Aquests dies corre un mem en què es veu un home adult, de cap a peus, preguntant al seu treballador, molt més jove, si ja ha fet la trucada que havia de fer al client. El treballador li respon que sí, que ja li ha enviat un correu electrònic. El cap insisteix que faci via i li truqui; i l'altre, ja nerviós, li contesta que no cal preocupar-se per res: li ha escrit un Whatsapp. Quan el superior, desesperat, li etziba que faci el favor de parlar-hi directament d'una vegada, el jove, amb llàgrimes als ulls i l'angoixa desbocada, promet que de seguida tornarà a enviar-li un correu electrònic per reforçar el primer.
És una bona representació de la por que tenim les generacions millennials i Z a fer una simple trucada. El directe telefònic ens paralitza, potser fins i tot més que una trobada física. Per alguna raó que tampoc sabríem explicar gairebé, sentim que la nostra privacitat és atacada per aquella veu que a l'altra banda ens exigeix respostes ràpides i sense emogis, ni stickers, ni gifs, fent-nos protagonistes d'un autèntic improshow només apte per les ments més despertes i extrovertides.
Aquests dies, però, s'està fent evident que els millennials i els Z no som els únics éssers amb problemes comunicatius d'aquest calibre. Pedro Sánchez s'està veient incapaç d'agafar el mòbil i trucar a Carles Puigdemont. Tot i ser d'una altra generació, el president espanyol no es veu amb cor d'agafar el toro per les banyes i afrontar la negociació amb l'anècdota belga. És cert que encara hi ha temps -Sánchez no tenia cap necessitat de moure's l'endemà mateix de les eleccions- però tot apunta que el fènix socialista deixarà que siguin Asens i companyia els qui negociïn per ell els vots claus de la investidura.
L'altre que també déu-n'hi-do és Alberto Núñez Feijóo. El gallec ha perfeccionat encara més l'art de l'escapisme oral i ha enviat una carta (!) a Sánchez per proposar-li de parlar (!). Al costat de Feijóo, el jove treballador del mem és l'ésser més loquaç i expansiu del món. Però la seva actitud s'entén, perquè el flamant i trist guanyador de les eleccions va tenir en el seu moment un bon mestre: qui no té emmarcades a casa seva el reguitzell de cartes que Mariano Rajoy va enviar al president de la Generalitat perquè aquest li clarifiqués si allò que s'havia aprovat era una declaració unilateral d'independència, una declaració d'intencions, o només una declaració d'amor al procés?
Tot i això, ni Sánchez ni Feijóo guanyen l'estranya competició contra la comunicació directa. En aquest sentit, Oriol Junqueras juga a una altra lliga. El líder d'Esquerra i la cúpula del partit tot just ara comencen a trencar la timidesa amb altres sectors i sensibilitats de la formació; ho han fet a través d'una comunicació unidireccional (i no telefònica) en què reconeixen que no s'han assolit els objectius i es conjuren per corregir errors en un futur. Sigui com sigui, però, Junqueras continua sense veure's amb cor de parlar una estona llarga amb ell mateix. No troba el moment d'agafar el telèfon i trucar-se, tranquil·lament, per preguntar-se com està, com van les coses, com ha anat aquest curs polític, què convé al seu partit, què farà aquestes vacances i què creu que no hauria de fer a partir de la tardor. Aquesta trucada amb la seva pròpia consciència el martiritza.
Com el jove del mem, Junqueras ja ha enviat el correu a la militància i creu que amb això n'hi ha prou. Si cal, el tornarà a enviar, cap problema. Dues vegades. Tres vegades, que no sigui dit. Però quan sent al seu darrere la veu d'algú convidant-lo a fer-se una trucada a si mateix per resoldre la qüestió amb una mica més de profunditat, una suor fredíssima l'embolcalla. Allunya el mòbil. Com qualsevol millennial o zeta d'aquest país, procura que el seu superior no s'adoni de la inoperància dels correus que envia. En aquest cas, però, la seva telenofòbia té un problema afegit, i és que ell no només té un cap a qui retre comptes. El líder d'Esquerra en té milers, si comptem els militants. O centenars de milers, si pensem en els votants del partit. I, si bé és cert que cada cop en són menys (ben jugat en aquest sentit), en continuen sent massa per penjar-los a tots el telèfon a cada derrota electoral.