Durant molts anys, quan les administracions alimentaven l'arribada de pisos de protecció oficial -el primer pas per arribar a tenir habitatge social- ho feien amb una promesa llaminera: el preu assequible de l'immoble només duraria uns anys, després deixaria d'estar restringit i podria entrar en la lògica del mercat lliure. Això, que suposava un incentiu per a qui es quedés com a propietari d'aquell pis, ja que amb els anys valdria molts més diners del que els va costar, era una trampa també: aquestes unitats anirien desapareixent del parc d'habitatge social disponible. I això és exactament el que ha passat, està passant i passarà els pròxims anys a Barcelona. Malgrat hi hagi temps per preparar reaccions, actualment està previst que el 48% de l'habitatge de protecció oficial (HPO) de la capital catalana deixi de ser-ho.
Les dades, aconseguides per la Federació d'Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB) a través d'una petició de transparència a l'Agència de l'Habitatge de Catalunya, fan una fotografia de la situació immobiliària a principis de 2024. En aquell moment, hi havia 15.956 pisos protegits a tota la ciutat. D'aquests, 8.282 ja tenien una vigència permanent, fet que vol dir que no caduquen, que és la tendència que s'ha normalitzat els darrers anys. Tanmateix, hi ha una bossa de 7.674 habitatges que encara no tenen garantida una fórmula administrativa per mantenir la seva condició de pisos amb un preu per sota del mercat.
Gairebé en un miler de casos es tracta de pisos que estan en mans privades (983). Això complica la seva permanència en el règim protegit, ja que molts dels propietaris poden argumentar que els van adquirir amb la promesa de tenir-los després a preu lliure. Les condicions es van fixar en el passat. De la mateixa manera, a aquests se'ls ha d'afegir un altre miler (995) que posseeixen entitats sense ànim de lucre. En aquests casos, o se'ls dona per perduts, o es confia en la bona voluntat dels tenidors, o se'ls ofereix un acord per comprar els habitatges. L'exemple més recent és l'adquisició de diverses promocions de pisos de protecció oficial -quatre a Barcelona- que estaven en mans d'InmoCaixa i que ara passaran a la cartera d'habitatge públic de la Generalitat.
El cert, però, és que la gran majoria d'habitatges (5.696) que perdran la protecció són de titularitat pública, exposen els recomptes de la FAVB. En aquest sentit, l'entitat veïnal apunta que "en principi, en ser de propietat pública, haurien de mantenir alguna mena de protecció o funció social, encara que sigui en règim de venda o de lloguer; no obstant això, la realitat mostra que fins i tot aquests habitatges poden acabar sotmesos a les lògiques del mercat especulatiu, i perdre així la seva finalitat pública i social". Així ho fan constar en el monogràfic presentat recentment "SOS Habitatge".
Sant Martí, Sant Andreu i Nou Barris, els més afectats
Entre les dades presentades per les associacions de veïns, després d'haver analitzat una per una les propietats de les quals ha informat l'Agència de l'Habitatge de Catalunya, destaca la distribució territorial d'aquests habitatges de protecció oficial que perdran la seva qualificació en algun moment entre ara i el 2067. Cada promoció té les seves condicions temporals. Sigui com sigui, en aquest mapa barceloní de la pèrdua de la protecció de l'habitatge, la zona més malparada quantitativament és l'eix Besòs (Sant Martí, Sant Andreu i Nou Barris), on es concentren la major part dels pisos assequibles de la ciutat.
A Sant Martí, on hi ha gairebé un de cada tres pisos protegits de Barcelona, hi ha 2.589 pisos pendents de saber què passarà amb ells quan perdin la qualificació de protecció oficial. A Sant Andreu, la xifra arriba a 1.495 immobles. En el cas de Nou Barris, es tracta de 1.078 llars. De prop, els segueixen Sants-Montjuïc (919) i Ciutat Vella (619).
Malgrat ser una zona amb menys HPO, ja que s'hi compten únicament menys de 300 pisos en total, s'ha de destacar que percentualment la zona que perd més habitatge assequible és Les Corts (fins a un 57%). Molt de prop, però, ja tornen a ser les més castigades Sant Martí i Sant Andreu, les dues per sobre del 50%.
Una de les dades més assenyalades per la FAVB també, juntament amb forces polítiques com els Comuns, els darrers anys és la necessitat d'incidir en aquells districtes centrals amb poc habitatge de protecció oficial. L'exemple més clar és l'Eixample, on només hi ha 228 pisos protegits. La proposta política més funcional en aquest sentit és el tanteig i retracte, la via que permet comprar edificis de cop i sumar-los al parc d'habitatge social. Una altra via -aquesta especialment polèmica- és la d'obligar els propietaris d'edificis a dedicar el 30% de la finca a pisos assequibles si hi fan una gran rehabilitació. Aquesta mesura ja està activa a Barcelona des de fa set anys, però els resultats encara no s'han enlairat.
Un calendari proper: la immensa majoria s'extingeixen en menys de 15 anys
Sigui com sigui, en el conjunt de la ciutat hi ha 7.674 pisos que l'any passat no tenien garantit quin futur els hi espera. Però el calendari dona diferents períodes d'actuació. I el cas és que gairebé la meitat d'aquests habitatges (48%) perdran la seva protecció de manera imminent: entre el 2024 i el 2030. Una altra part important (44%) ho faran abans del 2039. Només unes poques promocions tindran algunes dècades més de vigència.
Això fa que les administracions -n'hi ha diverses implicades- hagin de resoldre què poden fer amb els pisos privats -ja estiguin en mans d'empreses, particulars o entitats sense ànim de lucre- i quin mecanisme activaran amb els pisos públics que també perdran la seva qualificació. Mentre s'esperen les respostes, a poc a poc, els habitatges aniran perdent la seva protecció. En alguns casos, com ha passat amb InmoCaixa, arran de les protestes i la vaga de lloguers del Sindicat de Llogateres, hi ha hagut reaccions. En altres situacions, sense altaveus d'entitats que capitanegin les queixes, hi predomina el silenci.
