havia fet José Montilla ara fa 14 anys, Illa va fer acte de presència aquest dissabte a la desfilada militar a Madrid, marcada pels xiulets a Pedro Sánchez després d'una altra setmana agitada al Congrés, aquest cop amb ETA al centre dels retrets entre el bipartidisme espanyol. Però al president no l'erosiona ara mateix cap contradicció, ni la que es pot establir entre el seu compromís sentit amb l'alto el foc al Pròxim Orient -citat repetidament al Parlament- i la presència en l'ostentació militar del 12 d'octubre, amb regust de patriotisme anacrònic. Sense oposició articulada i amb el Govern endreçat, Illa actua amb el guió previst d'un constitucionalista convençut. Per això, visita Felip VI a la Zarzuela i ocupa la cadira de president autonòmic en tots els espais institucionals, també els de més simbolisme.
El líder del PSC està degustant la presidència de la Generalitat. Amb tota probabilitat, són els seus dies més tranquils. Conscient que aquest octubre i novembre tindrà ERC, Junts i comuns pendents de debats interns -el congrés dels republicans és el més agitat de tots-, es pot permetre ajustar els engranatges del Govern i posar les bases del que ha promès que farà. No li resulta necessari, ni tan sols, projectar una proposta pròpia per a Catalunya que vagi més enllà dels pactes d'investidura subscrits amb Marta Rovira i Jéssica Albiach. El debat de política general va constatar que el pla d'Illa per aquests quatre anys és complir el que ha firmat. Per això el conflicte amb l'Estat ha quedat al voral de la discussió política. Es parlarà de gestió i traspassos de competències.
Junts, que com a segona força parlamentària es projecta com a líder de l'oposició -funció exercida des de Waterloo-, burxa en la poca "ambició" nacional del president. L'acusació no incomoda Illa, que no pretenia alimentar debats territorials en la Catalunya del postprocés. Més aviat, domar-los, en sintonia com està amb Sánchez. Succeeix, però, que els reptes que s'ha marcat també tenen una concreció complexa. Perquè no ho tindrà senzill per transformar la percepció ciutadana que els serveis públics funcionen com un rellotge, el principal objectiu expressat des que és a Palau.
Les transformacions que promet Illa -de la reforma de l'administració a l'actualització del sistema sanitari, passant per la millora dels resultats a l'escola, la modernització de Rodalies o l'accés a l'habitatge- demanen temps i suports, perquè seran de materialització lenta i exigeixen consensos. I el salt a l'excel·lència en la Catalunya dels 8 milions només és possible per la via d'un nou finançament, viable si també es reforça l'Agència Tributària de Catalunya. "Això passarà", deia el president aquesta setmana al Parlament als seus socis d'investidura per assegurar-se els pressupostos. Són dies còmodes a Palau. Illa té una agenda clara, la força dels vots, i l'acompanya que el socialisme català i espanyol controli totes les administracions. Les complicacions ja arribaran. Serà quan es comprovarà si Illa pretén governar manu militari.