La (primera) gran nit dels independents de Junts per Catalunya

Exili a Elba és un grup relativament jove, amant de les guitarres i de les lletres que van més enllà del tòpic. "Estic com un flam!" exclama el cantant, Arnau Giordani, sortint de l'establiment on ha sopat abans d'actuar amb els seus companys en l'arrencada de campanya de Junts per Catalunya. S'hi estan una bona estona, dalt de l'escenari, i tenen temps d'entonar pràcticament una desena de cançons. Per què els han triat? El nom, Exili a Elba, té unes connotacions històriques innegables: es refereix a l'etapa en què Napoleó, destronat, va passar desterrat en una illa al Mediterrani. D'allà en va sortir al cap de deu mesos, fins que va reconquerir -per un espai breu de temps, això sí- el poder a França. Salvant les distàncies, un pla similar al que té Carles Puigdemont.

El president de la Generalitat, gràcies als avenços de la tecnologia, podrà fer campanya des de Bèlgica, on està instal·lat des de fa un mes i cinc dies. No havia actuat mai com a candidat i, en la seva estrena, ho ha de fer des de la distància. Junts per Catalunya ha optat en l'arrencada per cedir el protagonisme als independents -Eduard Pujol, Laura Borràs, Salvador Cardús, Anna Tarrés i Francesc de Dalmases- i a la dona forta de la candidatura, Elsa Artadi, que també és la número deu per Barcelona. "M'havia imaginat el meu debut en un míting en un ambient festiu, amb globus i confeti", confessa Pujol, exdirector de RAC1, en pujar a l'escenari. Fa tan sols unes hores que ha arribat d'Estremera, on ha vist sortir Josep Rull, Jordi Turull, Carles Mundó i Raül Romeva de la presó. No s'estalvia les comparacions amb l'època franquista.

Eduard Pujol, exdirector de RAC1, arriba al míting directament des d'Estremera, on ha presenciat la posada en llibertat de Rull, Turull, Romeva i Mundó

Tampoc ho fa Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que reparteix somriures entusiastes entre passadissos. Es fotografia amb un micròfon de la Cadena SER mentre els Exili a Elba omplen l'edifici Imagina de guitarres pop amb aires de folk. Cardús opta pel to acadèmic -mètode abans que entusiasme-, mentre que Dalmases és especialment emfàtic a l'hora de recordar els presos polítics. Tarrés és una de les que millor domina l'escena: fa servir referents esportius -el 21-D és un "partit" que s'ha de guanyar- i aquell to d'entrenadora que no perdona la manca d'entrega. Les nedadores de l'equip de sincronitzada encara se'n deuen recordar, de l'exentrenadora.

Qui s'endú bona part dels focus, malgrat tot, és Elsa Artadi. El seu ascens és fulgurant i s'ha produït en paral·lel al trencament del carnet del PDECat, circumscrit -segons ella- a motius estrictament personals. Porta la campanya de Puigdemont, té veu i vot en totes les decisions i està a sobre de tots els detalls. També s'ha estrenat en l'art de criticar els altres candidats: li diu a Miquel Iceta que no permetrà que "frivolitzi" amb els presos polítics i l'acusa de ser còmplice necessari del 155. Des de David Madí -assegut discretament entre el públic a l'esquerra de l'escenari- que l'espai nacionalista no tenia un estratega amb ganes de protagonitzar discursos contundents.
 
Una mescla excepcional

Quin tipus de públic hi ha a l'edifici Imagina, just en l'espai on es va bastir el centre internacional de premsa de l'1-O? Es tracta d'una mescla que explica la composició de Junts per Catalunya i com va ser el seu naixement. A primera fila hi havia Artur Mas, Marta Pascal i David Bonvehí, els màxims dirigents del PDECat, però no han pres la paraula: era el dia de demostrar que la candidatura va més enllà d'unes sigles -potser també perquè Puigdemont mai ha estat gaire partidari de seguir les consignes de la seva formació-. Militants de base del partit, d'aquells que no es perden cap míting, tampoc han faltat a la cita davant l'excepcionalitat del moment.

"Si no anem a votar ara, segur que ens aniquilen", sosté l'Anna, de Gràcia, que durant la Transició va fer campanya activa per l'alliberament dels presos polítics. "I mira com ens hem de veure ara", exclama abans que arrenquin els Exili a Elba. Un grup, per cert, que amb el pas dels minuts serà substituït -per megafonia, no en directe- pels Sopa de Cabra, que han cedit el seu Si et va bé pels mítings de campanya. És un grup emblemàtic de les comarques gironines i és inevitable pensar en Puigdemont tocant la guitarra amb Gerard Quintana i companyia. El president, per cert, és gustos eclèctics: escolta des de Bach fins als Sex Pistols, passant per Roger Mas.

Militants de base d'origen convergent, dirigents del PDECat i el nucli dur de Puigdemont a Palau conviuen en l'ecosistema de la campanya

El cantant de Solsona és, segurament, un dels preferits d'una generació de neoconvergents que omple les bambolines de l'arrencada. En les zones d'influència s'hi detecten alts càrrecs de Presidència, caps de gabinet de consellers, dirigents que havien tingut una forta capacitat d'influència a Convergència i homes -i dones- de confiança de Puigdemont. Aquesta campanya no només és decisiva per al futur del país i dels candidats que hi posen la cara -ja sigui des de la presó o des de l'exili-, sinó també per al PDECat, un partit que ha fet de la supervivència una manera de viure.

El president i els independents, si alguna cosa tenen al cap, és insuflar moral de victòria a la tropa. Per això insisteixen en la necessitat de donar validesa al resultat de l'1-O a través d'una segona volta que es disputa l'1-O. L'arrencada de campanya ha estat la primera gran nit dels fitxatges, però ja se sap que la competició és llarga i que no es poden gastar tots els gols a la primera de canvi. I més amb un adversari que té l'àrbitre, les normes i la competició sota les seves ordres.