Fins fa set anys Espanya era una de les felices excepcions europees. L'extrema dreta no tenia presència als parlaments i tot l'espai dretà estava, amb l'excepció catalana i basca, hegemonitzat per un únic partit, el PP, que s'alternava al poder amb el PSOE. El gran partit de la dreta espanyola havia engolit les restes de la UCD i el record del franquisme i la satisfacció dels espanyols amb el sistema feia que, per evitar la temptació, n'hi hagués prou amb un partit fundat per set ministres de Franco tot i que plenament homologat dins i fora d'Espanya. No hi havia demanda de dreta radical. Però les tendències internacionals, les tensions del procés, les banderes de la igualtat o la memòria alçades per l'esquerra, el cansament bipartidista i la seva incapacitat de donar resposta als malestars, i els escàndols de corrupció que els populars pagaven en diferit van animar l'aparició de Vox.

Ara, les enquestes situen la formació de Santiago Abascal en el 20% dels vots. Si el PP governa, ho farà de bracet amb ells. I això, que Alberto Núñez Feijóo normalitza amb l'argument que ja passa a moltes autonomies, genera debat en els cercles dretans de Madrid a l'espera de quina és l'aproximació espanyola al nou ordre en el qual desembocarà el final del trumpisme i la crisi d'aquest espai a França i Alemanya. Per posar-hi perspectiva i també una aproximació actual, recorrem a tres veus de la dreta de generacions i sensibilitats diferents.

Debat generacional i de famílies

José Manuel García-Margallo, que és monàrquic i democratacristià, va estar actiu a la Transició. Va ser diputat d'UCD i va acabar al PP, on va ser eurodiputat i ministre d'Exteriors al govern de Mariano Rajoy. Va combatre activament el procés amb el comitè Barretina o Montserrat per coordinar la resposta diplomàtica a l'independentisme ("vaig advertir personalment Netanyahu que si Israel mostrava complicitats amb el procés, l'endemà reconeixíem Palestina", recorda). Ara, amb 82 anys, s'ho mira des de la distància, però està actiu intel·lectualment. Té a punt de publicació un llibre, obligadament pessimista, sobre un context global amb tres carnívors (Estats Units, la Xina i Rússia) que ens aboca, diu, a un conflicte global per la pèrdua del multilateralisme que lamenta i que Vox també impugna. Assegura, però, que no hi ha alternativa a entendre-s'hi, amb "línies vermelles" com ara no renunciar a l'Agenda 2030 que l'extrema dreta demonitza arreu.

José María Lassalle fa de consultor, però havia estat secretari d'Estat per la Societat de la Informació, una de les seves grans preocupacions. Va estar casat amb l'expresidenta del Congrés Meritxell Batet, del PSC, i no amaga la seva preocupació per l'actual context. Les idees liberals que sempre ha defensat mai han estat hegemòniques al PP ("sempre hem estat part no substancial i al partit ha pesat més el conservadorisme rural i menys pragmàtic") i ara estan en retrocés. Fa uns anys defensava, en una entrevista a Nació, que Vox era un partit "feixista postmodern" amb el que el PP no hi havia de tenir "cap relació". Ara avisa de la necessitat de posar límits i seguir en el combat en una Espanya que ja "no admet més tensió" i on el "moderantisme" no té qui l'abraci.

Josep Martí Bouis té 27 anys i treballa en una empresa de l'àmbit educatiu. És barceloní i fa tres anys que viu a Madrid, des que va deixar el seminari, on va entrar després de la pandèmia. És conservador (havia estat admirador del primer Trump, que encara creu que era necessari "per sacsejar"), no milita políticament i no se sent interpel·lat pel liberalisme. Martí és fill del periodista Josep Martí Blanch i de l'exdelegada del govern de José María Aznar a Catalunya, Susanna Bouis, i es mostra preocupat per la "desfeta dels vincles comunitaris". Ara, a més, és subdirector de la nova revista cultural i de pensament dretà La Controversia, que just es va presentar dijous a Madrid amb un equip jove al capdavant i amb l'assistència del conseller de Cultura de la comunitat. La iniciativa afirma situar-se al marge de la batalla cultural i neix amb vocació d'independència política. Ell sosté que Vox és, "com Aliança Catalana", una opció "legítima" perquè accepta "els paràmetres normals del debat públic". 

Sánchez, culpable

Margallo i Martí tenen una visió molt crítica de l'actual govern i atribueixen a Sánchez i al PSOE la degradació del clima polític i la polarització. L'exministre va enrere i afirma que és el govern de José Luis Rodríguez Zapatero el que esberla consensos i es consolida al govern "gràcies a la tensió, el guerracivilisme i al trencament del consens territorial alimentant el confederalisme". I ara tampoc veu possible una conciliació perquè, afirma, Sánchez, a qui titlla de "populista", busca "un resultat decent" per al PSOE i "incendiar per poder tornar com Trump".

El segon el considera "moralment corrupte" per haver seguit sense tenir pressupostos. Lassalle marca distàncies i afirma que la situació no és atribuïble al procés català o al líder del PSOE, "el que passa a Espanya passa a tota la UE i és un fenomen global". Si la tensió política i social i en el debat públic escala més es corre, segons ell, "un risc d'esclat social en un context de desbordament per l'ansietat que provoca la situació econòmica" i debats com el de l'habitatge.

Incapaços de respondre

Uns i altres admeten que els partits tradicionals, i el PP i el PSOE en són, no han estat capaços de donar resposta i això és que, en el cas espanyol, ha reforçat opcions que es perceben com extremes. "La política actual no és un espectacle edificant, hi ha polarització arreu perquè els partits tradicionals no donen resposta", diu l'exministre assumint que ha fallat la idea que "el capitalisme global equivalia a menys desigualtats i més democràcia". Per Martí, hi ha "massa obediència a la lògica del mercat" que ha convertit al PP i a Vox "en una dreta mercantilitzada i no humanista". Assenyala excepcions com Carlos H. Quero, diputat de Vox que ha abraçat una teòrica defensa de la classe treballadora i d'assumptes com l'habitatge, alguns noms de la universitat San Pablo CEU o de Reformisme XXI, el laboratori d'idees del PP.

Margallo afirma que la revolució tecnològica "pot accentuar" discursos radicals. Lassalle ha treballat el tema i sosté que ha contribuït al canvi de l'ecosistema cultural i polític: "Cadascú busca el seu racó i la seva afirmació", lamenta. Martí constata una dependència "massa gran dels blocs partitocràtics en el debat" i la "caducitat de les fórmules tradicionals". Ell és partidari de deixar enrere el políticament correcte, però Margallo no: "El contrari al políticament correcte és la selva", avisa. 

La posició del PP amb Vox

I és en aquesta selva on Vox es fa fort. "El PP té una posició incòmoda i manca d'eines per fer un discurs centrat perquè no troba interlocutors fora de la dreta i es confronta amb un PSOE que també és confrontatiu", diu Lassalle. El seu desig, no atès, seria que Feijóo s'acarés amb Abascal per "guanyar legitimitat i combatre la polarització". Quan el PP hi governi augura dificultats perquè és "antagònic i cancel·latori de la moderació i l'autonomisme, radical". Margallo fa vots per mantenir, malgrat tot, "la identitat demòcrata i liberal en temes com la separació de poders" i "recuperar consensos i enteses fonamentals amb el PSOE que passen per la sortida de Sánchez". Però, com Feijóo, treu ferro als pactes: "Si els socialistes poden pactar amb tots, Bildu inclòs, el PP també", diu tot recordant que els acords autonòmics "no s'han carregat res". 

Lassalle indica que "recuperar el moderantisme" implica, d'entrada, "sortir dels camps semàntics de la batalla cultural". Martí, com molts joves o líders d'opinió espanyols que es debaten entre el PP i Vox, no ho viu amb el mateix dramatisme i afirma que a Abascal li pot passar com a Trump, "que prometia un nou ordre econòmic i ajudar els treballadors i ha acabat segrestat pel gran capital tecnològic, els fons inversió i la corrupció del seu entorn".

La batalla cultural

És tan important la batalla cultural? Vox l'ha donada i Alberto Núñez Feijóo i tots els seus entorns polítics i mediàtics han comprat discursos propis dels ultres en temes com el debat territorial o la immigració. És una idea que Martí no acaba de concebre perquè "no es dona batalla si no hi ha enemic" i afirma que a Espanya, com en altres països, el problema és que "l'esquerra té una pàtina de neutralitat" però avala el debat si es deixen de banda idees "més woke" i tot torna a pivotar sobre l'economia. Margallo sosté que aquest assumpte és "més nominal que real" perquè "prioritat nacional o reemigració són conceptes buits" i si no s'impugna el model econòmic, calen immigrants i si venen "s'han d'integrar".

Lassalle sí que admet que el PP ha baixat a aquest fang. Segons ell, ha estat un intent d'evitar que l'extrema dreta "monopolitzi i fixi el debat". Ells, afirma, volen "liderar la idea del canvi" i s'ha de poder fer el debat en aquest marc.  No és del seu estil, però concedeix que qui més còmoda se sent en aquest àmbit és Isabel Díaz Ayuso, "que lidera una marca que és moderada però que fa un discurs radical que la projecta adaptada a les circumstàncies".

El PP haurà de fer concessions a la dreta radical si hi governa. És difícil que afectin l'estat del benestar, les pensions o la fiscalitat, dos assumptes que generen un consens molt ampli a Espanya i que el gruix dels votants del PP comparteixen. Una política migratòria restrictiva o atacar l'independentisme o els governs català i basc sí que són assumptes que generen més comunió entre els votants d'uns i altres. L'exministre diu que Vox "és filla del govern de Rajoy" perquè no van actuar "amb prou contundència" per exemple durant la consulta del 9-N. "Vam deixar un buit que van aprofitar UPyD, Cs i finalment ells", afirma lacònic. Lassalle no compra el seu argument i tem els efectes que un govern amb Vox pot tenir a Catalunya: "Nosaltres [el govern Rajoy] vam tenir respostes proporcionades i va passar el que va passar; podem veure problemes més grans amb perfils més incendiaris que pressionin per respostes més radicals", diu. Martí explica que en els cercles conservadors que freqüenta a la capital espanyola "hi ha una falta d'entesa total" del fet català i que hi ha "nul·la consciència" del que implicaria deixar la iniciativa a Vox en aquest assumpte.

Les famílies i les generacions de la dreta tradicional volen canvi, però no amaguen la dificultat de gestionar-lo. Maragallo reclama partits "més democràtics, més transparents, menys corruptes i que busquin els millors" i sosté que "no hi ha lideratges per fer-ho". D'aquí que s'imposin les urgències en un país, que, com diu Lassalle, no té la "cultura democràtica militant" d'Alemanya on, malgrat les dificultats i la puixança dels extrems, els conservadors i els socialdemòcrates encara cooperen "perquè no volen que els radicals se'ls mengin". A Espanya la dreta ha blanquejat l'extrema dreta en temps rècord i ara es preparar per encaixar-hi al govern espanyol malgrat que no sigui la foto somiada.