09
de març
de
2024, 16:50
Actualitzat:
11
de març,
8:15h
Quan mor el procés que va arrencar el 2010 amb la sentència contra l'Estatut? La pregunta en comprta unes quantes més, si es fa un repàs cronològic descendent. Mor amb la llei d'amnistia, que aquesta setmana ha passat el sedàs de la comissió de Justícia del Congrés dels Diputats? S'acaba amb la investidura de Pedro Sánchez amb el vot favorable d'ERC i Junts, els dos partits que van impulsar -sempre amb una unitat cosmètica- el referèndum de l'1-O? Queda liquidat quan es decideix no investir Carles Puigdemont a distància, encara sota l'influx de l'aplicació de l'article 155? Caduca quan el 27 d'octubre del 2017 es declara -que no aplica- la declaració d'independència? O ja es podia donar per mort 17 dies abans, quan Puigdemont ho congela tot per obrir un període de negociació? O potser el 3 d'octubre, quan després d'una aturada de país massiva tothom marxa a casa per ordre de les principals entitats del moviment?
No existeix una resposta taxativa, perquè la mort del procés -almenys la mort del procés tal com se'l va conèixer entre el 2010 i el 2017- és multifactorial. Sí que és segur que a partir de la DUI fallida ja es va entrar en una nova etapa, marcada per la lluita antirepressiva i per la reordenació de l'independentisme, focalitzat en la discrepància estratègica entre ERC i Junts -motor de totes les decisions que s'han pres els últims sis anys i mig- i també en la dicotomia entre la presó i l'exili, sovint dins de cadascuna de les sigles. Quan Félix Bolaños, el ministre plenipotenciari que ha negociat l'amnistia -parlant amb ERC i no tant amb Junts, perquè aquesta carpeta correspon a Santos Cerdán-, assenyala que la llei serveix per donar per tancat el procés, té raó i no té raó al mateix temps. Perquè una cosa és que la pilota torni al terreny de joc de la política i l'altra que les causes que van portar al procés quedin liquidades.
Que la pilota tornés al terreny de joc de la política és una petició llargament defensada per personalitats de tot tipus. Sense anar més lluny, la tardor del 2017 va ser un dels cavalls de batalla del lehendakari Íñigo Urkullu quan va intentar -sense èxit- fer de mediador entre Mariano Rajoy i Puigdemont. Qualsevol acord entre les parts, en aquell moment, passava perquè Jordi Sànchez i Jordi Cuixart fossin alliberats de la presó preventiva. El PP, però, ja havia externalitzat el fre al procés al poder judicial, que ara fa i desfà quan es tracta de frenar qualsevol iniciativa -com l'amnistia- que tingui a veure amb un cert retorn a la normalitat. Hi ha dirigents independentistes que, fins i tot, s'aventuren a dir que els populars tindrien topades amb la justícia si Alberto Núñez Feijóo optés -si arriba el cas- per indultar Puigdemont.
L'amnistia, en certa manera, no pot enterrar un procés que en certa manera ja fa anys que no existeix, però al mateix temps no deixa enrere les causes que el van portar a arrencar. No és casualitat, per tant, que en campanyes institucionals -les emetin o no els mitjans públics, qüestió que ha generat tibantors en els últims dies- sí que s'hi parli d'un nou model de finançament, i que no hi aparegui la paraula referèndum. O que la imatge estigui monopolitzada per vies de tren, metàfora del traspàs de Rodalies. L'executiu que lidera Pere Aragonès, de fet, ha situat el model singular de finançament i el canvi de gestió dels trens com a prioritats del primer semestre, en la línia del que es va pactar amb Sánchez a canvi de la investidura. Efluvis del 2010 i del 2012, quan Artur Mas va liquidar el pacte fiscal després de la negativa de Rajoy.
I, si el govern espanyol pensa que l'amnistia ha servit per acabar amb el procés, una ullada a l'altra banda de la taula hauria de comportar una certa reflexió. Amb Puigdemont amnistiat i podent tornar a Catalunya amb certa normalitat, es pot dir que el procés ha quedat liquidat? Amb Oriol Junqueras al capdavant d'ERC, assumint un paper aparentment secundari però que gaudeix d'influència en un partit que té la presidència de la Generalitat per primera vegada en dècades, el PSOE pot afirmar que el moviment independentista ha quedat liquidat? Amb una taula de diàleg a Suïssa amb mediador internacional entre el PSOE i Puigdemont es pot assegurar que s'ha passat pàgina del tot? El procés estaria mort si no es necessités res d'això.
De fet, de tots els escenaris possibles, el que s'acosta més a una fi formal del procés és que Illa presideixi la Generalitat. Seria el moment en què Sánchez podria dir que la "normalització" i la "convivència" s'han imposat a Catalunya. Encara que, de retruc, potser la conseqüència d'aquesta "normalització" i "convivència" comportaria de manera automàtica una majoria de dreta i extrema dreta a l'Estat en les properes eleccions espanyoles, de data incerta tenint en compte que el four more years obamià de Sánchez no depèn d'ell, sinó dels seus socis. I és la retroalimentació entre el PSOE i l'independentisme és, precisament, el que mou el post-procés.
No existeix una resposta taxativa, perquè la mort del procés -almenys la mort del procés tal com se'l va conèixer entre el 2010 i el 2017- és multifactorial. Sí que és segur que a partir de la DUI fallida ja es va entrar en una nova etapa, marcada per la lluita antirepressiva i per la reordenació de l'independentisme, focalitzat en la discrepància estratègica entre ERC i Junts -motor de totes les decisions que s'han pres els últims sis anys i mig- i també en la dicotomia entre la presó i l'exili, sovint dins de cadascuna de les sigles. Quan Félix Bolaños, el ministre plenipotenciari que ha negociat l'amnistia -parlant amb ERC i no tant amb Junts, perquè aquesta carpeta correspon a Santos Cerdán-, assenyala que la llei serveix per donar per tancat el procés, té raó i no té raó al mateix temps. Perquè una cosa és que la pilota torni al terreny de joc de la política i l'altra que les causes que van portar al procés quedin liquidades.
Que la pilota tornés al terreny de joc de la política és una petició llargament defensada per personalitats de tot tipus. Sense anar més lluny, la tardor del 2017 va ser un dels cavalls de batalla del lehendakari Íñigo Urkullu quan va intentar -sense èxit- fer de mediador entre Mariano Rajoy i Puigdemont. Qualsevol acord entre les parts, en aquell moment, passava perquè Jordi Sànchez i Jordi Cuixart fossin alliberats de la presó preventiva. El PP, però, ja havia externalitzat el fre al procés al poder judicial, que ara fa i desfà quan es tracta de frenar qualsevol iniciativa -com l'amnistia- que tingui a veure amb un cert retorn a la normalitat. Hi ha dirigents independentistes que, fins i tot, s'aventuren a dir que els populars tindrien topades amb la justícia si Alberto Núñez Feijóo optés -si arriba el cas- per indultar Puigdemont.
Junqueras i Puigdemont, el 27 d'octubre del 2017. Foto: Josep M. Montaner
L'amnistia, en certa manera, no pot enterrar un procés que en certa manera ja fa anys que no existeix, però al mateix temps no deixa enrere les causes que el van portar a arrencar. No és casualitat, per tant, que en campanyes institucionals -les emetin o no els mitjans públics, qüestió que ha generat tibantors en els últims dies- sí que s'hi parli d'un nou model de finançament, i que no hi aparegui la paraula referèndum. O que la imatge estigui monopolitzada per vies de tren, metàfora del traspàs de Rodalies. L'executiu que lidera Pere Aragonès, de fet, ha situat el model singular de finançament i el canvi de gestió dels trens com a prioritats del primer semestre, en la línia del que es va pactar amb Sánchez a canvi de la investidura. Efluvis del 2010 i del 2012, quan Artur Mas va liquidar el pacte fiscal després de la negativa de Rajoy.
I, si el govern espanyol pensa que l'amnistia ha servit per acabar amb el procés, una ullada a l'altra banda de la taula hauria de comportar una certa reflexió. Amb Puigdemont amnistiat i podent tornar a Catalunya amb certa normalitat, es pot dir que el procés ha quedat liquidat? Amb Oriol Junqueras al capdavant d'ERC, assumint un paper aparentment secundari però que gaudeix d'influència en un partit que té la presidència de la Generalitat per primera vegada en dècades, el PSOE pot afirmar que el moviment independentista ha quedat liquidat? Amb una taula de diàleg a Suïssa amb mediador internacional entre el PSOE i Puigdemont es pot assegurar que s'ha passat pàgina del tot? El procés estaria mort si no es necessités res d'això.
De fet, de tots els escenaris possibles, el que s'acosta més a una fi formal del procés és que Illa presideixi la Generalitat. Seria el moment en què Sánchez podria dir que la "normalització" i la "convivència" s'han imposat a Catalunya. Encara que, de retruc, potser la conseqüència d'aquesta "normalització" i "convivència" comportaria de manera automàtica una majoria de dreta i extrema dreta a l'Estat en les properes eleccions espanyoles, de data incerta tenint en compte que el four more years obamià de Sánchez no depèn d'ell, sinó dels seus socis. I és la retroalimentació entre el PSOE i l'independentisme és, precisament, el que mou el post-procés.